“El color és com demanar a un peix què sent nedant”

Per l’experiència que tinc crec que això els passa als aficionats. El primer que fotografies és el que et crida l’atenció perquè emet una mena de valors que són els que tu estàs esperant o bé són els que d’entrada surten de la normalitat. És interessant veure que en fotografia digital molta gent falla perquè es refia del que ha fet a través de la pantalleta i en realitat es queda amb la superfície. Tot depèn de la necessitat de quedar-te amb el tòpic i l’estètic, la pela, o, com he descobert amb el temps, anar més enllà; sobretot quan treballava amb pel·lícula, que t’havies d’imaginar el que havies fet i no et solies quedar amb la primera foto. Exploraves. Recordo fer un reportatge sobre trens per a Descobrir Catalunya. Tenia uns horaris i arribava un quart d’hora abans, imaginava l’enquadrament, però a mesura que esperava el tren anava canviant perquè el cervell veia més ampli i eliminava els elements que no aportaven res al que volies explicar, fixant-me en elements que m’havien passat desapercebuts del conjunt.

És fonamental. És impossible escriure una crònica en un minut, com ho és fer una foto en un minut. El temps és el gran ingredient –en qualsevol feina– si es vol sortir del tòpic majoritari. Si tens un quart d’hora no facis 200 o 300 fotografies i busquis la que ha quedat millor, és erroni. Dedica el quart d’hora a analitzar el que busques i aleshores fes la foto. No necessites fer-ne tantes!

És al revés. També la raó per la qual molt poca gent ha viscut de la fotografia de viatges. Fixa’t que no hi ha fotògrafs de viatges. A l’Estat som dos o tres només que en vivim, més aviat que hem viscut de la fotografia de viatges, perquè ara és impossible. La gent associa el viatge amb la fotografia i que és fàcil de fer. Si ho fos, per què tanta gent treballa en una oficina? El temps és fonamental, el més difícil és aconseguir la sensació que has estat molt temps en un lloc havent-hi estat el mínim de temps possible. Quan treballava a National Geographic em donaven molt de temps, però amb molta feina per fer. La fotografia de viatges és molt tòpica i per això també és difícil sortir d’aquests paràmetres. Però espontàniament costa treure fotos bones.

No, és diferent. Seria com comparar pintura amb esquemes. És com quan mires les vinyetes que feia Hergé amb aquells esbossos o el còmic publicat. Tot depèn del que vulguis expressar. Normalment el color té molt més èxit, que és el que explico al llibre, perquè el color requereix molta més atenció de l’espectador. Al sector de la publicitat es van adonar que els beneficiava: a una imatge en color la gent li dedica uns dos segons de mitjana, en canvi, si és en blanc i negre, li dedica una sisena part. Quan els diaris eren en blanc i negre deien que era una bogeria posar les fotografies en color, quan tota la vida ho havien estat en blanc i negre. Però quan van veure que al final de l’any la publicitat els havia pujat un 60%, van començar a imprimir en color. Fins al punt que ara un anunci en blanc i negre es considera un 62 per cent menys eficaç que un en color.

El color és més subtil, reforça els missatges subliminars. És un tema fascinant. Com que hi veiem en color, no li donem importància. És com demanar-li a un peix què se sent nedant. El que he intentat fer en aquest llibre, i és difícil, és explicar que entengui per quina raó podem aprofitar els colors per millorar el nostre treball. Ha calgut molta investigació prèvia i nou mesos per escriure’l. He descobert coses com que la primera fotografia en color que es va fer en la història no va ser el llaç de seda de l’escocès Maxwell (1861), sinó una dècada abans, pel rabí Lewis Levy, que va fer retrats en color. El problema és que era garrepa i no va voler explicar el mètode i, segurament, es va morir perquè va fer servir ingredients com el cianur i aspirant tot això va morir de càncer. Va quedar oblidat perquè es pensaven que pintava les fotos. Fins fa poc no s’ha sabut!

Sí, això és apassionant, perquè el color no existeix, és un invent del cervell. És mentida, per tant. Nosaltres en realitat tot el que veiem només és la interpretació de tota la informació que rebem al dos lòbuls del cervell del que veiem a través dels ulls. El que veiem és com si agafessis un cul de got de vidre gruixut. És com si tinguéssim un mapa borrós que respon remotament al que apreciem i el cervell ho refà tot: inventa el moviment, la profunditat, la definició, la textura i el color. Un professor de psicologia experimental d’Innsbruck va provar amb els seus ajudants portar ulleres que feien veure tot tal com es percep al cervell, deformat, i al cap d’una setmana, en treure-se-les, el cervell havia corregit totes aquelles aberracions i, per tant, hi veien millor amb les ulleres, aberrants. Amb això va demostrar que el cervell corregeix totes les aberracions.

El més mínim. El meu llibre parla molt per sobre del Photoshop, a mi m’avorreix. Precisament dedico 300 planes sense fer-ne esment. A l’entendre el color i sortir del tòpic, l’apliques menys. Tots els tractats del color diuen que el vermell és el color de la força, l’energia, de la guerra, i en realitat no s’han parat a pensar que el vermell augmenta el ritme cardíac i quan l’observem el cor s’accelera. En el moment que ho saps, controles molt més fins a quin punt t’interessa col·locar aquest element a la composició.

No és que “ha de ser”. La meva ho és, però no de manera genèrica. Si ho defensés, en Joan Fontcoberta em diria: “De què vas?”

Per a mi, sí. Però és la meva manera d’entendre-la. Jo que soc reporter, doncs el que he fet és gestionar la càmera com si fos un quadern d’un explorador, que recollia les notes fonamentals.

Si et refereixes entre un aficionat i un professional, la diferència és que la fotografia per a la gran majoria és allò que succeeix en el moment que el dit pitja el disparador. El mecanisme que genera la fotografia. Per als que ens hi hem dedicat professionalment, la fotografia és el resultat de tot allò que has llegit, tot allò que has conegut, estimat, reflexionat, après, i tots els dubtes que tens.

És clar. En realitat l’art és el mètode de l’alumne que imita el mestre. Més endavant l’alumne genera el seu propi llenguatge. En la fotografia no hi ha tanta diferència amb la pintura; fins que no va arribar al segle XX, la imitava. És molt difícil, quan fotografies la realitat, crear realitats diferents, perquè la realitat és una. Per tant, és pràcticament impossible ser original. En fotografia no reinventem res, només redescobrim. Justament és el que et deia sobre els professionals, que considerem la fotografia el de menys, l’important és tota la resta: allò intangible és el que aporta valor a la fotografia.

El que ha matat segur de moment són les intermèdies, aquestes càmeres pràctiques de butxaca. “Si tinc el mòbil, per què haig de portar una càmera d’aquestes?”, pensa la gent. A efectes pràctics l’ha matat totalment. El mòbil ha matat moltes més coses. Ara quan passa una cosa tens 200 persones amb un mòbil enregistrant-ho, fent fotos que mai van enlloc.

I encara ho considero generós! Abans, que anaves amb una càmera de plaques, feies dues fotos i una estava bé. Amb una càmera analògica en feies dotze i una estava bé. Després amb carrets de 36 una estava bé i ara que en pots fer milers i milers, amb sort, una està bé. La resta és pura brossa digital.

Hi ha milers de milions de fotos perquè en principi es pensaven que seria un negoci, com Bill Gates, que va creure que la gent penjaria marcs de fotos digitals que anirien canviant constantment la imatge a partir de grans bancs de dades. Va crear Corbis i va comprar tots els bancs de fotografia del món menys Getty. Tots els arxius eren a les dues mans. Amb tot, el negoci va ser ruïnós fins al punt que tenen milions de fotos en coves, no tenen personal per documentar-les i els marcs per decorar les cases de tot el món no hi són. Getty va comprar per un dòlar Corbis, i els xinesos Getty. El gran fiasco de les previsions mundials entorn de la fotografia. Tot s’ha degradat. El problema rau en el fet que ens hem acostumat a no valorar les fotografies. Una portada t’enganxava. Ara ja l’has vista, perquè abans de llegir el diari n’has vist centenars com aquella a les xarxes socials. És com quan estàs empatxat i et serveixen el plat bo. Ja ho diuen que la millor manera de desinformar la gent és emplenar-los d’informació. Rebentar el valor que podia tenir la fotografia –informatiu, creatiu, credibilitat– ha estat inundar-la de fotos.

Encara diria més: no només han banalitzat la fotografia, sinó que han banalitzat la informació i les nostres vides. La majoria de vida que expressa són vides superficials. Només sembla importar l’últim partit de futbol o el meme que t’han passat al xat de jubilats.

Negre no, negríssim. Mira National Geographic, és un ninot del que havia estat. La seva prestigiosa agència de fotògrafs ja no existeix. Ho va comprar Fox, que és pro-Trump i de Murdoch, que és negacionista! Després de fer neteja de personal, va i la ven a Disney, i què fan aquests? Es queden el quadradet groc com a marca de prestigi, però menys els documentals videogràfics els importa tot tres raves.

El ratolí Disney i Disneyland!