Adeu a Pierre Cardin

El dissenyador de moda i empresari Pierre Cardin, nascut a la petita localitat italiana de San Biagio di Callalta el 1922, però que va emigrar a França –era francès d’adopció– amb la seva família de camperols fugint del feixisme, va morir ahir als 98 anys a l’hospital Neuilly de París per causes que no han estat concretades per les fonts familiars que van fer pública la defunció.

Quan només tenia 14 anys va començar a treballar d’assistent de sastre a la localitat francesa de Saint-Étienne. El 1945 es va traslladar a París, on va viure sempre, va estudiar arquitectura i va treballar amb Jeanne Paquin. Per a aquesta firma va crear el vestuari i les màscares de la pel·lícula del 1946 La bella i la bèstia, de Jean Cocteau. Posteriorment, va treballar per a Elsa Schiaparelli, fins que el 1947 va ser cap del taller de costura de Christian Dior.

El 1950, quan Balenciaga no el va acceptar al seu equip, va decidir fundar la seva empresa de moda, cosa que va aconseguir el 1953. Aquest va ser l’inici d’un imperi empresarial que s’ha mantingut al llarg de gairebé 70 anys.

Dos dels adjectiu que millor el defineixen són audaç i extravagant, tant en el món de les passarel·les com en l’empresarial. El 1959 va ser pioner del prêt-à-porter, és a dir, del llest per endur, amb què va rebre crítiques del sector de l’alta costura que volien mantenir els dissenys exclusius fets a mà per damunt dels vestits confeccionats en cadena i a preus més barats.

A la dècada dels cinquanta es va fer conegut pel seu estil avantguardista i en la dels seixanta, pels dissenys futuristes inspirats en l’espai. Potser per la formació d’arquitecte (amb un net va projectar un gratacel de 255 metres d’alçada a Venècia que el 2013 no va ser autoritzat definitivament) tenia tendència als motius geomètrics, tot i que ocultessin les formes femenines.

Cardin, amb Christian Dior, sempre va presumir d’estar darrere del vestit jaqueta, l’emblema de la marca, ajustat a la cintura i voluminós a les faldilles. Va ser un renovador de l’alta costura al costat de noms com André Courrèges i Paco Rabanne.

Va ser el primer dissenyador d’exportar al Japó i de crear una moda unisex. A la dècada dels setanta va fer popular l’alternança de minifaldilles i maxifaldilles, combinades amb bruses i abrics. També va ser un dels primers d’ampliar el negoci de la moda més enllà de la roba, els complements i els perfums, accedint a mercats com el del disseny d’interiors d’automòbil.

El 1981 va comprar el famós restaurant Maxim’s i va obrir-ne sucursals a Nova York, Londres i Pequín. Hi sumaria negocis en el sector hoteler i fins i tot en el de l’alimentació. El 2009 va ser nomenat ambaixador de bona voluntat de la FAO, l’organització de les Nacions Unides per a l’agricultura i l’alimentació.