Els baguls de La Cubana

L’Ajuntament de Sitges va tenir la pensada de convidar La Cubana a fer una exposició al Miramar amb motiu del seu 40è aniversari el 2020. No es podien imaginar que la companyia hi abocaria bona part del seu fons d’armari (que tenen dipositat en una nau industrial de 3.000 metres quadrats a l’Hospitalet de Llobregat) en una exposició antològica: La Cubana, 40+1 anys: un viatge del no res al 2021. Diuen que van carregar fins a vint camions per portar tot el que hi ha exposat. Ningú preveia tampoc que la pandèmia els obligaria a aturar el projecte i a habilitar uns protocols per poder atendre el públic en grups. Per això, l’exposició, que ha trigat un any més del previst a inaugurar-se, es diu 40+1. La companyia, que sempre ha reivindicat la seva procedència de Sitges i del teatre amateur, és de les que no llencen mai res, de les que tot ho aprofiten, com les bones Teresines de Catalunya. És per això que, quan ha de fer canvi d’armari, s’adona de tots els records que acumula. Els baguls de La Cubana evidencien una filosofia coherent, de divertir a través de les accions més quotidianes, que es construeix amb paciència per decantació (a partir de l’excés i de la sorpresa tan inesperada com desproporcionada).

El centre cultural Miramar se’ls va fer petit, i hi han habilitat tota una carpa a la terrassa. La filosofia del “per si de cas” regna entre la gent de La Cubana, que sempre va amb els camions plens a vessar per poder revisar el seu aparatós dispositiu escènic, fet a còpia de cutrelux. L’exposició, muntada durant quatre mesos de feina procurant reordenar l’àlbum des de diferents punts de vista (més o menys cronològic), es podrà veure fins al 26 de setembre.

Dijous al matí, el director Jordi Milán i Vicky Plana (cofundadora de la companyia, el 1980) posaven al costat d’un pastís gegant amb el regidor de Cultura. La companyia va néixer quan el regidor encara havia de néixer. Aviat és dit. Si els carrers de Sitges van impulsar l’arrencada d’una companyia amateur, que es va fer professional gairebé per força a causa de la quantitat de contractes que els feien els ajuntaments a principis dels anys vuitanta, ara és La Cubana la que es converteix en targeta de presentació inconfusible arreu de la geografia de l’Estat espanyol.

L’exposició es desenvolupa a través de diferents ítems. Per una banda, arrenca amb tot el teatre al carrer que va servir d’entrenament per al treball de la companyia. Posteriorment, es fa una breu passejada pel vestuari i l’attrezzo dels espectacles de sala: des dels més sonats (Cegada de amor i Campanades de boda) fins als més discrets (Homenatge al Paral·lel, una funció única en què incorporaven gags de Cómeme el coco, negro). Per ara, han ensenyat molt poc del muntatge que tenen en cartell actualment (es preveu que arribi a Barcelona la tardor vinent, amb Adiós, Arturo). Per Milán, el que defineix millor La Cubana és la seva afició a recollir de tot i emmagatzemar-ho, l’habilitat per crear muntatges vistosos sempre a partir de rampoines, a cop de precinte, brides i grapadores.

La Cubana va néixer al carrer perquè no tenia teatre, recordava dijous Vicky Plana. Per al vestuari, va fer una col·lecta de roba usada entre el veïnat de Sitges, que va resultar un èxit. Milán celebra que el carrer, a més, hi té el públic incorporat: qualsevol acció porta els vianants a fer el xafarder, ja siguin unes obres o una baralla sorollosa. O peripècies com el número de la dona que es queda tancada dins de la botiga. El gag va resultar tan convincent a Madrid (amb bombers que provaven de rebentar la persiana) que va interessar a uns agents municipals. El públic es va pensar que eren de la comitiva i els comentaris i tocaments que els van propinar van implicar la detenció de la companyia al quarter de la policia. Plana reivindicava en la presentació de l’exposició que, si es vol, es pot fer teatre. Perquè ells van començar sense res, només amb l’entusiasme d’actuar. Probablement, la permissivitat urbana de fa quatre dècades no és la mateixa que la d’ara. I les intervencions espontànies de La Cubana, avui, rebrien piles de requeriments per ocupació de la via pública. Segurament, és cert, aquests entrebancs els sabrien resoldre amb paciència els de La Cubana, que es caracteritzen per fer uns espectacles que, aparentment, només semblen possibles a la factoria de Hollywood. Com ara convertir el Tívoli en una església improvisada (amb tot el públic de convidat) en molt pocs minuts. O sincronitzar la coreografia del cinema al teatre a Cegada de amor. O assajar el moviment dels telons d’Una nit a l’òpera (amb un teatrí de majors dimensions, fet per a l’ocasió).

La Cubana també ha estat molt fidel als seus actors i tècnics. Gairebé sempre ha tingut un equip molt estable per a la direcció (Jordi Milán), per a la composició musical (Eduard Vives), per al vestuari (Cristina López), per a l’escenografia (Germans Castells) i per a la coreografia (Leo Quintana). En total, en aquests 41 anys, han participat unes 170 persones en els espectacles de La Cubana. El veïnat de Sitges té la sensació que hi ha passat mig poble, en un moment o altre, com a actor o com a tècnic i col·laborador. Podria semblar exagerat (si pensem que en el cas del Tricicle n’eren una desena, pel cap baix), però sols a Cubana Marathon Dancing hi havia un centenar d’actors, recordava Milán, dijous en la visita amb la premsa.