Art

Els secrets de la Llotja de Mar

L’edifici, ple de petjades dels seus set segles d’història, s’obre per fi al públic

La sala de Contractacions és una genialitat del gòtic català que ha perviscut gairebé intacta

Explicar un edifici amb més de 700 anys d’història en una hora i quart és tot un repte. L’ha assumit l’empresa Cases Singulars que, com el seu nom indica, es dedica a descobrir als ciutadans espais amb molta personalitat. La Llotja de Mar, l’última casa que ha incorporat al catàleg de visites guiades, és una joia pràcticament secreta. Fins ara, només era accessible per a esdeveniments privats. Un plaer de privilegiats que la nova junta de la Cambra de Comerç, que n’és la titular, no volia perpetuar. I, per fi, l’ha oberta a tothom.

Set segles d’història, d’arquitectura i d’art. La Llotja de Mar és indiscutiblement una icona del patrimoni català, potser la més desconeguda. El passeig per les seves estances de la mà de Cases Singulars –els dimecres i els dissabtes, i aquesta Setmana Santa, de dimecres a diumenge (cal reservar perquè l’aforament és limitat)– comença pel principi. I al principi hi ha un gran solar del barri de la Ribera on els condemnats a mort eren penjats a la forca. Aquests terrenys dantescos, que a l’edat mitjana tocaven la línia de la platja (l’actual passeig d’Isabel II), eren propietat de la família noble dels Montcada, que els va cedir, i ja veurem a canvi de què, per a la construcció d’aquell nou edifici destinat a concentrar l’activitat mercantil.

Situem-nos: en el segle XIV, Barcelona era el port més important de la Mediterrània occidental sota domini de la Corona d’Aragó. I on hi ha poder hi ha ganes d’ostentar-lo. La Llotja de Mar es va concebre per impressionar. Pere III el Cerimoniós va donar el permís d’obres. I el Consell de Cent va confiar-les al Consolat de Mar, que va finançar-les amb l’impost de peritatge, cobrat per tots els productes que entraven per mar.

Dit i fet el 1392, més de 50 anys després, el llarg temps, amb una pesta pel mig, que es va invertir per gestar uns espais que s’han conservat força intactes, encaixats en d’altres que s’hi van afegir posteriorment. L’estança gòtica més espectacular és el saló de Contractacions, amb els seus prop de mil metres quadrats presidits per quatre columnes de més de catorze metres. Imposa. Però més imposava fa 700 anys, amb la decoració que s’ha perdut: marbre de carrara pertot i unes vidrieres que representaven els comtes de Barcelona i reis d’Aragó. També hi havia un rellotge coordinat amb l’hora de Santa Maria del Mar. El que hi ha ara va ser donat pel banquer Evarist Arnús a finals del XIX. El diner sempre ha tingut tirada a la Llotja de Mar, i no només quan la Borsa hi va tenir la seu, abans de traslladar-se al passeig de Gràcia. Al saló de Contractacions hi hagué la Taula de Canvi, el primer banc públic d’Europa. I aquí és on va néixer l’expressió bancarrota, que té un sentit literal. Al que feia trampes, li trencaven la taula.

D’aquella primigènia Llotja de Mar n’han perviscut dues estances més: el saló dels Cònsols, que en origen feia funcions de magatzem, i el pati dels Tarongers. I no del XIV però sí del XVI és el peristil que es va dissenyar per resguardar l’edifici de les tempestes, a la part del pla de Palau, que es va convertir en la façana principal. Fins llavors ho era la del carrer Consolat de Mar.

El pòrtic, que és just on s’inicia la visita guiada, va ser remodelat a finals del XVIII, moment en què es va posar a l’edifici la capa d’arquitectura neoclàssica que embolcalla la medieval, com si fos una matrioixca. La Llotja de Mar va ressorgir després d’un període de foscor marcat per la derrota del 1714. Felip V l’havia confiscada i li havia donat un ús humiliant, de caserna militar. La sala de Contractacions, símbol del poder econòmic català, la va destinar a quadra de mules i cavalls.

Dues dècades després de la desfeta, es constituiria la Junta Particular de Comerç, que, a partir del 1758, va quedar adscrita a la reialesa. Carles III va restituir l’edifici a aquesta institució hereva del Consolat de Mar i, al seu torn, precedent de l’actual Cambra de Comerç. En agraïment al monarca, al sostre del nou saló del Consolat, Pere Pau Montaña en va pintar un retrat al centre.

Els gustos estètics havien canviat i, a més del peristil, es va retocar el pati dels Tarongers on, per cert, ja no en queda cap, d’arbre fruiter. S’hi va construir l’escala d’honor custodiada per dues escultures que representen el comerç i la indústria. A les cantonades, quatre escultures més homenatgen els continents (Oceania encara no es coneixia). I, a dalt de tot, una obra mítica de l’art català, Lucrècia, de Damià Campeny. La Llotja de Mar va ser també un territori amic dels artistes vinculats, com a alumnes i professors, a les escoles que la Junta de Comerç hi va obrir en absència de la Universitat de Barcelona, que havia estat suprimida. En la genealogia de creadors que s’hi van formar hi acabaran apareixent grans noms, des d’un Gaudí fins a un Picasso.

Campeny, pensionat a Roma, va enviar a Barcelona el guix de Lucrècia el 1804. Tres dècades després, es va transformar en marbre. També se’n faria una versió en bronze, que és al MNAC. A la Llotja de Mar, es va ubicar, inicialment, en una habitació que continua duent el seu nom però en què el que llueix és una galeria de retrats de tots els presidents que ha tingut la Cambra de Comerç. Encara no s’ha pintat el de Joan Canadell, ni tampoc el de Mònica Roca, que l’ha substituït en fer el salt a la política. El de Roca trencarà la monotonia masculina, ja que és la primera dona que lidera la institució.

Per entrar al saló Lucrècia cal travessar una altra cambra especial que va sorgir de la reforma neoclàssica: el saló Daurat, amb les parets entapissades de sedes de Damasc, els marcs i els frontons de les portes banyats en or i les làmpades de cristall tallat. Un luxe que va fer les delícies de Ferran VII quan es va casar.

L’hora i quart de la visita encara dona per a més. Per exemple, per descobrir que a la Llotja de Mar es va representar la primera òpera de l’Estat, Il più bel nome, d’Antonio Caldara. Que va ser el primer lloc de Barcelona on es va instal·lar un fanal de gas. Que de la capella que es va construir per complaure els Montcada (aquesta era la condició que van posar per cedir els terrenys) no en queda cap rastre, i sí que en queda algun d’una altra esglesiola que es va fer al segle XVII. O que, actualment, és on es decideix el preu dels cereals i de la carn de porc de tot l’Estat.

Un edifici amb molta història, sens dubte. I que allotja un altre inquilí que també té coses a explicar, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Fundada el 1850, vetlla el museu d’art més antic de Catalunya. Però aquesta és una altra visita guiada a part que també ofereix Cases Singulars. No se l’acabaran.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona
ART

Estudien si la part superior del mosaic de la Casa Navàs també és de Joaquim Mir

REUS
art

Mor Richard Serra, l’escultor monumental

barcelona