La cultura és essencial a Catalunya, però falta musculatura institucional perquè tothom en pugui gaudir. Segons l’informe Estadístiques culturals de Catalunya (2020) del Departament de Cultura, hi ha onze comarques on no hi ha ni un sol equipament escènic. El primer tripartit va fer un ambiciós pla per facilitar la construcció d’equipaments arreu i es van aprovar algunes ajudes sobredimensionades de teatres grans en municipis petits –en cap moment s’havia estudiat la viabilitat de cada projecte–. El segon tripartit va veure que calia posar ordre a aquesta voluntat i es va dissenyar el pla d’equipaments culturals de Catalunya (Peccat), que es va arribar a aprovar però sense pressupost, amb la confiança que a mesura que se sortís de la crisi es podria anar fent viable. El Peccat, deu anys després, es dona per caducat i “està en període de revisió”, segons fonts del departament. Però com es redistribueix la inversió que la Generalitat fa a Barcelona perquè en puguin gaudir tots els ciutadans? Accions com l’Òpera a Catalunya, el programa de suport a les contractacions de teatres municipals i els festivals estratègics ajuden a redistribuir en part aquest esforç, però queda molt terreny per recuperar. I cal confiar que l’increment pressupostari a Cultura ajudi a reforçar la necessitat d’escampar activitat cultural en viu per totes les comarques.

El darrer premi Carulla, efectivament, neix amb la voluntat de salvar aquesta mancança. Nilak vol ser una acció amb una vela que es vagi instal·lant per municipis i propiciï l’activitat cultural professional arreu del territori, partint de l’experiència del circ i amb creacions úniques en cada vila. El projecte també forma part del pla integral del circ.

És molt reclamat que els teatres públics també facin gira arreu. Atesa la dificultat laboral, el TNC ha acabat cedint escenografia a les companyies perquè la puguin moure fora de Barcelona quan signen una col·laboració en règim de coproducció. Com a exemples ben sonats de títols estrenats al TNC que després fan vida més enllà, hi ha El mètode Grönholm(es va traslladar al Poliorama durant tres temporades), la primera reposició de Mar i cel (va saltar al Victòria) i, recentment la comèdia musical La importància de ser Frank (també al Poliorama). Molts programadors municipals es lamentaven perquè la producció podia anar a un teatre veí de Barcelona i no es facilitava una gira arreu. D’altra banda, s’han previst llargues gires, d’entrada, a Catalunya. Possiblement la més imponent va ser La plaça del Diamant. El futur pla integral del teatre ja parla de traslladar produccions al territori. El 2019, per exemple, hi havia programada una gira per 28 municipis de La Rambla de les floristes i Solitud, garantint que no afectés les gires de les companyies i productores privades. Enguany, quan li van preguntar per les gires del TNC del curs 2020/21, Xavier Albertí sols va citar la producció de La Calòrica De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. A hores d’ara, n’estan fent una quinzena de funcions. La peça és una producció del TNC i, si no es resolen les traves burocràtiques, és possible que no es pugui explotar comercialment en una sala privada més endavant. I és un títol que aixeca elogis allà on va i que sedueix un gran públic per la seva mirada desinhibida.

En realitat, aquesta companyia ja acostuma a moure els seus espectacles: amb Els ocells (Sala Beckett, 2019, que ha reposat), han fet una quinzena de bolos; Fairfly (Tantarantana, 2017, que també va fer temporada a La Villarroel el 2018) acumula més de 30 bolos, segons recull el calendari del seu web. Quina diferència hi ha entre un bolo del TNC i un de La Calòrica? Que, per primer cop en la seva trajectòria, els de La Calòrica han pogut despreocupar-se de la producció executiva i poder treballar únicament com a actors. Cultura pacta amb el TNC una inversió extra per poder traslladar alguns dels seus muntatges fora de Barcelona. Segons la informació estadística del TNC, el 2019/20 hi va haver dotze espectacles en gira dels divuit que estaven programats. No és la percepció actual. Fonts del TNC admeten que les dades recollides en la desena temporada del TNC 1996-2006 no són comparables amb l’actualitat. En aquell recompte, de les 4.399 funcions, 1.122 s’havien fet de gira. I del milió i mig d’espectadors de la primera dècada (en realitat, es van avançar uns mesos a la primera funció d’Àngels a Amèrica, en un teatre que encara trigaria quasi un any a obrir oficialment), mig milió eren de teatres de fora de la ciutat. Sens dubte, el TNC ha de ser el pal de paller que estiri tota la producció teatral pública. Però també hi ha qui discrepa sobre quins títols ha de presentar.

Mirada desenfocada

En un debat organitzat per Entreacte i Recomana al febrer, Tena Busquets, programadora del Teatre Principal d’Olot, reconeixia que “tenim un país molt desordenat”. Costa fer xarxa entre els municipis. La solució que proposa Busquets és que aquests teatres i festivals també tinguin capacitat de producció. Així, es podrien repetir aventures celebrades com Vilafranca, de Jordi Casanovas, (una producció que va fer gira per comarques sense la necessitat de visitar Barcelona). A la inèrcia institucional d’abocar el gros dels recursos (precaris) a la capital, s’hi afegeix la necessitat de les productores de passar per Barcelona per rebre atenció mediàtica i, sobretot, fer-se veure entre els programadors. El dramaturg Jordi Casanovas lamenta que hi ha actors que, si no està previst ser a Barcelona, “no senten valorada la seva feina”. Aquesta exigència implica un estrès en una cartellera carregada d’estrenes, i amb sales que tanquen per culpa de la pressió immobiliària. Afortunadament, no sempre és així, deia Joan Negrié, director de la Sala Trono, en aquell debat. Ara molts títols que produeixen (ells són empresa privada) troben el suport de municipis veïns, amb la qual cosa és menys arriscat estrenar nous títols. De fet, bona part del teatre familiar evita Barcelona en unes programacions molt consolidades i obres que poden durar tres anys fàcilment en repertori.

Les comarques es repensen

Qui pensi que el millor teatre passa a Barcelona s’equivoca. Així ho constata Tena Busquets: fora de la capital, avui, “estan passant coses més interessants”, malgrat la situació de desprotecció. Les aliances entre teatres municipals, la feina per ampliar l’impacte d’una programació de pocs dies –com ara un festival estratègic– a la ciutat i l’aparició de fàbriques de creació impulsades pels municipis permeten una mirada a la cultura que integra nou públic. Per contra, Busquets aplaudeix que el TNC pugui fer obres que, després, per dimensions i costos, no puguin fer gira. És el cas d’Agost, de Tracy Letts.

Aprofitar teatres privats

És possible que no hi hagi cap equipament escènic en onze comarques? En l’anàlisi del Peccat es van comptabilitzar parcialment locals privats –si tenien algun tipus de vinculació municipal–. Avui, la Federació d’Ateneus prova de revitalitzar els seus centres i fer compatible l’activitat dels socis amb la professional (assajos i actuacions, per exemple). Entre les comarques assenyalades sense espai on fer teatre, hi figuren la Conca de Barberà, on hi ha el Casal de l’Espluga de Francolí; el Montsià, que podria comptabilitzar el Centre Obrer de la Sénia; el Priorat, amb l’Ateneu Bisbalenc de la Bisbal de Falset, i la Terra Alta, on la Unió Gandesana té un teatre de grans dimensions. Al Pallars Sobirà, hi ha l’entitat de les valls d’Àneu, però la federació desconeix si té escenari, així com els Amics de Vilaller, a l’Alta Ribagorça, que tenen una saleta, però no funcionaria com un teatre a la italiana. De les onze comarques, doncs, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Lluçanès, el Moianès i la Val d’Aran són les úniques on, a hores d’ara, caldria estudiar algun tipus d’equipament. A les altres sis, es podria buscar complicitats amb els ateneus per edificar un teatre que complís necessitats bàsiques. El mateix Peccat plantejava aquesta cooperació el febrer del 2009 en un document que obria els Quaderns del Peccat. La cultura no entén de límits i es produeix arreu. Escampar el fet artístic ha de ser una de les prioritats del nou govern.