“Diu veritat qui diu ombra”

He tornat al Museu de la Memòria i de l’Exili, al carrer Major de la Jonquera, per on, en acabar la Guerra Civil, van passar milers de persones per travessar la frontera cap a un lloc incert. Ho he fet en un radiant dia de primavera amb la naturalesa esclatant que just era l’últim en què s’exposava la instal·lació Über alles, en què Àngel Jové ha reunit una sèrie de pintures com a variacions d’un mateix paisatge a la foscúria que, en un dels textos reproduïts al catàleg, la historiadora de l’art Maria-Josep Balsach defineix com un estat d’esperit: una visió interior que simbolitza un fragment de natura, que haurien pogut veure els presoners del Lager o que podria ser el reflex dels ulls dels exiliats i deportats en qualsevol país. Tals obres, realitzades els darrers deu anys sobre papers esquinçats com si haguessin sobreviscut a la devastació i a l’oblit, es desplegaven a les parets de la sala mentre que enmig, damunt d’una catifa, hi havia una taula i una cadira amb un filferro espinós: la violència que transforma els objectes i els espais quotidians deixant-hi l’empremta del dolor.

He mirat les pintures sentint-me absorbida per aquell paisatge malenconiós com si em xuclés dins seu. A primer cop d’ull, vistes a distància en el seu conjunt, podria semblar que les variacions són mínimes i fins insignificants. Tanmateix, cadascuna és única, amb les seves formes, el seu cromatisme, les ombres i la llum que a vegades hi esclata. Podria semblar un paisatge nocturn de la pintura romàntica en què, amb les figures humanes absents o si es vol amagades, la mirada es perd a l’horitzó que esbossa el sublim i no sé sap si alguna cosa és a punt de desaparèixer o d’aparèixer. També com a les pintures romàntiques, la bellesa d’aquestes obres trasbalsa. D’aquí, com recorda Balsach, Àngel Jové podria fer seves aquestes paraules de Rothko: “A tots aquells que pensen que les meves pintures són serenes, m’agradaria dir-los que, a cada centímetre quadrat de la seva superfície, he empresonat la violència més absoluta.”

En el seu text, que reflecteix el profund coneixement de l’obra de Jové, Balsach apunta l’experiència biogràfica que palpita a la sèrie Über alles, títol que tant al·ludeix a la lletra de l’himne alemany (“Deutschland, Deutchland über alles in der Welt”: “Alemanya sobre de tot, per sobre de tot el món”) com, fent de contrapunt, al “Des de les alçàries” de Hölderlin com a divisa del romanticisme. Hi és expressada la memòria d’una infantesa viscuda durant la postguerra a la Lleida devastada on, a l’hostal de la família Jové, es van refugiar jueus i resistents francesos.

Acabada de veure l’exposició, he comprès el perquè de la citació de Paul Celan que hi dona l’entrada: “Mira al teu voltant: contempla com es fa vivent la rodalia. Prop de la mort! Vivent! Diu veritat qui diu ombra.” Amb el catàleg a les mans, que també reprodueix preciosos textos de Marta Marin Dómine i Maria Pertile, és fa visible que aquestes obres, amb la subtilitat de les seves ombres, són impossibles de reproduir justament. I he pensat que, amb les dificultats afegides en aquest temps de pandèmia, Über alles ha tingut poc temps per ser visitada al MUME i que hauria de possible veure-la en un altre lloc. Al mateix museu, però, s’hi ha inaugurat una altra extraordinària exposició que, en una versió més extensa, va mostrar-se fa poc a la Fundació Vila Casas de Torroella de Montgrí, Sota la llum del mar, amb la qual la fotògrafa Espe Pons fa memòria de la repressió franquista a través del germà petit del seu avi, Tomàs Pons Albesa, que va ser afusellat al camp de la Bota l’any 1941. Els documents de l’època (de caràcter íntim, com retrats, objectes, cartes) conviuen amb fotografies realitzades per Pons en espais (la presó Model, el mur del camp de la Bota, el cementiri de Montjuïc) que, com es vol fer present per no oblidar-ho, es lliguen a la repressió i, així doncs, a les seves víctimes.