Arrenca el Festival Internacional de Benicàssim

El Festival Internacional de Benicàssim(FIB) proposa a partir d'avui, en comparació d'edicions prèvies, un cartell de perfil mig format per un centenar de grups, cantants i DJ's que tractarà d'aclarir un dels principals dubtes que planeja sobre aquest certamen: segueix sent la música el seu major reclam?

A hores d'ara, negar l'aspecte lucratiu i legítim del FIB és tant incongruent com obviar que dista cada vegada més dels ideals alternatius que van procurar el seu naixement.

Actualment, el certamen navega per una “diversitat” musical que voreja la indefinició, capaç de sostenir en un mateix escenari a Triangle d'Amor Bizarro i a Lily Allen.

Molt lluny queda aquell agost de 1995 en el qual un llavors anomenat Festival Independent de Benicàssim va congregar 8.000 joves cadascuna de les seves tres nits en el velòdrom municipal per a escoltar a grups com The Jesus and Mary Chain, Supergrass o Els Planetas.

Els “indies” de llavors van celebrar tres dies de grans cançons en directe i preus moderats en un ambient gairebé familiar que, gràcies a la seva localització, les seves dates i la seva aposta musical es va convertir, per mèrits propis, en un referent.

El seu principal atractiu era la música independent i va arribar a constituir l'única oportunitat de veure a l'Estat grups com Blur o The Stone Roses, convertint-se en un punt de reflexió i creació artística.

Aquesta primera etapa, va anar, tal com la van definir els germans Morán en la seva carta de comiat després de quinze anys al capdavant d'aquest projecte “que va començar com un somni i que a poc a poc s'ha anat convertint en un festival de referència dintre i fora de les nostres fronteres, superant totes les nostres expectatives”.

Aquestes van començar a disparar-se el 1998, quan el festival es va mudar a un recinte major situat als afores de la població que va multiplicar les seves possibilitats creatives i monetàries i que va transmutar la «i» d'Independent en la «i» d'Internacional que sostenen les seves actuals sigles.

Més espai, més grups, més gent, més activitats, més periodistes, més passades VIP, més patrocinadors, més subvencions institucionals..., però sempre un element comú: l'altíssim nivell musical.

Des de llavors, el FIB va ser aniquilant progressivament els seus rècords d'assistència gràcies a la combinació d'artistes emergents i consolidats de totes les nacionalitats amb estrelles de l'univers independent menjo The Cure, Radiohead, Paul Weller, Morrissey, Pixies, Franz Ferdinand, Bjork, Beth Gibbons, Madness, Arctic Monkeys, Wilco, Sonic Youth, Massive Atack, Pulp o Placebo, entre molts altres.

També ha explorat un camí que altres festivals havien injuriat: les llegendes del pop-rock i de l'electrònica. Aquesta via que ha collit escassos -encara que notables- fracassos, com el d'Arthur Llig mantenint l'equilibri i la beguda vociferant notes que no existeixen, i espectaculars èxits com els de Devo, Kraftwerk, Lou Reed, Brian Wilson, Iggy & The Stooges o Leonard Cohen.

Aquests criteris van començar a difuminar-se quatre anys enrere, amb una direcció encoratjada per l'afluència massiva de “fibers” més procliu a l'aspecte lúdic del festival que a les propostes musicals, el que va obrir la porta del cartell a fenòmens comercials com Depeche Mode o Mika.

La nova organització ha dissenyat un cartell per a 2010 que sembla perllongar la tendència a la baixa en l'apartat musical, però aquesta vegada amb un pendent més pronunciat.

Els seus principals reclams són The Prodigy (banda que encara viu dels singles de «The fat of the land», publicat en 1997), Vampire Weekend, Kasabian i Gorillaz, l'únic -aquest últim- amb veritable al·licient per les seves escasses actuacions en directe i per ser la primera vegada que es puja a un escenari a l'Estat espanyol.

Els dubtes sobre el futur musical del FIB augmenten quan l'empresari irlandès Vince Power, nou amo del festival, comenta que el cartell podria obrir-se a les «músiques del món» i tenir fins i tot una carpa pròpia, segons va dir en una entrevista.