Plorant sota la pluja

No se n’ha parlat tant com en el cas de Jean-Paul Belmondo, però fa pocs dies també va morir Nino Castelnuovo, actor italià que, sobretot, és conegut per una pel·lícula francesa, Els paraigües de Cherbourg (1964), d’un cineasta, Jacques Demy, que ho va començar a ser en els marges de la Nouvelle Vague. Demy va ser molt amic de Godard, que va convertir Belmondo en una icona amb Al final de l’escapada, i va tenir relació amb altres directors a l’entorn d’aquella nova onada, però sempre va anar per lliure. Fent-ho, amb Els paraigües de Cherbourg, en la qual tots els diàlegs són cantats dins de la banda sonora composta per Michel Legrand, va subvertir la idea del musical com un gènere cinematogràfic relacionat amb la felicitat, tal com ho expressaria de manera màxima un altre film, Cantant sota la pluja, amb la presència de la pluja i, com a mínim, d’un paraigua, que Gene Kelly fa servir en una coreografia entusiasta.

El gran Gene Kelly apareix en un altre film de Demy, Les senyoretes de Rochefort (1967), un homenatge al musical hollywoodià. Recordo que, fa més de vint anys, Agnès Varda va presentar a Sitges (a l’antic escorxador, reconvertit en centre cultural i sala d’exposicions) Les senyoretes ja tenen 25 anys (1992), un documental realitzat a propòsit del 25è aniversari de la pel·lícula del seu estimat Demy, del qual el Festival de Cinema Fantàstic, llavors dirigit per Àlex Gorina, havia organitzat una retrospectiva. Varda va comentar que Demy, mort el 1990, havia fet musicals com a desig de la felicitat, però que sempre hi apareixia alguna cosa que la contradeia: la tristesa d’un amor perdut a Els paraigües de Cherbourg, la tragèdia a Una habitació a la ciutat –que transcorre al Nantes del 1955, en què una vaga dels treballadors de les drassanes va causar una gran agitació social– i, fins i tot en el cas de la seva pel·lícula més feliç, amb Les senyoretes de Rochefort, allò sinistre representat per un home qualsevol del qual es descobreix que assassina dones per despit.

Tot això últim ho he explicat tenint present que, molt abans que Leos Carax amb Annette, el musical havia transitat per terrenys inquietants i fangosos. I és així que pot semblar que he oblidat Nino Castelnuovo. Tanmateix, el tinc present amb els seus ulls malenconiosos a Els paraigües de Cherbourg, en què interpreta Guy, un mecànic (com ho era el pare de Jacques Demy, amb el sobrenom Jacquot de Nantes) enamorat de Geneviève (Catherine Deneuve), filla d’una dona vídua que no se n’acaba de sortir econòmicament amb una botiga de paraigües. La mare no veu amb bons ulls la relació de Geneviève amb un humil mecànic, que, ambientada la pel·lícula uns anys abans que el de la seva realització, ha de partir a Algèria perquè és reclutat com a soldat. En el seu comiat, Guy i Geneviève es declaren amor etern mentre ella expressa que no serà capaç de viure sense ell: “Ne me quitte pas.” Passa el temps. Geneviève, embarassada, té poques notícies de Guy mentre la festeja un ric joier (Roland, un personatge provinent de Lola, un film anterior de Demy) amb qui la mare vol que es casi. La jove es casa amb Roland, amb qui marxa a París. En tornar, Guy es desespera, però es casa amb una altra dona que també l’estimava. Un musical, doncs, amb l’esperit del cinema modern, abocat a mostrar la fragilitat i la mudança dels sentiments

Crec que dues de les escenes cinematogràfiques més tristes que he vist mai passen en una benzinera. Cadascuna té lloc al final de les pel·lícules respectives: Esplendor a l’herba (Elia Kazan, 1961) i, és clar, Els paraigües de Cherbourg. Dues persones que van estimar-se i desitjar-se s’hi retroben i no saben què dir-se. Sé que Nino Castelnuovo va fer altres pel·lícules, però jo només el recordo amb aquells ulls tristos.