Cultura

MARIA GARGANTÉ

Historiadora de l'art

“Som un país barroc”

El que en diem “els marges” són ben sovint espais de més llibertat, creativitat i sorpreses

Li proposo fer l’entrevista en un moment en què té diversos fronts que a qualsevol ésser humà l’estressarien fins al bloqueig. Un de bo: la prova per assolir una plaça estable a la universitat, la UAB. I un de dolent, que per cert ens espatlla el sopar en què havíem previst tenir la conversa: ha hagut de fer quarantena perquè ha donat positiu de coronavirus, tot i estar vacunada. Ho supera tot, inclosa l’entrevista, que ens capbussa en un món ric de sabers artístics explicats sense l’habitual to petulant –i massa sovint avorrit– dels experts. Maria Garganté (Sanaüja, 1975) té una veu pròpia en els coneixements de l’art, i escoltar-la enganxa.

“La història de l’art és un engany” , ens va dir Joan Maria Minguet . Hi està d’acord?
Sí, en el sentit que no pot ser un cànon inamovible i que no hem de sacralitzar uns consensos que són fruit d’èpoques i contextos determinats. Som aquí per conviure amb la contradicció i acceptar que la història de l’art és bòrnia, va coixa i té múltiples mancances, i això no la fa diferent de qualsevol altra disciplina. I no és només que hagi obviat qüestions de gènere o de classe, és el reconeixement tan tardà que han tingut les arts tèxtils o que fins i tot l’art precolombí va arribar-se a posar en algun moment dins el sac de l’art anomenat primitiu. Podem reconèixer Gombrich, però també podem –i hem de fer-ho– esventrar-lo, com va fer l’artista i performer María Gimeno a Queridas viejas.
Per què va decidir estudiar història de l’art?
M’agradaven moltes coses, però qui va marcar la diferència va ser el professor d’aquesta matèria a COU a l’institut de Ponts, el Manel Gabriel. A la vida s’ha de ser agraït i li ho vull reconèixer. Era un personatge i d’allò més semblant a un humanista del Renaixement que ens va obrir tot un món més enllà de la història de l’art que marcava el programa: tant et feia escoltar polifonia gòtica com cants ortodoxos del mont Atos. I, el més important, ens portava a veure esglésies o monuments megalítics, patrimoni que teníem ben a la vora i que descobríem amb l’entusiasme de qui troba un tresor amagat. Per a alguns era habitual anar-lo a veure a casa, on sempre et sorprenia amb alguna novetat editorial o et llegia el tarot de Marsella. Ara tinc la impressió que un professor d’institut que fes aquestes coses estaria fins i tot sota sospita, però a nosaltres tenir un referent intel·lectual d’aquella solidesa i proximitat ens eixamplava l’esperit. Era un estoic com Sèneca: “La solitud no és estar sol; és estar buit.”
“Ser de poble ha determinat una manera de veure i relacionar-me amb l’arquitectura, l’art i el patrimoni.” Li ho he llegit en algun perfil seu.
Ser de poble té un avantatge: la consciència que el món ni comença ni s’acaba allà. Et dona humilitat i perspectiva, però no t’ha d’acomplexar: “Soc de l’alçada d’allò que veig, i no de la mida de la meva alçada”, que deia Pessoa al Llibre del desassossec. També desenvolupes una relació molt de proximitat amb un patrimoni que des de la ciutat es visita només de cap de setmana. De petita jugava al recinte del castell de Sanaüja, com també havia jugat al jaciment iber del Molí d’Espígol. I a l’institut fèiem campana anant a peu fins a les runes del monestir cistercenc de Gualter. Era una relació natural amb aquests entorns, que amb l’edat també esdevé reivindicativa, perquè quan ets d’una comarca, com la Segarra, que no és a primera línia de les destinacions turístiques del país, sovint el patrimoni queda de banda: ni els que són d’allà se’l creuen ni les administracions sovint el veuen com a prioritari. Però aquest estar en una situació geogràficament excèntrica també et fa adonar que hi ha moltes coses artísticament interessants que no passen a Barcelona ni a les grans ciutats: des de l’existència de centres com Lo Pardal a Agramunt o Lo Pati a Amposta fins al fet que a principis d’octubre s’organitzi el Festival Natures, d’intervenció artística en el paisatge, al petit poble de l’Alzina de Ribelles, on viuen poc més d’una vintena de persones. El que en diem “els marges” són ben sovint espais de més llibertat, creativitat i sorpreses. En cada univers local hi ha continguda l’essència d’una història universal.
Podem donar per superats els tòpics de la decadència de l’art de la Catalunya dels segles XVII i XVIII?
Els imaginaris creats per la Renaixença són molt potents i les pèrdues patrimonials patides per vicissituds com la Guerra Civil no han ajudat a formar-nos un mapa mental de l’art complet d’aquest període. Es va tendir sovint a pensar que “no teníem res” d’aquesta època. Però la historiografia ja fa temps que ha demostrat amb escreix que tota aquesta qüestió de la decadència de l’època moderna almenys en matèria artística era com a mínim molt matisable. Ni la vitalitat extraordinària de la producció retaulística durant els segles XVII i XVIII ens parla de decadència artística, com tampoc l’exquisidesa de la capella dels Dolors de Mataró, la façana esplèndida de la catedral de Tortosa o el paranimf de la Universitat de Cervera. Les bases de la revolució industrial catalana del XIX es posen al XVIII, a les fàbriques d’indianes (Olot era una vila industrial de primer ordre), i la dita de Reus, París i Londres ve de la vitalitat comercial d’aquest centre del Baix Camp al voltant de l’aiguardent. Les esglésies del Pla de Lleida i les Terres de l’Ebre són com petites catedrals i als palaus barcelonins s’hi pinten els grans salons per fer gala dels respectius llinatges. Hi ha un artesanat pròsper i que fa negocis, es fomenten els ensenyaments artístics... Quina decadència?
Així i tot, el barroc carrega molts estigmes. Dit d’una altra manera: no pot ser que el problema sigui que el romànic està sobrevalorat?
És aquesta pervivència d’uns imaginaris tan fixats i potents i que costen de trencar. Jo mateixa vaig començar els estudis fascinada pel romànic, perquè aquest havia format part de la meva educació sentimental i hi convivia: veia la col·legiata de Sant Pere de Ponts des de la finestra mentre era a classe i prop de casa d’una amiga meva hi havia una església que no es veia fins que eres a uns deu metres, d’emboscada que estava. Te la trobaves de cop, amb tres absis i tres naus, perquè no hi havia porta i podies entrar-hi. Tot això et marca. La meva descoberta del barroc va ser més tardana, però penso que en el fons el tenia tan incorporat que no el vivia com a quelcom excepcional i que s’hagués d’explicar. És quan prenc la consciència de barroc en una masia, un petit santuari o un retaule conservat que es produeix la màgia. Ni tot el romànic és de primer nivell ni tot el barroc és de segona divisió. La portada de Ripoll juga a primera, però el retaule del Miracle també.
Què caldria fer perquè es valorés més?
Encara falta molt per tenir programes de finançament com el de Romànic obert, de La Caixa, de fa uns anys o un equivalent al que va representar la Catalunya romànica d’Enciclopèdia Catalana. Però a Andorra van fer l’aposta per un magnífic volum sobre barroc andorrà i també al Principat hi ha un interès creixent per crear rutes, visites turístiques específiques i fins i tot el projecte d’un museu del barroc a Manresa, de manera que deu voler dir que la feina que s’està fent des de fa anys també va donant el seu fruit.
Per què diu que el barroc és el primer art global?
Per una qüestió d’època, és la primera manifestació artística d’abast mundial, que trobem en les llavors quatre parts del món: des de la matriu europea fins a Amèrica, Àsia i fins i tot a Àfrica, a llocs que ens poden semblar tan remots com les illes de Cap Verd, però que eren una colònia portuguesa. Hi tinc interès artístic i antropològic, en els efectes dels processos colonitzadors. Però és que el barroc també és globalment molt contemporani, amb múltiples capes, òptiques i lectures, i no és nou el fet de comparar-lo fins i tot amb la postmodernitat. Els Pensaments de Pascal, publicats el 1670, mostraven molt bé el desassossec que provoca la idea d’infinit, però si bé al segle XVII Pascal no arribava a tothom, ara sí que d’alguna manera ha esdevingut universal la consciència d’incertesa i el desfici que provoca. Sempre dic als meus alumnes que vivim una època molt barroca, i no els costa reconèixer-se en certs paral·lelismes culturals.
Perejaume el considera la llavor de les avantguardes i, enllaçant amb el que dèiem abans de la ruralitat, posa el focus en la força que artistes com Miró troben en el món rural.
Perejaume acaba d’intervenir a les sales de barroc del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, en un diàleg meravellós que es diu D’un or que crema, i va expressar-ho molt bé tant a l’exposició Maniobra del MNAC com al llibre Mareperlers i ovaladors. Però és que, a part, el perfil de la majoria dels nostres pobles és barroc, sigui perquè la majoria de campanars, que en defineixen l’skyline, ho són; sigui perquè és durant l’època moderna (al segle XVIII hi ha una bombolla immobiliària descomunal) que s’acaben de configurar urbanísticament la majoria de nuclis urbans. També el paisatge és barroc: a les Garrigues, el conreu de l’olivera que avui n’és definitori s’introdueix al segle XVIII. El sistema d’accés a la terra també canvia i les primeres parets de marge i cabanes de volta que trobem estan datades d’aquell moment. Fixa’t en les llindes de les cases de qualsevol poble. La mateixa masia com a concepte és una unitat d’explotació agrícola que tal com la coneixem ara té un origen postremença, per molt que el pairalisme noucentista la vulgui relacionar amb l’època romana. Sí, som un país barroc, com el títol del llibre del Raül Garrigasait!
Expliqui’ns el seu periple fins a aconseguir, fa just uns dies, plaça estable a la Universitat.
Doncs ha estat el de treballar o col·laborar amb un total de vuit universitats catalanes, més alguns períodes curts convidada a universitats estrangeres, des que vaig llegir la meva tesi doctoral el 2003. Alguns anys, alternant quatre universitats alhora. Això sense comptar altres projectes professionals i encara afegint-hi postgraus i màsters diversos, així com l’acumulació de totes les acreditacions possibles, inclosa la de poder exercir com a professora titular a les universitats franceses. Tot això mirant de publicar tant com puguis (llibres, articles, resultat de congressos...). Sempre deia que si aquesta estabilitat d’avui arribava a curt o mitjà termini, donaria per bona la multiplicitat d’experiències, coneixences, aprenentatges... que tot plegat m’havia comportat, però m’adono que aquesta afirmació és perillosa i que tinc el deure moral de no fomentar-la, per no caure de ple en aquella identificació perversa entre autoexplotació i realització. La meva circumstància personal ha estat bona per motius diversos i m’ha permès aguantar el tipus, passar-m’ho molt bé i no descavalcar del món acadèmic, i fins i tot fer-ho des d’una posició volgudament heterodoxa. Però alerta: per molt que pugui arribar a autoenganyar-me, potser no calia que la meva vida laboral fos tan “interessant”, com sovint em deia molta gent, o “apassionant”, perquè aquests mots passen a ser un eufemisme que endolceix un tipus de precarietat laboral ben manifesta i de la qual s’ha de parlar i molt, perquè actualment els associats ja són més de la meitat de la plantilla de les universitats públiques. No pot ser que hi hagi professorat, la majoria amb doctorat i acreditacions corresponents, que porti vint anys o més havent de renovar contracte any rere any, i sabent que un dia pots anar-te’n al carrer, quan en el món empresarial això seria un indefinit per llei. D’altra banda, un dels problemes de la universitat és que cada cop s’assembli més a una empresa, però això ja seria una altra història...
El sistema de l’art té una voluntat real de reescriure la història amb perspectiva de gènere? Ho dic perquè als museus continuen sent molt invisibles, les dones...
Els sistemes, per definició, són escleròtics i costen de canviar, però hi ha des de símptomes positius en museus grans com l’estrena de Laurence des Cars al Louvre o Elvira Dyangani al Macba. A mi m’agrada reivindicar la feina de base i vull destacar que des de la Xarxa de Museus d’Art s’han endegat iniciatives com la de cartografiar la presència de dones artistes als fons dels museus catalans. I els mateixos museus locals i les persones que són al capdavant estan fent una feinada immensa per repensar, generar nous discursos i possibilitats, sigui una Carme Bergés al Museu Comarcal de Cervera, un Txema Romero al Museu d’Art de Cerdanyola o una Mireia Rosich al Museu Víctor Balaguer de Vilanova, per posar només tres exemples. Hi ha convicció i compromís, persones que fa molts anys que reivindiquen dones artistes, i no és una feina de fa dos dies.
Estarem d’acord que en història de l’art hi ha poques facilitats per a la recerca.
No hi ha facilitats i en l’àmbit acadèmic la recerca està sovint hipotecada per uns estàndards de suposada qualitat pensats únicament des de l’òptica de disciplines cientificotècniques i que se sustenta en les denominades publicacions d’impacte. Si no publiques en aquests llocs, la teva recerca no val res. La publicació de determinada recerca té sentit en un context determinat i és trist que sovint hagis de negligir aquest context per col·locar-la en forma d’article en una revista en castellà o en anglès, només per treure’n un rèdit acadèmic. Amb poques excepcions, fer ciència humanística reconeguda i en català també és una actitud quasi heroica, que implica que el lloc des d’on prens la paraula sempre compta.
Falta fer molta més divulgació de qualitat.
A nivell audiovisual s’havien fet coses dignes i interessants com el programa Art endins, però sense continuïtat. Qui sembla que s’endú els recursos i el prime time és l’apologia de la frivolitat que representa This is art. Ha d’haver-hi una altra manera de fer (a part d’enyorar John Berger) i em preocupa que no es contempli divulgació sense espectacle banal. Ara tenim la moda dels video mapping convertits en recurs expositiu. D’un instrument que hauria de ser de suport, posem per cas el video mapping esplèndid de Sant Climent de Taüll per explicar la decoració pictòrica de l’església, passem a fer-ne l’element central d’una suposada exposició a propòsit d’un tema que prèviament saps que tindrà un consens general (Monet, Klimt...). O fins i tot això d’“entrar a la ment de Gaudí” que es proposava des de Casa Batlló i que em sembla una mica inquietant. Defensen que “són coses diferents” i que no es pretén pas substituir els museus, sinó fer-los de pont, però tinc la impressió que una part gens menyspreable dels que paguen una onerosa entrada per veure projeccions de llum i so no aniran després als museus, que sobreviuen amb els recursos sota mínims. Em desespera, perquè per mi no és innocu i té a veure amb com es construeix d’alguna manera l’educació visual i artística d’una societat i la seva capacitat crítica. No estic en absolut en contra de l’ús de la tecnologia més sofisticada, però sí de la superficialitat extrema i d’acceptar la banalitat com a norma.
Forma part de la comissió artística assessora de la Sagrada Família. Què creu que pensaria Gaudí de la continuació de les obres?
No en tinc ni la més remota idea. En tot cas, sabia prou bé que ja no l’acabaria ell. Aquest debat potser va tenir sentit en un altre moment, però ara hem arribat fins aquí. Ens ho carreguem tot i deixem només la façana del Naixement i la part estrictament construïda per ell com una ruïna romàntica, com l’abadia de Jumièges? És una obra controvertida, però estaria bé que servís per promoure un debat ric i interessant sobre art i religió (o espiritualitat) en la contemporaneïtat. Amb pros i contres i que no defugi matisos. Queden reptes importants, des de l’anyell de la creu que ha de coronar el conjunt fins a la façana de la Glòria, que serà una oportunitat guanyada o perduda segons com s’afronti.
Sean Scully era la millor opció per a Santa Cecília?
No en puc pas opinar, perquè desconec quina era la intensitat del vincle amb la comunitat benedictina i els compromisos als quals es va arribar perquè tingués a disposició un espai tan llaminer com Santa Cecília. No dic que el resultat no fos evocador, però no em sembla, i ja no m’ho semblava abans de l’atzagaiada d’aquest estiu, un artista tan de primeríssim nivell i el trobo a anys llum de la potència espiritual d’un Rothko, perquè sempre he tingut la impressió que a Scully li agradava comparar-s’hi i potser a Santa Cecília pensava fer una nova Rothko Chapel, però què més hauria volgut... Jo no li veia el què i, si soc sincera, per bé que és una opinió estrictament personal, per mi Scully era com l’Hermitage que alguns ens volen encolomar: un bluf.
Segur que els projectes que té a l’horitzó donarien per a una altra entrevista, però ens podria parlar d’alguns dels que li fan més il·lusió.
Tinc projectes editorials diversos, com un llibret divulgatiu sobre art barroc català o un volum de fonts i documents per a la història de l’art però a partir de traduir fragments de textos de dones artistes o mecenes (documents judicials, correspondència, tractats, biografies...). També tinc entre mans un projecte web fet a partir de l’assignatura d’art i gènere del curs passat, que voldria adreçar-se a adolescents, pensat per mostrar les diferents maneres de representar la diversitat des de l’art. Es dirà DiversitART i parteix de la idea que vam desenvolupar amb el Manel Trenchs durant el confinament, amb la web que duia el nom de QuedAR’T a Casa . A part d’això, seguir escrivint, remenant papers i passant-m’ho bé a classe i a la vida. Que t’agradi el que fas és una sort i una condemna, però és apassionant.

A l’aula i més enllà

Doctora en història de l’art i màster, entre d’altres, d’antropologia i etnografia, Maria Garganté és professora a la UAB (on, a més d’art modern, du les regnes de l’assignatura d’art i gènere) i a la Facultat Antoni Gaudí. Divulgadora incansable, demà parlarà de l’última bruixa cremada a Catalunya dins la 45a Setmana Cultural Isagoge de Cervera; el dia 27, a la Seu d’Ègara de Terrassa, de les petjades renaixentistes i barroques de sant Tomàs Becket; i el 2 d’octubre, de tradició i modernitat artística en el món rural en el Festival Natures de l’Alzina de Ribelles. A Facebook propaga els seus coneixements en uns escrits que anomena “pamflets hedonistes”. Són una meravella.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Entrades a 10 euros al Palau, l’Auditori, el Mercat de les Flors, el Lliure i el TNC per celebrar el 100% d’aforament

barcelona

Un documental rememora una trobada a Suècia amb carboners de les Gavarres

La Bisbal d’Empordà
Fernando León de Aranoa
Director de cinema

“S’estan perdent el sentiment de classe i la solidaritat”

sant sebastià
ALBERT MASSIP
Projecte Càntut

“Graveu els avis, en un temps hi donareu tota la importància”

BANYOLES

Perles lluents d’allò fantàstic

Sitges
FIGUERES

Orthemis, finalista dels YAMawards a Noruega

Blanes

Presentacions simultànies d’autors locals

girona

El llibre 633 de Bassa

Comèdia

‘El día de la bestia’ torna als cinemes