Llibres

SILVESTRE VILAPLANA

Novel·lista

“Hem convertit llegir en una tasca docent”

En la majoria de les comarques valencianes vivim la llengua amb la mateixa ‘anormalitat’ amb què es viu al Principat
Una bona part de la població veu el món dels llibres com aliè als seus interessos i això hauríem de corregir-ho

Silvestre Vilaplana va guanyar fa poc el premi Gran Angular de literatura juvenil amb La música del diable (Cruïlla) i, una mica abans, va presentar la novel·la negra Dones sense nom (Crims.cat/Alrevés). Al llarg de la conversa, deixa anar una bona col·lecció de pensaments entenimentats, sense ínfules de cap mena. Una mostra: “En cada novel·la t’has de guanyar el dret a ser publicat.” Un bon principi. Un bon autor.

Parlarem de dues novetats en novel·la, però vostè també és poeta, amb vuit llibres publicats, tots amb premi. El darrer poemari seu, però, és del 2009. Li han marxat les muses de vacances?
Espere que no. És cert que darrerament estic dedicant més atenció a la narrativa, però de tant en tant continue fent algun poema. Potser no amb tanta disciplina com abans.
Per als amants de la poesia, és l’expressió escrita més excelsa. Ho comparteix?
Això és un clixé. Pots arribar a sentir igualment llegint narrativa, pots veure’t trasbalsat igualment per una història, per l’expressió d’un sentiment d’un personatge escrita en prosa i també en l’expressió del teatre. Pots patir, identificar-te, trobar vida en un text de qualsevol dels gèneres. L’excel·lència no és patrimoni exclusiu de la poesia.
Ui, que farà empipar les muses... Canviem de tema. Ha publicat set novel·les per a adults, cinc de les quals amb premi; onze d’infantil o juvenil, sis amb premi, i en dues més, finalista... Fa anys vaig entrevistar Salvador Company i em va comentar que, a València i escrivint en català, cal un premi per poder publicar. Vostè pensa el mateix, actualment?
Afortunadament cada vegada és menys necessària la plataforma d’un premi per publicar. Però és evident que, atesos els índex de lectura i la quantitat d’obres que es publiquen, els premis literaris són una manera de destacar les obres que escrius. Com a mínim t’asseguren alguna referència en algun mitjà de comunicació i, per què no dir-ho, també són un estímul econòmic que d’altra manera és molt difícil d’aconseguir.
Què li sap més greu, cas que comparteixi alguna d’aquestes opinions, que a València es menystingui el català o que a Catalunya es menystingui la literatura feta als Països Valencians?
Vull pensar que totes dues opinions són cada dia més errònies. No és cert que al País Valencià es menystinga el català sistemàticament. Sovint es ressalten als mitjans de comunicació els problemes que de tant en tant es genera amb la llengua, però en la majoria de les comarques valencianes vivim la llengua amb la mateixa absoluta anormalitat amb què es viu al Principat.
‘Touché.’ I la visió des de Catalunya?
Queda camí a fer, pel que fa a la repercussió a Catalunya de la literatura feta al País Valencià. De mica en mica, però, es normalitza per part d’editorials i de lectors. No pot ser d’una altra manera. És molt poc intel·ligent no assumir que som una llengua de més de deu milions de parlants i que tots els dialectes que la configuren són vàlids per crear, que són una font d’enriquiment i que hem de gaudir-ne, ja siga a la literatura o en el registre oral a la televisió. Potser per això hi ha tants problemes tècnics irresolubles perquè hi haja reciprocitat entre les televisions del domini lingüístic, però no per veure Canal Sur.
Vostè és professor de secundària, suposo que això l’ajuda a tenir una visió més real i pròxima als gustos dels joves.
Ser professor de secundària em permet de tenir al davant el model de lector a qui adreçar les novel·les, em permet d’acostar-me als seus gustos i a les dificultats que ells troben davant d’unes lectures que, en excessives ocasions, són textos que llegeixen obligats pel sistema. Aquest és un mal servei que fem per fomentar el plaer de la lectura i un error que pagarem en el futur. Hem convertit llegir en una tasca docent, com fer exercicis de matemàtiques.
A ‘La música del diable’, en comptes de remugar per l’ús inevitable dels mòbils, el que vostè fa és incorporar aquest element tècnic amb l’ús de codis QR...
La realitat és la que és. Els joves –i els grans també– passen la vida amb el telèfon a la mà i sembla que aquest aparell ens allunye a tots de la lectura. La idea era aprofitar el mòbil i totes les connotacions positives que té per al jovent, per fer més agradable la lectura. Aprofitar les possibilitats que dona l’accés a la xarxa i usar-les a favor de crear una ambientació per la novel·la. A més, escriure també té una part de joc per al creador. A cada novel·la s’ha de buscar un desafiament formal o una visió distinta, si no sempre estaríem fent les mateixes històries amb personatges diferents. En aquest cas el repte era, per què no, barrejar noves tecnologies i narrativa?
L’obra juga amb el misteri: una protagonista jove que de cop rep una generosa herència i el secret de l’èxit, en aquest cas musical. Què va posar en marxa l’obra, què ha volgut explicar?
No hi ha una única motivació. La primera intenció sempre és que el lector s’ho passe bé, fomentar el plaer lector, que gaudisca de l’obra i s’hi implique. Però la novel·la també amaga un dilema moral de ressonàncies faustianes. Fins on estem disposats a arribar per aconseguir els nostres somnis, què estem disposats a sacrificar per triomfar a la vida, especialment en la societat actual, on només es potencia l’èxit, la fama, la riquesa i el prestigi com a instruments per assolir la felicitat?
Un altre tema important en l’obra és la música, la clàssica. Vostè en sap?
No especialment. En soc un consumidor, com tothom. Però forma part del procés d’escriptura una fase d’aprenentatge en la preparació de la novel·la. És evident que els autors no sabem de tot, per això ens cal aprendre, per ser capaços d’explicar les nostres ficcions. Estudiar el marc on situaràs l’acció és una part més del procés de formació d’una novel·la, com dotar de vida els personatges o triar el tipus de narrador que faràs servir.
Parlem de ‘Dones sense nom’, la seva segona novel·la a Crims.cat. El 2016 hi va publicar ‘Els ossos soterrats’, amb què va guanyar el premi Memorial Agustí Vehí de Tiana. Tot i que ja hem comentat l’handicap del ‘valencianisme’, suposo que cada cop li costa menys publicar...
Soc afortunat en aquest sentit. Són molts anys de treballar i picar pedra i això fa que hi haja lectors que m’acompanyen fidelment en les meues novel·les. Però el món de l’escriptura és complicat i en cada novel·la t’has de guanyar el dret a ser publicat. Hi ha molts autors i moltes ficcions que paguen la pena, però, malauradament, pocs lectors per a assumir tanta voracitat creadora. És contradictori, però estadísticament vivim un gran moment quant a creació, tanmateix estem en un moment molt baix quant a lectors, especialment en català. Alguna cosa estem fent malament com a societat. Una bona part de la població veu el món dels llibres com aliè als seus interessos i això hauríem de corregir-ho.
Certament, tot i que caldria saber com fer-ho... Tornant a ‘Dones sense nom’, és una obra molt polièdrica, amb conflictes socials variats que es van alternant de capítol en capítol: el món de la prostitució, la violència masclista, les màfies de l’est i els seus llargs tentacles...
La novel·la negra t’impel·leix a construir un escenari realista que mostre aquelles parts de la societat que estan corruptes i, malauradament, vivim una època on és fàcilment identificable un entorn podrit del qual, sovint, apartem la mirada. El que m’agrada de la novel·la negra és que obliga el lector a contemplar aquells indrets que la comoditat quotidiana fa defugir. La novel·la situa el focus de llum on no volem mirar i ja no hi ha excusa per no sentir la consciència remoguda.
Un altre tema, no tant habitual, però amb un fons molt angoixant, és el robatori de nadons i els poders ocults de l’alta societat durant el franquisme...
Una de les motivacions principals de la novel·la tenia a veure amb la denúncia dels robatoris de criatures. Es calcula que van ser furtats a les seues mares més de 30.000 criatures i, curiosament, no hi ha absolutament ningú condemnat per aquests fets. No cal insistir en les vergonyes amagades sota la catifa de la transició, però el robatori d’infants és una de les ocultacions més repugnants. Els que venien els nens eren membres de l’església i els qui els compraven solien ser gent econòmicament solvent i afí al règim.
I un tema important més, i aquest sí que gens habitual: el dret a les relacions sexuals de les persones amb malalties degeneratives o amb discapacitats...
Sí, un tema incòmode que resulta tabú. Sovint es pressuposa que una persona amb diversitat funcional o amb una malaltia deixa de ser un ésser humà amb necessitats sexuals. Usar aquest assumpte em permetia jugar amb un personatge molt intens i, alhora, em permetia mostrar la hipocresia social, especialment de les classes benpensants.
La protagonista és la inspectora Araceli Lavila, que torna d’una baixa per càncer... Ella investiga l’assassinat d’una noia, el cadàver de la qual apareix a l’extraradi de València. Que el protagonista pateixi genera empatia amb el lector?
La novel·la està formada per personatges al límit en diferents aspectes i aquest fet pretén angoixar el lector i intenta generar riquesa de perspectives. Crec que la novel·la negra no és només una història de crims que es resolen. És un marc per a contar històries de molts tipus, i incidir en la psicologia dels personatges ajuda a configurar el marc complet. La protagonista de la novel·la no podia estar-ne exempta. A més, assumisc que tinc els prejudicis de diverses generacions sobre la policia gravats a foc en l’ADN i em costa imaginar com a protagonista d’una novel·la meua un policia en positiu –se suposa que la novel·la negra beu de la realitat, no?–. El fet que la protagonista vinga d’una malaltia, la humanitza, me la fa més tolerable i entenc que al lector, també.
La novel·la té 60 capítols curts i un epíleg. El format la fa molt addictiva.
M’agrada aquesta forma fragmentària de narrar, situar diverses accions i combinar-les. Això em permet equilibrar la història perquè hi ha moments que un fil narratiu pot decaure una mica perquè necessites explicar alguna cosa sense gaire acció i, d’aquesta manera, l’altre fil ajuda a sostenir la tensió narrativa.
Als ‘Els ossos soterrats’ hi havia investigació relacionada amb la memòria històrica; a ‘Un sepulcre de lletres minúscules’, amb un to d’Agatha Christie, juga amb un grup de gent disposada a morir en una casa obeint les ordres d’un desconegut; a ‘L’estany de foc’, ambientada al segle XV i d’estil Dan Brown, ens presenta un perillós llibre ple de secrets, la Inquisició i els seus mètodes... Temes diferents, però sempre amb un fons de novel·la negra, inquietant, misteriosa.
Una novel·la serveix per explicar i explicar-se el món, per mostrar una època, una preocupació, una idea... Com a autor, vols que el lector t’acompanye en aquesta aventura. Per a aconseguir-ho li has de fer agradable el viatge. Crear un misteri o un enigma per descobrir és un ganxo molt útil perquè, com a lectors, els interrogants ens fascinen i ens incomoden. Som humans i volem saber el perquè de les coses i seguim el camí fins a trobar la solució. Mentre es fa el trajecte literari, pots explicar, per exemple, els assassinats que encara s’oculten a les cunetes, les desigualtats d’una societat que incita al suïcidi, la història real d’una Bíblia medieval que va ser cremada perquè estava escrita en català o, com en Dones sense nom, l’existència de gent que diu “pare” i “mare” a unes persones que, en realitat, els van arrancar de la seua mare vertadera quan eren unes criatures.

Les eines esmolades d’un bon novel·lista

Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969) ha escrit poesia, novel·la, narrativa infantil i juvenil i també assaig. Entre tots, una trentena de títols. Entre tots, una vintena de premis. És professor de secundària, cosa que li permet de saber de primera mà què interessa els joves lectors. I n’ha pres bona nota a La música del diable (Cruïlla), amb què va guanyar el darrer premi Gran Angular de literatura juvenil. Com també va prendre bona nota d’un ventall de problemàtiques socials que combina amb una trama policíaca a Dones sense nom (Crims.cat/Alrevés). Vilaplana sap que per mantenir el lector enganxat cal donar-li dosis de misteri, de qualitat literària, de versemblança; personatges amb psicologies que resultin interessants; sap que ha de generar conflicte en el lector, incomodar-lo amb temes tabú i que no ha de resultar repetitiu. Ho sap i ho aplica en les seves obres narratives sense perdre el contacte amb la realitat del mercat literari en català, escanyolit, amb (gairebé) més persones amb ganes de publicar que lectors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Burruezo i la revolució sufí

sant feliu de guíxols
novetat editorial

Josep Maria Espinàs i Pep Antoni Roig, un relleu de mirades

Barcelona
ÒPERA

‘Manon Lescault’ comença avui a Sabadell una gira per Catalunya

BARCELONA
Santa Pau

El castell serà el marc del primer memorial de la deportació nazi

Santa Pau
La biblioteca García Márquez, als Mies van der Rohe
cultura

La biblioteca García Márquez, als Mies van der Rohe

barcelona
art

El sector de l’art, en alerta pel futur del centre de la Fabra i Coats

barcelona
fotografia

Benvingut a casa, Humberto Rivas

barcelona
circ

El Festival del Circ oferirà números inèdits de rècord com el triple trapezi i els malabars amb grans gerros

girona
Cultura

Sabadell aplegarà 200 artistes per inaugurar la capitalitat de la cultura catalana

Sabadell