Màgia del Faraday, far de l'‘indie'

Dissabte a la nit, xafogor intensa en una nit estrellada davant la platja de Vilanova i la Geltrú, sis guitarres acústiques i un públic còmplice que no vol fer cas dels triomfs futbolístics. Només tenen els sentits atents per a Jeff Tweedy i la mitja dotzena de guitarres acústiques que l'envolten. El líder de Wilco ho resumeix com “cançons tristes a la platja amb focs artificials”: mentre comença a fer sonar els primers acords de Jesus, etc., de lluny se sent el castell de focs del barri mariner que celebra la festivitat de Sant Pere Pescador. Aquesta és la màgia del Faraday, un món paral·lel i en petit format que des de fa sis anys se celebra a El Molí del Mar, al costat de la platja, en un espai que molts consideren com a màgic i per on circulen amb fluïdesa els descobriments musicals i les confirmacions de l'univers independent. Un festival en un ambient gairebé familiar pel qual han passat uns 4.000 espectadors en els tres dies que ha durat la seva setena edició.

Si la presència de Tweedy va ser el plat fort de dissabte, la de Clem Snide ho va ser de la primera jornada. El grup va comptar amb la col·laboració de Miquel Àngel Landete, del grup Sènior i el Cor Brutal (un admirador que ha passat de fan a amic del cantant Eef Barzelay) cantant en valencià el No cry no tears. Ells van aconseguir reinterpretar i portar al seu territori la rugositat del Zuma de Neil Young. L'èpica oxidada de Cortez de killer va marcar el punt àlgid d'una nit que va acabar amb temes més habituals dels californians (I love the unknow) i amb una estranya versió del Man in the mirror de Michael Jackson. The Wedding Present van oferir un concert carregat de tensió emocional en una actuació exclusiva a l'Estat i amb un repertori on no van faltar clàssics que van ser seguits per tot el públic.

Durant aquests tres dies s'ha pogut comprovar com Joan Colomo no perd el seu somriure davant dels eterns problemes escènics i de so; els barcelonins Fred i Son van arribar tots cofois amb el seu primer disc, Diu que no sap què vol, i a presentar una cançó com Plens de vida, que van compondre sota la influència del festival quan hi van anar com a espectadors. Los Punsetes van quedar com un estrany expedient X del pop estatal, amb una cantant quieta com un estaquirot, inexpressiva, una posada en escena desconcertant. Ben diferent de la de Maika Makoski, que va entregar-se a una actitud gairebé sexual per presentar les cançons de l'àrid i punyent tercer disc produït per John Parish.

En el capítol de les descobertes hi ha Apples, uns adolescents britànics amb acurades harmonies vocals i un esperit musical que mescla The Housemartins, Madness, XTC, Prefab Sprout o Aztec Camera. També cal destacar les delicades cançons de Marina Gallardo, o d'Abraham Boba, que no va amagar les influències de Nacho Vegas (de qui és el teclista) amb un repertori ple de referents íntims. Bigott és un d'aquests músics de qui tothom parla però que pocs han tingut l'oportunitat de sentir cantar en directe. El saragossà va saber convèncer amb un repertori cantat en un peculiar accent i va descol·locar el personal amb una particular lectura del Dancing in the dark de Springsteen. El Petit de Cal Eril va oferir el seu darrer concert de la gira de presentació de Les sargantanes al sol i el primer concert en directe de Linda Mirada va quedar només en una declaració d'intencions sota el ritme techno vuitanter. El festival es va tancar ahir amb l'esperada actuació de l'històric Nick Lowe. L'organitzador del festival i líder del grup La Brigada, Pere Agramunt, va afirmar cofoi que el mateix Tweedy estava molt satisfet del tracte rebut al festival.