Clam al buit per despertar consciències

Per Jordi Coca, Shakespeare i Beckett són bessons (tot i haver viscut èpoques i països diferents) perquè són fills de la humanitat. Tots els mortals, doncs, som bessons. Segurament, per això, en el moment de major èpica, recull cites memorables d’arreu. Perquè, en un món en què tothom neix d’una mare i mor sol, tots som germans i bessons de la civilització. Per això, el prisma en què apareixen aquests éssers és conceptual, obscur. Al terra s’escampa roba de segona mà que, només capriciosament, es rescatarà per guardar a la maleta. Cadascú triaria una peça diferent que el definís, però tothom transitaria per aquest no-lloc. És el mateix purgatori de mala consciència, de purga de pecats, de clams a la revolta que imaginava Rosich a través de dos personatges (Copi i Ocaña al purgatori), o el lloc de patir la penitència de Sartre (A porta tancada). És un espai absurd i fosc com el de La nostra parcel·la de Lara Díez Quintanilla.És terrible que, en ple segle XXI, es torni al teatre de l’absurd, nascut com a conseqüència de la vergonya humana per les dues guerres mundials.

En el passatge, els dos personatges es retreuen contínuament el passat: Es critiquen i es fereixen entre ells. Segurament, lamenten que ja no són a temps d’alçar-se contra el poder.

Coca no se sent obligat a pescar fragments de les obres dels clàssics perquè dialoguin entre ells. Prefereix captar-ne l’essència (el dolorós Lear cec que no entén com no mor després de caure d’un aparent abisme o l’existencialisme de Beckett, que retreu i genera incomoditat i estranyesa a parts iguals). Busca els punts de contacte i hi estableix un lligam que, en realitat, permetria vincular-los amb moltes altres autories, sensibilitats i lluites. Lluny de presentar un espai realista, es queda en el teatre conceptual, de les idees, que dona lloc a riure’s de l’absurditat del món quotidià i que provoca interrogar-se sobre les raons per sentir-se viu i el comportament compromès.La mort i l’oblit són cada cop més a tocar. I aquells que es van emocionar pels canvis del Maig del 68 (que no es van produir) veuen desenganyats com altres il·lusions, com ara les del 15-M, també han perdut el seu vigor en aquest espai de consumisme capriciós, de seduccions materials estèrils que ofeguen i enganyen la vida. Coca proposa una mirada cruel al passat, que no arriba a tenir la radicalitat naturalista de Iago Pericot (Adam & Eva). Des de la maduresa, també hi ha espai per a la denúncia i per a l’advertència. No deixeu que els somnis s’adormin, ni que les consignes simplifiquin el discurs. La revolució encara espera.