Els casos d’‘El Caso’
Teresa Valero planteja al còmic ‘Contrapaso’ el silenci mediàtic sobre assumptes com el robatori i la venda de nadons als anys cinquanta, durant el franquisme
El setmanari El Caso va ser una de les publicacions més singulars del franquisme (va perviure fins ben entrada la democràcia). Premsa popular de successos, a voltes sensacionalista i que sovint havia d’esquivar la censura. Teresa Valero (Madrid, 1969), autora de la novel·la gràfica Contrapaso (Norma Editorial), va prendre com a punt de partida aquest periòdic per a la seva darrera obra. “Va ser una entrevista amb Juan Rada, que n’havia estat director, en què parlava dels problemes que havien tingut amb la censura, el que em va motivar a realitzar aquest còmic”, explica.
“Hi havia uns fets que sempre es volien amagar perquè el règim no podia admetre que això passés en el seu sistema.” Un d’aquests fets, que es recull a Contrapaso, va ser la venda de nadons promoguda amb la complicitat de religioses i metges que feien creure a les mares naturals que el fill havia mort en el part. “D’entrada, el còmic volia ser una història d’El Caso que em permetia explicar la història d’Espanya d’aquell temps, però van fer una sèrie de televisió, i vaig donar-li un altre enfoc més social i polític.”
Contrapaso, que porta com a subtítol Los hijos de los otros, se situa en el període històric en què se surt de la postguerra i s’enfila cap al Desarrollismo dels anys seixanta. A més del comerç dels nadons, també planen per la història els experiments que metges tutelats pel règim van fer per modificar conductes de persones amb intervencions quirúrgiques. La trama està construïda en clau de thriller. Els protagonistes són dos periodistes. Un és veterà, Emilio Sanz, falangista desencisat amb el règim i que cita Camus quan pateix les traves per no poder exercir el seu ofici: “Sense llibertat de premsa, pot mantenir-se un periodista lliure?”, s’interroga. El seu company és León Lenoir, un jove fill d’un comunista que va morir en la Guerra Civil i que ha passat bona part de la seva vida a França i torna a Madrid a casa d’un oncle, ranci militar.
“M’han dit que amb el personatge de Sanz blanquejava la Falange, però les coses no són ni blanques ni negres. Al final dels cinquanta hi va haver accions contra el règim en què participava gent de moltes tendències.” Al llibre es pot veure una petita escena dels inicis de les revoltes estudiantils.
A Valero l’atrau treballar l’època del final dels cinquanta: “Hi ha pocs llibres i pel·lícules actuals que tractin d’aquests anys. Normalment es parla de la guerra i de la postguerra, els anys de la fam i les restriccions. A finals dels cinquanta canvien les coses perquè els que s’oposaven al règim i pensaven que cauria tard o d’hora s’adonen que han de lluitar des de dins, i que l’ajuda que esperaven de fora no arribarà perquè democràcies com els Estats Units reconeixen l’Estat espanyol com un aliat contra el comunisme. Això fa canviar moltes coses”, explica l’autora.
El tercer personatge protagonista de la història, tot i que és el que menys es veu, és la cosina del jove periodista, que sent un gran afecte per ella. Paloma, filla de l’oncle militar, és una dona molt independent per l’època: treballa com a il·lustradora en una revista i viu allunyada del domicili familiar.
Valero considera que en el moment actual hi ha molta novel·la gràfica que ajuda a situar molts fets històrics: “Crec que seria interessant utilitzar-la per descobrir moments i fets històrics als estudiants de secundària.”
Ha tardat quatre anys a fer una obra de gran densitat gràfica. “M’ha ajudat molt el fet de venir del dibuix animat, un àmbit en què et passes moltes hores dibuixant.”