La Girona per escriure

Quan Carles Rahola parlava del “sentiment de noble curiositat per les coses que foren”, és probable que pensés en llocs i esdeveniments esvaïts amb el pas del temps, no pas en un pupitre de l’any de la picor, un acordió que ja ningú no toca o un vano de seda amb totes les barnilles trencades. Però aquestes són precisament les ‘coses’ que el Museu d’Història de Girona, en un acte molt benjaminià de drapaire obrint-se pas amb un llumí entre ruïnes, ha recuperat d’entre les més de 18.000 peces del seu fons per a l’exposició Les coses que foren. Històries de Girona narrades pels objectes del museu. Són objectes humils, alguns d’escàs valor artístic però de grans qualitats evocatives, que poques vegades han estat exhibits, si és que han merescut aquest honor algun cop, i formen part d’una memòria molt més delicada que la dels fets i els llocs assenyalats pel gran relat històric: la vida quotidiana, la gent anònima, tot allò descartat i caigut en desús, tot allò que vam perdre pel camí. Coses com una vella màquina d’ordir vetes de fil de la fàbrica Grober, o una inquietant taula d’inspecció ginecològica de 1930 que col·loca el cos femení en l’esfera de la bruixeria, o el retrat pintat d’una de les venerables bàrbares que van defensar la ciutat dels setges napoleònics, aquelles heroïnes que “van extreure pràctiques de pau en el context de la guerra”, com diu Cristina Masanés. Ha calgut una intensa labor de neteja i restauració per tornar cada una d’aquestes relíquies a la vida, o potser amb més exactitud un treball de reparació, de restitució d’algun dret que se’ls negava.

Sílvia Planas, directora del museu i d’aquest suggestiu “recorregut per les històries de la història de Girona”, ha agrupat els objectes, de valor més ètic i conceptual que estètic, en una quinzena de petits àmbits, des de la intimitat de la llar al culte religiós, passant per la música popular, l’ensenyament, la representació dels gitanos o la imatge turística, i n’ha assignat cada un a un escriptor o especialista perquè construeixi un relat nou als marges de la crònica instituïda, més atent a la fragilitat, l’obsolescència i els marges, als intents fallits i les oportunitats perdudes, com la que representa la fabulosa cruïlla cultural dels orígens, quan convivien jueus i cristians sota el dictat prodigiós de la comtessa Ermessenda. Les dones, per cert, són les grans beneficiades d’aquesta relectura, juntament amb la centralitat atribuïda al llegat jueu i la configuració d’un veïnatge plurilingüe i multicultural que té en compte els exclosos i els nouvinguts. Que la visita comenci amb l’àngel decapitat de la Catedral, que va resistir encara un segle i mig al seu lloc al capdamunt del campanar, després de ser mutilat per una bala francesa, diu molt de com les societats s’aferren als seus mites, fins i tot quan ja s’han revelat incomplets i il·lusoris. Però ajuda a comprendre la percepció del fragment com “un bocí de l’absolut”, per dir-lo amb una expressió de Francesc Miralpeix, que es manifesta a cada pas, davant un didal i unes agulles medievals, d’unes rajoles heràldiques del Call o d’una vella càmera Rolleiflex.