“La cultura s’ha aïllat”

Silke Huysmans (S.H.): Pleasant island forma part d’una investigació a llarg termini que estem fent sobre l’extracció de recursos. La peça s’apropa a l’impacte de la mineria a gran escala en un entorn finit. Per documentar-nos, vam viatjar a l’illa de Nauru, al Pacífic, que ha estat completament despullada dels seus recursos naturals. La primera part de l’actuació tracta sobre la colonització de l’illa per part de la Commonwealth britànica. Els habitants parlen de l’inici de la mineria a l’illa i de com les conseqüències els afecten encara avui.

Hannes Dereere (H.D.): Creiem que és molt important continuar assenyalant que la nostra història de colonització encara perdura en altres indrets del món. La història de l’illa de Nauru, que sovint s’utilitza com a paràbola per al món, és un exemple molt clar de com una comunitat pot ser greument colpejada pels efectes de la colonització, el capitalisme, la migració i l’angoixa ecològica. Mostra el resultat d’un sistema econòmic que no té límits i que només se centra en un creixement sense fi. Però com tractem aquest coneixement i aquestes paràboles quan ens enfrontem als reptes del nostre món actual continua sent una gran pregunta. Esperem que entendre la complexitat del que va passar a Nauru contribueixi a traslladar aquesta memòria i aquest coneixement col·lectius en una direcció determinada. Si continuem explicant aquestes històries, esperem que hi hagi possibilitats de canviar aquesta situació. Definitivament, hi ha una responsabilitat en la memòria col·lectiva que compartim tots. Què escollim recordar? Què decidim oblidar?

H.D.: Aquesta és una pregunta molt bona, que sovint ens manté desperts. Fem moltes gires amb les nostres representacions, i el públic del teatre solen ser persones amb una mentalitat similar, que comparteixen les mateixes creences ecològiques o polítiques. És bo tenir-les allà, però també és una llàstima que no hi veiem altres persones. En les nostres actuacions, intentem que la història sigui tan accessible com sigui possible, sense excloure’n opinions diferents. Escoltar i aprendre els uns dels altres és molt valuós, sobretot quan parles amb algú que pensa completament diferent de tu. Per tant, és una llàstima que sovint aquest intercanvi no sigui present a l’edifici del teatre.

H.S.: Creiem que el sector cultural en general ha quedat massa aïllat del conjunt de la societat. L’experiència cultural ha de formar part de totes les persones, siguin quins siguin els seus antecedents, la seva classe o les seves creences polítiques. Creiem que els teatres haurien de trencar figuradament les seves parets i obrir-se a la ciutat i les comunitats que l’envolten. Aquest és un procés en el qual tots hem de participar més de cara al futur. En fer-ho, esperem aconseguir un sector cultural més inclusiu en diversos aspectes.

S.H.: El nostre procés de creació es divideix en dues fases ben diferenciades. Cada fase requereix molt de temps i molta cura per desenvolupar-se. Primer, comencem amb la fase de recerca, després d’haver escollit una temàtica determinada. L’aspecte més important d’això és fer la investigació de camp, durant la qual parlem amb persones relacionades amb el tema. Gravem els àudios de totes aquestes converses, que es converteixen en el material d’origen de la peça teatral. Només després d’acabar aquesta investigació inicial, comencem amb la segona fase, l’artística. Ens endinsem en l’espai del teatre i comencem a buscar una forma teatral per traslladar aquesta investigació a l’escenari. La forma s’ha d’adaptar al contingut de les converses i fer que els enregistraments siguin accessibles per al públic.

H.D.: A Pleasant island, naveguem a través d’un arxiu personal de missatges de text, enregistraments d’àudio, imatges i publicacions a les xarxes socials sobre la nostra recerca en el nostre telèfon intel·ligent. Com a espectador, ens veieu desplaçar-nos pel nostre telèfon, la pantalla del qual es projecta a l’escenari. Aquesta fórmula té diverses connexions amb el contingut i la nostra investigació sobre l’illa de Nauru. La més important és la impossibilitat d’investigar amb mètodes documentals convencionals a l’illa, com ara un dictàfon o una càmera. Hi ha una censura implícita als mitjans, a l’illa. Vam gravar moltes converses amb el nostre telèfon intel·ligent, i també a través de WhatsApp i Skype, després. Aquestes capes queden clares al llarg de l’espectacle i s’entén per què hem escollit aquesta fórmula específica.

H.D.: A l’hora de buscar una forma adequada, és important que mirem de mostrar com construïm la narrativa dins del nostre treball. Tant a Pleasant island com a la nostra peça anterior, Mining stories, no fem servir la nostra pròpia veu, tot i que som físicament presents a l’escenari. Aquesta no va ser una decisió conscient, sinó que va créixer orgànicament en els dos processos de creació. Utilitzem el concepte d’edició en directe com una manera de reunir fragments de la investigació a l’escenari.

S.H.: Creiem que el poder del teatre és el fet que passa en directe i que compartim el mateix temps i espai. La relació entre els intèrprets i el públic crea una experiència única i requereix un compromís diferent de l’espectador. Si això es treu, l’actuació de sobte no té la seva qualitat característica única. Entenem que la gent prefereixi veure una pel·lícula o una sèrie. D’altra banda, la nostra actuació es presta més fàcilment a presentacions en línia que potser altres gèneres de teatre. Algunes persones ja experimenten l’actuació com una pel·lícula documental “en directe”. En la peça fem servir els nostres telèfons intel·ligents personals per navegar per l’espectador a través de l’àudio i les imatges de la nostra investigació sobre Nauru. Cada telèfon intel·ligent es projecta en una pantalla gran, de manera que podeu veure la nostra actuació com un documental en dues pantalles.

S.H.: És cert que ja no existeix al nostre món la idea de “llocs remots i aïllats” on hi hagi “natura verge”. Sovint es tracta d’una idea que es manté a través del turisme. L’aïllament s’ha convertit en una cosa més o menys fictícia en un món globalitzat cada vegada més gran, on tot està connectat a tot. Les relacions comercials fan que els indrets del món siguin dependents els uns dels altres, la comunicació digital travessa fronteres, el passat dels països convergeix a causa de la colonització i la migració i, sobretot, els ecosistemes no entenen de fronteres, ni de nacions ni de distància, tal com queda clar amb el canvi climàtic.

H.D.: Una de les reaccions que hem vist davant d’aquest canvi accelerat és doblegar-se cap a dins: tancar fronteres, construir murs, criminalitzar la migració, retirar-se dels tractats internacionals sobre canvi climàtic... Per a nosaltres, aquesta posició sembla cada vegada més absurda en un món on tot i tothom s’entrellaça d’alguna manera. Aquesta és també una de les capes de l’obra.