Crítica
teatre
Els actors es miren en Txèkhov
Txèkhov va trobar paral·lelismes entre el comportament de les bèsties i el dels homes. Des d’aquí batega La gavina. Si Ibsen va veure en les aigües termals el conflicte entre l’ambició i la consciència (Un enemic del poble), Txèkhov s’hi emmiralla. I Àlex Rigola hi posa un nou reflex: el dels actors que s’expliquen a través dels personatges. La posada en escena aprima al màxim el vidre que va de la ficció a la realitat. En la primera versió, assajada just abans de la pandèmia, Pau Miró, Mònica López i Nao Albet participaven en el repartiment. Ara, Àlex Rigola, Chantal Aymée i Eudald Font els substitueixen i agreguen a les relacions dels personatges les seves pròpies biografies, sovint en to d’humor sarcàstic. S’intueix que en l’escena del joc del dominó els actors expressen anècdotes improvisadament, fent caricatura de la seva teòrica integritat artística.
La gavina té el mèrit de disposar d’un repartiment que respon als rols dels personatges. I que les experiències viscudes coincideixen amb la trama, el que confirma una realitat. Si en la versió clàssica l’enamorament de la jove actriu amb el dramaturg madur de la mare sona desigual (d’home capriciós que vol lluir amant jove), ara Rigola revela un emmirallament preciós: sentir l’entusiasme, les contradiccions ila incertesa que ell mateix havia sentit 25 anys enrere. I compartir-ho, amb aquella timidesa i sense saber com posar-se en l’escena, il·lumina el quadre amb uns reflexos molt diferents als clàssics.
Rigola ha destil·lat el teatre al màxim: com si fos un científic, extreu tot l’ADN d’una obra teatral clàssica i hi inocula la veritat dels actors en les relacions dels personatges construïdes fa un segle. L’operació permet, des d’una entranyable intimitat, connectar el clàssic amb l’avui més rabiós. Va començar aquesta aventura amb Ivànov (Teatre Lliure, 2017). En aquesta aproximació a la veritat de l’actor, la peça més radical és Aquest país no descobert..., que cita un vers de Hamlet, però que respira la humanitat de la conversa entre pare i filla. Ara, el director enfant terrible de fa uns anys amb escenes de sang i fetge (MCBTH, Ricard III, Juli Cèsar... però també Rock’n’roll o Glengarry Glen Rosse, Santa Joana dels escorxadors) i música ben elèctrica a l’escena, destil·la la buidor de Peter Brook i celebra els silencis i, fins i tot, passar-se un matí pescant al llac, en plena soledat.