No puc menysprear el cinema fet a Hollywood

Mai no podré menysprear el cinema que s’ha fet a Hollywood com si fos una mera fàbrica de pel·lícules comercials carregades, a més, d’una ideologia colonitzadora. La cosa, evidentment, és més complexa, i és així que també és plena d’ombres: la rebotiga de Hollywood com un forat negre. Ho dic a propòsit del recent centenari del naixement de dues personalitats que hi estan vinculades: Richard Quine i Gene Tierney.

Diria que Richard Quine és un director força oblidat que no figura en cap llista dels grans de Hollywood. Tanmateix, en saber del centenari del seu naixement, el 12 de novembre del 1920, em van revenir almenys dues pel·lícules amb la idea que són extraordinàries: Bell, book and candy (el títol en català, Em vaig enamorar d’una bruixa, tradueix literalment l’espanyol) i Un estrany a la meva vida (un altre títol fet a partir de l’adaptació espanyola de Strangers when we meet). Les vaig tornar a veure, una darrere l’altra, en una doble sessió domèstica.

La primera és una comèdia realitzada l’any 1958, el mateix any de Vertigen, cosa que apunto perquè també està protagonitzada per Kim Novak i James Stewart. Novak encarna una bruixa moderna resident a Nova York que embruixa el seu veí editor una nit de Nadal. L’actriu, sent una dona tan carnal, hi té un aire malenconiós i un misteri semblants als de la falsa Madeleine. És una bruixa que sembla que no ho vulgui ser i que, enamorant-se de l’home que ha embruixat, ho deixa de ser. Aleshores, coneix el dolor de l’amor, que es presenta com una il·lusió, un encanteri. Això com qui no vol la cosa dins d’una comèdia amb una gràcia i una elegància infinites. Pel que fa a la segona, del 1960, és un dels drames de Hollywood que han abordat amb més complexitat (i amb una moral no condemnatòria, encara que la resolució sigui conformista) una passió amorosa extramatrimonial: la viuen una Kim Novak novament malenconiosa i el vitalista Kirk Douglas. Una pel·lícula seriosa i delicada que té molt en compte el desig sexual d’una dona.

Després d’aquestes dues pel·lícules, Richard Quine va encadenar una sèrie de fracassos comercials que Hollywood no va perdonar-li. Es diu que, sense poder fer cinema, va anar-se deprimint fins a suïcidar-se, el 1989. Dos anys després, va morir Gene Tierney (nascuda el 19 de novembre del 1920), després d’haver passat part de la seva vida en centres psiquiàtrics. Les notes biogràfiques parlen d’una tragèdia originada en la fama de l’actriu. Un dia del 1943, mentre recaptava fons per a l’exèrcit nord-americà en guerra contra l’Alemanya nazi, una fan s’hi va acostar i va besar-la a les galtes. És una història per a no dormir en temps de pandèmia: Gene Tierney estava embarassada i la fan, que tenia la rubèola i va saltar-se la quarantena, van contagiar-li el virus; la filla de l’actriu, Daria, va néixer cega, sordmuda i amb danys cerebrals.

L’any 1943, Gene Tierney havia treballat, entre d’altres, amb Lang (La venjança de Frank James), Ford (La ruta del tabac), Sternberg (L’embruix de Shangai) i Lubitsch (El cel pot esperar), a més d’encarnar, aquelles coses de Hollywood, una nativa d’una illa de la Polinèsia que a El fill de la fúria enamora Tyrone Power, amb qui va coincidir més tard, fent-hi de pèrfida, a El fil de la navalla, d’Edmund Goulding. Encara havia de fer unes quantes pel·lícules d’aquelles per què mai no menysprearé Hollywood i sempre estimaré Gene Tierney, tan bella i fascinant: Laura (Preminger), Que el cel la jutgi (Stahl) i dues de dirigides per Joseph Leo Mankiewicz, Dragonwyck i, meravella, El fantasma i la senyora Muir. La seva carrera, però, pràcticament acaba als anys quaranta. La depressió va apartar-la de Hollywood i la psiquiatria, implacable, va destruir-la encara més aplicant-li electroxocs.