Rodar en català: ombres i llum
Productors independents reclamen més inversió de TV3 en pel·lícules en català, que han caigut a sis el 2020. Un nou decret llei estatal podria revertir la situació
“Hi ha guions escrits en català que estem fent en castellà perquè sigui més fàcil trobar finançament.” El productor independent Tono Folguera (Lastor Media) parla de les dificultats de rodar cinema en català, i posa com a exemple alguns projectes que ha produït que es podrien haver fet en la nostra llengua, com ara Libertad, òpera prima de Clara Roquet, i Mediterráneo, de Marcel Barrena. Libertad era un guió escrit en català. Mediterráneo, film inspirat en la vida d’Òscar Camps, fundador d’Open Arms, té 4 milions de pressupost i s’ha escrit el guió directament en castellà, perquè era impensable trobar aquests diners per fer-la en català, tot i que els personatges reals el parlen. Fa uns anys ja li va passar el mateix amb 10.000 km, de Carlos Marqués-Marcet, escrit inicialment en català i rodat en anglès, segons revela Tono Folguera. “He vetat a directors fer les pel·lícules en català”, reconeix, i no per gust. Ha guanyat l’últim Gaudí a millor pel·lícula (només hi aspiren els films en català) amb Els dies que vindran.
Ramon Térmens (Segarra Films) és encara més pessimista: “Per fer cinema en català s’ha de ser kamikaze, ho fas per una qüestió vocacional, com una persona fora dels seus cabals, perquè si fossis una persona racional t’hauries de dedicar a una altra cosa.” Ell és productor i director de La dona il·legal, nominada a millor pel·lícula en els pròxims premis Gaudí.
Per què només aspiren sis llargmetratges de ficció en català als premis Gaudí, que es lliuraran el 21 de març? Per què es roden en castellà projectes pensats originalment en català, o que s’hi haurien de rodar si s’aposta per un estil realista? També hem parlat amb Valérie Delpierre (Inicia Films), guanyadora dels Goya i nominada a 13 Gaudís per Las niñas, i Ventura Durall (Nanouk Films), que aspira a quatre Gaudís amb L’ofrena. Tots quatre assenyalen com una de les causes principals la falta d’inversió de TV3. La televisió pública catalana, en canvi, defensa el seu compromís amb el cinema en català i amb el conjunt del sector audiovisual. “Les 56 nominacions de pel·lícules participades per nosaltres als premis Gaudí d’aquest any, o les 21 nominacions als premis Goya, avalen la feina que fem”, diu Oriol Sala-Patau, cap del departament de ficció i cinema de Televisió de Catalunya.
Tono Folguera explica a El Punt Avui per què, al seu entendre, es roda tan poc en català: “Òbviament és més difícil finançar les pel·lícules en català que en castellà o en anglès. És la lògica del mercat.” Creu que el Departament de Cultura ha fet els deures: “Hi ha ajuts públics prou alts per produir cinema en català. El problema sorgeix amb la part del finançament que no ve de subvenció. Fins ara hi havia una llei que permetia un màxim del 60% d’ajuts públics, i havies d’aconseguir el 40% de diners d’una altra banda: televisions, inversors, distribuïdors... Per pel·lícules de 3 milions d’euros, que és el que ens genera problemes en català, cal trobar el 40%, que és 1,2 milions. Però TV3 com a màxim posa 200.000 euros per cada pel·lícula.” En posa alguns exemples: “La inversió de TV3 en les darreres pel·lícules guanyadores dels Gaudí ha estat zero o com a molt, en pel·lícules com ara Estiu 1993 i Els dies que vindran, només un 7% o un 8%. La resta l’has d’aconseguir en una altra banda, i això ens limitava molt. És molt difícil que TVE posi 1 milió d’euros en una pel·lícula en català. Telecinco i Antena 3, que jo sàpiga, en el dia d’avui no han produït mai una pel·lícula en una llengua cooficial.”
La productora francesa establerta a Barcelona Valérie Delpierre, que s’acaba d’endur el Goya a millor pel·lícula per Las niñas i va triomfar internacionalment amb el film en català Estiu 1993, fa un diagnòstic similar: “Podem dir que falten pel·lícules en català, per descomptat, hi ha espai per a tot tipus de cinema en català, no ha de ser només d’autor. Però no crec que no es faci per falta d’ajuts, és perquè no hi ha un suport polític clar que es traslladi a TV3. El suport de TV3 al cinema català no permet aquesta ambició, aquesta normalitat. El cinema en català no pot créixer si únicament es recolza en subvencions públiques. El teu primer aliat ha de ser la teva televisió autonòmica. Si em llanço a fer una pel·lícula ambiciosa en català, necessito saber que tindré un suport ambiciós al projecte. Si no, la faig en castellà.”
En la mateixa línia, Ventura Durall destaca que fins fa poc només podies tenir un 60% d’ajuts públics (“era una opció kamikaze rodar en català, perquè les quantitats que hi posava TV3 no completaven aquest 60%”) i sintetitza el que caldria per recuperar el cinema en la nostra llengua: “Cal crear un ecosistema que es basi en tres elements: autoexigència i ambició de fer pel·lícules que connectin i arribin al cor de la gent, suport dels mitjans de comunicació per crear una certa expectativa a la gent i una injecció econòmica; som un país petit i fer llibres o música no costa diners però fer cinema, sí.”
Ramon Térmens, director i productor de La dona il·legal, nominada al Gaudí a millor pel·lícula, reparteix les culpes a altres agents: “Tothom hi hauria de posar més diners, no només TV3, també la Generalitat. El pressupost que tenim és paupèrrim, no podem competir realment. El 2019 hi va haver un 0,3% de públic de cinema en català, i el 2020 deu ser pràcticament inexistent. Si es vol deixar morir el cinema en català com s’està fent, que es digui clarament. Tenim el potencial que podrien tenir Dinamarca, Holanda o Bèlgica i no ho fem, però no hi ha la voluntat política de fer-ho.”
Efecte de les retallades
Des de TVC, Oriol Sala-Patau argumenta: “Les inversions s’han vist reduïdes els darrers anys per les retallades del pressupost. Estan lluny de les inversions que es feien en l’època de Pa negre, Mecanoscrit del segon origen, Eva o Incerta glòria. Això està en consonància amb les retallades que s’han fet al conjunt del país. TV3 és un dels motors i la nostra constància fa que encara ho siguem, i encara creiem, dins el poc marge que tenim a l’hora de finançar, que tenim bastants encerts. Ens agradaria augmentar les dotacions, però la realitat és tossuda i no disposem dels recursos que voldríem.”
Oriol Sala-Patau creu que la situació actual té a veure també amb la pandèmia: “El 2020 ha estat un any molt difícil. Teníem aprovats una sèrie de projectes que s’han endarrerit per la Covid. Aquest pot ser un dels motius principals.” Amb el que inverteix TV3, creu que es pot fer cinema en català: “Nosaltres pensem que amb les dotacions que fem, sumant-hi les de l’ICEC, ICAA... i TVE, que també és televisió pública, les pel·lícules en català podrien arribar a un finançament més o menys viable. Sí, és important que TV3 sigui motor, però no som els únics. Tothom ha de posar la seva llavor.
”Tono Folguera es queixa de la precarietat dels rodatges en català: “Els dies que vindran, La mort de Guillem i Tres dies d’octubre estan per sota del milió d’euros de pressupost, i totes les que hem fet en castellà estan per sobre del milió d’euros: Libertad, 1,8 milions; Mediterráneo, 4 milions d’euros. Per fer Mediterráneo, hem tret al voltant d’1,3 milions d’euros de les televisions, però TV3 només n’ha posat 100.000. Si TV3 m’hagués posat 500.000 euros, m’hauria atrevit a fer-la en català.”El productor de Lastor Media creu que cal més ambició: “Primer ens ho hem de creure tots, ha de ser un projecte de país: volem tenir cada any dos o tres títols que siguin molt potents per competir a escala internacional, amb recaptacions a les sales i que es venguin. No ha de ser flor d’un dia. S’ha de crear aquesta cultura, i donar-li el suport que necessiti, no només TV3.”
Canvi legislatiu
Un canvi legislatiu estatal obre una escletxa de llum a aquest panorama. Ho explica Tono Folguera: “Per rodar en català i altres llengües cooficials, ha sortit un decret llei que ens permet tenir fins a un 80% d’ajuts públics. Aquest canvi fa que si TV3 es plantegés invertir, amb els diners que ja té, 300.000 o 400.000 euros en tres o quatre pel·lícules l’any, com ha fet fins ara amb les TV movies, amb els ajuts de l’ICEC i el Ministeri s’arribaria fàcilment als 2 milions d’euros. Si hi ha quatre o cinc pel·lícules de 2 o 3 milions d’euros que s’armen a Catalunya, els tècnics i la postproducció seran d’aquí, hi haurà una injecció brutal de diners.”
A Ventura Durall també li sembla un canvi molt rellevant: “Per mi és clau, permetrà doblar pressupost sense arriscar més diners teus, que és probable que no els puguis recuperar.” Oriol Sala-Patau, cap de ficció i cinema de TVC, també hi coincideix: “Aquest canvi legislatiu és un gran avenç per donar viabilitat al cinema en català. Estarem atents a veure si podem ajustar les nostres aportacions.”
Si s’aprofita, Tono Folguera preveu canvis: “És una oportunitat perquè tota aquesta generació de cineastes que tenim s’adonin que rodar en català permet fer projectes més ambiciosos. Podrem atreure els millors directors catalans i de la resta de l’Estat, perquè fer una pel·lícula en català serà una cosa que et facilita el finançament. Els productors i directors anem on ens és més fàcil produir, i això és una oportunitat d’or.”
