Cultura

LLATZER GARCIA

, DRAMATURG I DIRECTOR

“S’escriu millor quan descobreixes coses de tu”

Amb la censura és quan han sortit les millors obres del món, perquè com que no es podia dir res clarament, tot ho feia més interessant
És depriment veure que no estàs arribant a la gent. Et sents impotent i no saps com arribar al públic, per pocs dies de funció

És el nou dramaturg resident de la Sala Beckett. Irònic, torna a posar-se una xapa que diu “No soc Àngel Llàcer”, diu a Twitter. Les confusions són constants, diu, per la semblança fonètica entre el seu nom i el cognom del director de Cantando bajo la lluvia. Acomodador del Teatre Lliure en anys de direcció d’Àlex Rigola, es defineix com a dramaturg i director des del 2010. Admet que només pot entendre l’escriptura d’un text si després la pot dirigir ell. Tot i que va començar prodigant-se amb comèdies, el reconeixement li ha arribat amb els drames. El projecte que prepara per a la Beckett es remunta a l’incendi accidental d’una casa, a prop de Celrà. Dues persones van morir-hi i dues van salvar-se. La seva obra, sovint, se situa en terres gironines, carrers i places on va passar la seva infància. Potser aquesta mirada quasi nostàlgica té alguna cosa de les aventis de Juan Marsé...

És el primer autor que rep la distinció “d’autoria resident de la Beckett”. Les cinc primeres havien estat dones [anteriorment ho han estat Marilia Samper (2017), Clàudia Cedó (2018), Victòria Szpúnberg (2019), Denise Duncan (2020) i Lara Díez Quintanilla (2021)].
Ja m’han fet la broma dient-me que soc la quota masculina. En broma dèiem que caldria obrir un compte de Twitter amb el nom @onsonelshomes... Ara, parlant seriosament, està molt bé que passés. Penso que van coincidir uns anys en què els projectes que interessaven a l’equip de la Sala Beckett eren escrits per dones. Jo he estat de jurat en algun premi i els textos arriben amb pseudònim, però entre nosaltres sovint ens dèiem: “Tant de bo que l’obra que triem sigui d’una dona.” És injust que es digui que guanya pel fet de ser dona, no és cert. Ara, és meravellós que això passi. Confio que això anirà passant cada cop més i s’aproparà a la paritat.
Juana Dolores deia fa uns dies en la presentació d’un curt seu al Temporada Alta que no hi podia haver quotes, que només havia de manar el talent.
En beques i premis no saps a qui estàs premiant molts cops. Però en programacions s’ha d’aspirar, com a mínim, a la paritat. En l’autoria però també en l’equip artístic. Aquí s’ha de vigilar molt, perquè hi ha dinàmiques en què fins fa pocs anys no se’ls donaven oportunitats. Que apareguin ens obren nous camins de narratives. Com ara aquell western realitzat per una dona (The rider). Era una mirada que mai havíem vist i això ho feia molt interessant.
Ara hi ha moltes obres sobre el gènere. Com es pot abordar si forma part dels, aparentment, privilegiats?
Primer hem de dir que parlar de sensibilitat femenina és molt perillós perquè jo també puc tenir sensibilitat femenina tot i ser un home. No diries mai, per exemple, que la Lluïsa Cunillé té una sensibilitat femenina. Simplement són perfils diferents. Es tracta que s’obri el ventall. Personalment, no m’agrada parlar dels temes perquè “toca parlar-ne”. No em sembla interessant parlar de feministes, sinó que l’obra sigui feminista. Em vaig trobar a La Font de la Pólvora al TNC que s’havia de parlar d’un tema social. Jo vaig triar el barri de Girona, però em vaig col·locar des del meu punt de vista. Vaig intentar que, en l’obra, el meu punt de vista s’anés difuminant per donar pas a les seves paraules. Per poder captar el seu punt de vista hauria necessitat estar molt més temps convivint-hi.
I en la visió dels actors? Qui pot representar què?
Imagino que és molt més complicat decidir quins han de poder interpretar cada paper.
A ‘Nosaltres’, del TNC, hi ha un actor d’origen iberoamericà que reivindica fer de Segismundo. Però s’ha de poder triar l’actor que faci el millor Segismundo possible, no?
Però, d’alguna manera, s’ha de forçar que tingui la possibilitat de ser el millor Segismundo. Si no, mai superarem aquest pla. Estaria molt bé que es normalitzés i que no només un negre pugui fer de negre. Hi poden anar molt bé en el teatre èpic i shakespearià i que vagi passant. Sigui formant-se en escoles o a l’escena. Hi ha molts actors catalans que han après actuant. Actors com l’Anna Lizaran o el Lluís Homar, que ara tots alabem, no van començar amb aquella maduresa, van ser beneficiats en les apostes. Igual que ara s’ha cregut en la dramatúrgia catalana: probablement les primeres no devien ser del millor, però tots n’aprenem.
La seva trajectòria comença a ser llarga. Quan va començar?
Jo compto que des del 2010. Abans ja havia escrit alguna cosa, però vaig decidir que professionalment m’hi volia dedicar ara fa poc més de deu anys.
Avui és professionalment dramaturg o conviu amb altres feines?
D’entrada, concebo que soc dramaturg i director. No m’agrada escriure per a un altre. A més, també em dedico a fer de professor d’escriptura o de direcció d’actors. Però no és tant per subsistència, sinó perquè m’agrada estar en contacte amb gent jove. Són seminaris puntuals.
Què es pot explicar del projecte de la Sala Beckett que s’estrenarà el 2022?
Tinc tot el curs per escriure i això em dona molta calma. L’any passat se’m van ajuntar molts projectes que havien quedat parats per la pandèmia que es van reactivar de cop. Ara m’ho prenc amb calma perquè aquest any només em dedicaré al projecte de la Beckett. Els vaig presentar dos projectes: en un m’hi bolcava més (un cas que va passar en un poble proper a Girona el 2001, en què es va cremar una casa i van morir dos nois i dos més van sobreviure). No és autoficció, però neix d’aquesta excusa per preguntar als que sobreviuen com porten la càrrega d’haver-ho superat. Estic pensant en un paral·lelisme entre Jesús i Barrabàs, quan Herodes demana al poble a qui podia salvar i el poble tria el lladre. Penso que el que sobreviu es pregunta si ell es mereix haver-se salvat. Hi ha una altra part tràgica de la història que me la guardo perquè la descobreixi el públic en l’escena.
Va començar arrencant amb la comèdia (no hi renuncia), però ara es decanta més pels drames...
L’altre projecte que portava a la Beckett era una comèdia, precisament.
Les comèdies, en realitat, són més difícils d’escriure que un drama, diuen, no?
A vegades també passa que la clau la posa el públic. La pols, per a la gent de Girona, era una comèdia.
Vaja, que va aconseguir allò de Txékhov, que deia que feia comèdies i tothom ho veia com un drama.
No hi veig gaire la comèdia, en els drames de Txékhov. No entenc què volia dir. La comèdia m’agrada molt però és molt difícil. Un dia em va aparèixer una obra que era dramàtica i vaig trobar parlar d’una cosa que m’interessava des d’un lloc que no volgués fer riure. Suposo que em va portar a estructures més dramàtiques parlar d’allò que, per a un, és important.
En el paper de dramaturg, a què aspira: a explicar-se les coses, a expressar els seus pensaments...?
Les obres de les quals estic més content, que no vol dir que siguin les millors o de més èxit, són aquelles que m’han permès entrar en aspectes que em produeixen conflicte a nivell personal. Però per parlar d’un mateix es pot fer de moltes maneres. Puc parlar de mi des d’una altra persona. Busco que sigui molt personal, de posar-me en perill. Fins i tot he arribat a escriure coses dient-me: “Jo no penso això, crec.” Com més coses descobreixes de tu escrivint, millor.
Aquesta agradable sensació de descobrir-se a un mateix en un personatge de l’obra també passa com a espectador.
Com més personal és el que s’ha escrit, més fàcil és que la gent hi empatitzi. S’hi podrà veure reflectida i llavors t’escapes de tessitures i d’arquetips. A l’escena hi ha persones que existeixen i que pot ser un mateix. A mi m’agrada que hi hagi algú antipàtic.
Els antipàtics són molt simpàtics, en escena. El germà petit de ‘La pols’ que s’oblida de dir a la germana que el pare s’ha mort, és insòlit...
És molt desagradable. En realitat, es pot intuir que hi ha algun sentiment que no està resolt. tens ganes de fotre-li una hòstia i abraçar-lo, alhora.
‘La pols’, junt amb ‘La terra oblidada’ i ‘Els nens desagraïts’, formen una trilogia. Aquesta última deia que necessitaria una gran producció. Però al final la va acabar representant a la Beckett, en un format mitjà, trobant un nou codi: el teatre ho aguanta tot. Repensar-ho per precarietat les pot acabar fent més interessants.
En aquest cas, m’era molt difícil no pensar en molts personatges perquè em costava molt atenent la mirada realista. Però, de sobte, vaig pensar que em podia fixar només en una part d’aquest quadre i també vaig pensar que, de cop, els actors fessin de pares. Aquesta idea també diu coses que són iguals però no hi ha comunicació entre ells. Evidentment, va ser una obra molt diferent. Passa com amb la censura: és quan han sortit les millors obres del món, perquè com que no es podia dir res clarament, això ho feia més interessant. Ara, ens tocaria agrair la censura només en aquest sentit [riu]. El món de la limitació ens fa ser més creatius. I la precarietat va obligar a reinventar-se i en va sorgir el millor teatre.
Com ha acabat la possibilitat de recuperar la producció de ‘La Font de la Pólvora’ que vau estrenar al TNC? En l’obra el seu personatge deia que a “l’home de poder” que li havia fet l’encàrrec “de la investigació” només li importava tancar el compromís amb la institució que la finançava.
No hem tancat res. Estem intentant fer-ho i tant de bo ho puguem reprendre. Seria la tardor del 2022 amb l’objectiu de fer una gira, sobretot per comarques gironines, pel barri de què parla. Tot i que també estaria molt bé fer-ho enlloc. De moment, puc comprovar que hi ha interès dels teatres i del TNC que es faci. Per poc que es pugui, ho farem.
Fa molta ràbia fer una producció durant mesos i matar-la amb poques funcions.
Sí, però jo ja ho sabia. Ho tenia clar. Sabia que no estava prevista la gira. Es van reduir les setmanes d’exhibició perquè ens va afectar també la pandèmia.
Aquest drama de la pandèmia també ha atrapat moltes produccions. Com és el cas de l’‘Avinguda Nacional’ de la Beckett. Estem veient que les obres, més ben fetes, més repensades (gràcies a la pandèmia), no entren perquè la cartellera és limitada. Com ho fem?
Les sales petites pateixen perquè els mitjans no els podeu fer gaire cas. Tot i això, la Flyhard, per exemple, té una difusió boca-orella que funciona. Però dues setmanes de l’Avinguda Nacional no és prou temps. És molt depriment veure que no estàs arribant a la gent. No saps si és per responsabilitat del teatre, dels artistes. Fins a quin punt ens n’hem de fer responsables, nosaltres? Si tothom fa publicitat del seu espectacle, quin interès té? Entenc perfectament la situació de l’equip perquè et sents impotent i no saps com arribar al públic.
Quin pes té la Beckett per difondre internacionalment el treball de l’autoria catalana?
Cada dos anys es posen en contacte amb traductors i se t’obre el ventall. Ara, no he tingut experiències internacionals amb la Beckett. Sí que s’ha fet una lectura d’Els nens desagraïts a Massachusetts, o van representar La pols per Sud-amèrica. Ara fa poc vaig dinar amb un autor de Madrid i em deia que ells no tenien un centre com aquest i que els seria molt bo.
Quina relació té amb Girona? Què recorda del Temporada Alta, ara que han començat la 30a edició?
Vaig néixer a Girona, però, en l’aspecte personal, ara no n’hi tinc gaire. En l’aspecte teatral, molta. Jo vaig viure a Girona fins als 19 anys i el teatre el desconeixia, no hi vaig anar com a espectador. Però, vivint a Barcelona, sí que he anat molt al festival a veure espectacles internacionals que no passen per Barcelona. És meravellós per veure el Lupa, per exemple. Ara és el millor festival de teatre que s’està fent, perquè no hi ha la concentració terrorífica del Grec, en què segur que et perds coses. Girona, en el terreny teatral, és com casa, gràcies al festival i a La Planeta. Escric molt de Girona perquè està molt vinculada a la meva biografia, però hi vaig molt poc. Soc un mal fill, un desertor.
Veieu molt teatre? És compatible amb l’escriptura i direcció?
No entenc la gent que fa teatre i no va a veure’n perquè, encara que no t’agradi com a espectador és l’oportunitat d’aprendre: Anar-hi i absorbir-hi. Molts col·legues van com a companyerisme de professió, però anar-hi t’enriquirà encara que no t’agradi gens. També és cert que decideixo veure’n poques perquè, d’altra manera, m’atabalo. Ara m’estic aficionant a veure l’òpera. No puc dir que m’agradi el gènere líric però sí la gran teatralitat. He escoltat molta música instrumental però poca òpera i ara vull que m’agradi.

La cartellera catalana està ensopida?

“El teatre de Barcelona està molt mort”, deixa anar Llàtzer Garcia a mitja conversa. En parla amb molts companys de professió, en sopars, i tothom diu que està tot “com adormit”: “Estem en crisi, no està passant res.” Hi ha hagut moments d’eufòria per espectacles que s’estan fent i “ara és com un anar tirant”. Contrasta, en canvi, amb el món de les editorials, en què es percep un ressorgiment de noves autories: “Tot el que es fa a la Setmana del Llibre és molt potent.” No es vol referir tant a l’aspecte ideològic del que es diu en escena, sinó com a fet carismàtic: hi va haver moments, com l’arribada dels argentins en cascada, o el Sé de un lugar d’Iván Morales, o quan va sortir la Flyhard (tant si agraden més o menys els seus espectacles), posa com a exemples. L’autor admet que va aprendre molt fent d’acomodador al Lliure d’en Rigola. És simptomàtica la poca crítica que hi ha escrita en mitjà escrit. Potser l’excepció, ves per on, sigui l’empenta de la Sala Beckett (i no pas “perquè m’hagin premiat a mi”, diu fent broma). “Ara estic impartint un curs de dramatúrgia i està tot ple. Molts s’apunten perquè els agrada el teatre com a espectadors. Volen conèixer les eines, com quan vas al CCCB a saber més de música.” Des que són al Poblenou, la dramatúrgia catalana també hi és molt present.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Sopa de Cabra tancarà el 26 de novembre de 2022 al Palau Sant Jordi la gira del 30è aniversari de ‘Ben endins’

girona

Sopa de Cabra tornarà al Palau Sant Jordi el 2022

girona

De 25 en 25... de moment

Barcelona

Mor Almudena Grandes

Barcelona

Última nota de Sondheim

BARCELONA

El Pot Petit publica el conte ‘El drac Rac’

GIRONA
PUBLICACIONS

La ‘Revista de Girona’ viatja als centres escolars

publicacions

‘Les Garrotxes’ entra a les fleques i pastisseries

ART

Primera gran retrospectiva de Dalí a Corea