Fatídica sotana darrere la porta del lavabo

Alfredo Sanzol s’ha estrenat com a director artístic del Centro Dramático Nacional presentant una peça pròpia. Honest com és, ha volgut que sigui la seva carta de presentació. Segurament, la capacitat de producció li ha permès gaudir d’uns recursos escenogràfics molt vistosos. Però no sempre això casa amb el teatre íntim, senzill, sentit de Sanzol. La road movie escènica té els moments culminants en els monòlegs, allà on finalment Sanzol és més transparent i lúcid alhora. L’autor parteix d’una anècdota personal d’un secret familiar descobert massa tard. Però en realitat el que traspua són aquestes dues Espanyes irreconciliables (si no fos pel magnetisme dels bars).

En el continu trànsit de mòduls que van transformant l’escena, amb elements de realisme nostàlgic (les rajoles florejades a les parets, els rotllos de paper de vàter als lavabos, la barra omnipresent, els telèfons de rosca...) apareix intermitentment la sotana que el seu pare els va amagar, als germans. La mateixa que el protagonista penja, amagada en un lloc íntim: Ha entès que no vol ser mossèn i ha demanat la dispensa però no li arriba mai, i ell mentrestant va refent la seva vida (amb por a sincerar-se del que penja al lavabo).

En la divertida penúltima escena d’acció es destapen les pudors de corrupció del Vaticà. La burocràcia vaticana només es mou amb incentius, per les bones o no tant per les bones. La peça manté el to quasi vodevilesc de La tendresa però per sota, contínuament batega l’adjectiu precís i la imatge poètica i quasi desesperada de dos enamorats que lluiten contra els elements terrenals. Sanzol és un contista de personatges tendres (Delicades) que, ara, ha posat al límit en una mena de Rue del Percebe 13 fent-los voltar per mig món. La sotana és quasi insultant. El que compta, i costa de trobar a vegades, és la incapacitat de discutir sense prejudicis les dues Espanyes, als anys setanta. Les rajoles del vàter són antigues; el conflicte es ben latent, avui.