Dones sospitoses

Nascuda a Zimbàbue el 1972, Paula Hawkins es va traslladar a Londres el 1989, on viu des de llavors. El seu nom va donar la volta al món quan va publicar La noia del tren, i es va consolidar després amb Sota l’aigua, dos best-sellers publicats en català, dels quals diuen que se n’han venut 75.000 còpies en el nostre idioma. Durant anys els seus llibres han estat a les llistes dels més venuts d’arreu del món, amb més de 27 milions d’exemplars venuts en més de 50 països. Paula Hawkins s’ha convertit en un dels fenòmens editorials més grans de l’última dècada i ara ens arriba la seva tercera novel·la, A foc lent, que la venen com el llançament internacional de l’any. Ahir, en roda de prema telemàtica, Hawkins va confessar: “No vaig perdre el cap, sobretot no podia escriure, cosa que ara he pogut fer tancada a casa i en l’escriptura.”

L’argument és clàssic, gairebé d’Agatha Christie: el descobriment del cos d’un jove assassinat brutalment en una casa flotant de Londres desencadena sospites sobre tres dones. La Laura és la noia conflictiva que va quedar amb la víctima la nit que es va morir; la Carla, encara de dol per la mort d’un familiar, és la tieta del jove, i la Miriam és la veïna indiscreta que oculta informació sobre el cas a la policia. Tres dones que no es coneixen però que tenen diferents connexions amb la víctima. Tres dones que, per diferents motius, viuen amb ressentiment i que esperen el moment de reparar el mal que els han fet. Hawkins ens diu que “aquesta història es va començar a gestar la tardor del 2017”: “Havia acabat la promoció de Sota l’aigua i necessitava emprendre un nou projecte. Vaig començar a escriure a principis del 2018; no parava de donar voltes a l’inici del llibre, però res no m’acabava de convèncer. Ho vaig deixar estar i vaig fer una cosa totalment diferent. El que em surt més bé és la construcció dels personatges, perquè a partir d’aquí llavors va sorgint la resta. Un dia vaig escriure un conte sobre dues dones: una jove, la Laura, que té una vida totalment desestructurada i que va subsistint amb penes i treballs, i la Irene, una dona gran sola i a la recta final de la vida. Aquell relat inicial i la trobada casual entre elles dues va acabar sent un dels elements principals d’A foc lent.”

Hawkins, que utilitza dones que no encaixen en la societat, afirma que tendeix a “parlar de gent que no és feliç o perfecta”: “M’interessa l’efecte que tenen les reaccions de dones amb dificultats, que són jutjades de manera injusta, i la interacció amb una societat hostil.”