Crítica
teatre
Tremolors
Un altre artista escènic que ha descobert el Grec a Barcelona és Brett Bailey. Ell conjuga els rituals tribals amb els mites populars. I ho basteix amb una estètica que remunti a l’actualitat. La proposta de Samsó ho conjuga tot, i ho fa amb una música electrònica que incorpora cançons enganxifoses, a partir d’uns éssers desconfiats, que representen l’opulència. De fons, un audiovisual amb il·lustracions tan senzilles com eficaces.
Diu l’Antic Testament que Samsó va ser empresonat després de tallar-li els cabells que li atorgaven una gran força. Durant els mesos de captiveri li van tornar a créixer, i llavors va ensorrar el temple amb la seva força recuperada. Bailey transforma les columnes en les Torres Bessones de Manhattan. El colonialisme plana sense gaire convicció, només (en tot cas) com una de les dèries dels filisteus (enemics de Samsó). La sensació és estranya, d’un vaixell que va a batzegades,amb moments en blanc i altres d’una potència reveladora. Com a Dear Winnie, el públic barceloní continua fred a la proposta que convida a sumar-s’hi. La platea hauria de vibrar, i amb prou feines tremola.