Mirador
Basat en fets reals
Escena 1. Cua als cinemes Icària, dels pocs especialitzats en versió original. En arribar a la taquilla, un individu és informat d'aquesta característica abans d'adquirir l'entrada i esclata en un atac de còlera, acompanyat d'una soflama patriòtica sobre la vergonya que representa el fet d'escoltar veus estrangeres en una pantalla espanyola.
Escena 2. Cua als Cinesa Diagonal. Dos nòvios arriben a la taquilla sense haver acabat de decidir en quina sala entren a magrejar-se. Pregunta a la taquillera: “De què va Àgora?”. Resposta: “De Grècia i tot això”. Són dues anècdotes il·lustratives de les estranyes espècies que es poden trobar en les nostres sales quan anem a veure una pel·lícula que no ens hem pogut descarregar per internet.
Si no hi ha cap daltabaix, avui es pot aprovar la llei del cinema que, segons els exhibidors, obrirà la porta de l'avern. Una llei que, si aconsegueix ser aplicada amb rigor, podrà modificar vicis i inèrcies en el sector i –entre d'altres coses– afavorir l'anorèxica presència del català a les sales. Però sembla difícil que cap llei pugui acabar amb alguns dels personatges que amarguen la nostra assistència a aquests palaus del plaer que haurien de ser els cines. Com la gent que hi va sense tenir la més mínima idea de què tracten les pel·lícules i pretenen que la taquillera els faci la crítica, mentre un s'espera darrere seu. O el que t'obliga a conviure amb la planta dels seus peus situats al respatller del davant seu –que és la del teu costat–. O la
senyora que cada dia de l'espectador s'amaneix amb el seu perfum més ranci. O el que devora crispetes i xucla caramels fins i tot en una pel·lícula iraniana muda...