“Si neixes dona, no neixes lliure”

La novel·lista canadenca Rachel Cusk viu actualment a París després d’haver estat anys a Anglaterra. Autora d’una rellevant obra narrativa, entre els seus llibres destaquen Saving Agnes (1993, guanyador del premi Whitbread a la primera novel·la), The country life (1997, guanyador del premi Somerset Maugham), Arlington Park (2006), i les novel·les autobiogràfiques A life’s work (2001), sobre la maternitat, i Seqüela (Les Hores, 2020), sobre el matrimoni i la separació. També ha signat la trilogia, amb una mateixa protagonista, formada per Outline (2014, finalista dels premis Folio, Goldsmiths, Baileys, Giller i Canadian Governor General’s), Transit (2016) i Kudos (2018). Consolidada com una de les escriptores més brillants de la literatura anglesa actual, ha estat premiada amb la beca Guggenheim. L’altra casa (Les Hores, amb traducció d’Àfrica Rubiés) és la seva darrera novel·la. La va presentar en roda de premsa, en què va parlar dels aspectes biogràfics que l’han perseguit, la psicologia en les relacions humanes i les dificultats d’afrontar l’autoficció i sortir-ne il·lesa.

L’altra casa aborda el que ella mateixa ha denominat el “fracàs de la feminitat” i aprofundeix en els naufragis quotidians. Una de les frases de la narració és reveladora: “Això és tot el que he aconseguit fins ara pel que fa a la llibertat: treure’m del damunt les persones i les coses que no m’agraden.” Després de treballar en obres d’autoficció, Cusk ha tornat a la novel·la amb una història en què la clau és “el problema moral, el fracàs de la feminitat, el de la dona que intenta superar-se, arribar a alguna cosa, sense aconseguir-ho”, assegura.

“Si neixes dona, dins del que és la feminitat, no neixes lliure, i al llarg de la vida has d’alliberar-te d’aquesta falta de llibertat, en un procés de desenvolupament personal que depèn de la societat i de les persones que t’envolten, perquè és molt difícil poder-ho fer sola”, continua Cusk. En l’argument de la novel·la, una escriptora casada convida un famós pintor a fer una estada creativa al refugi proper a la casa familiar situada a la costa anglesa. Atreta per les seves pintures, creu que la seva presència la podria ajudar a aclarir el sentit de la seva pròpia existència i aprofundir-hi. Però, a mesura que va avançant l’estiu, llarg i àrid, la presència provocadora de l’artista pertorbarà la calma de la casa i crearà un nou ordre de relacions entre els protagonistes que farà aflorar desitjos i contradiccions ocults i mostrarà la dificultat de ser coherents alhora amb el nostre món intern i les limitacions imposades pel món extern. L’altra casa és, així mateix, una reflexió sobre les dinàmiques que sostenen les relacions humanes i un examen sobre les qüestions morals que afecten les nostres vides. De fet, el mateix títol, Second place, en anglès, fa referència en una lectura no literal “tant al fet de no saber estar en la part alta d’una cursa per arribar primer com a la segona residència”. Una anàlisi sobre el destí femení i el privilegi masculí, i el dilema entre la llibertat i la seguretat: “Em va costar trobar la manera adequada per expressar les idees que tenia al cap, relacionades amb les últimes fases de la feminitat, la fase postfamília o la fase post vida sexual.” Va trobar l’ajuda d’un llibre dels anys trenta, Lorenzo in Taos, de Mabel Dodge Luhan, en què es descriu el que va passar quan Luhan va convidar a la seva casa de Taos, a Nou Mèxic, D.H. Lawrence, escriptor de referència que ha influït pràcticament totes les generacions d’escriptors anglesos. En el llibre va plasmar la mimesi que la protagonista troba en la creativitat del pintor: “Va ser com una tornada a un ús legítim de la ficció, com una màscara per a mi mateixa, perquè després de la trilogia vaig aconseguir el silenci i em feia por superar-lo. Mitjançant el drama, he descobert la manera d’anar més enllà.” El crític Dwight Garner, de The New York Times, ho ha accentuat: “Quan llegeixes una pàgina de les ficcions de Rachel Cusk, t’adones de la tensió. Els seus narradors estiren amb insistència, però amb fredor, els nusos centrals de l’ésser. Analitzen cada emoció com si fos acabada d’inventar.”

El tour de force entre ficció, psicologia i experiència personal la va dur a buscar el contrapunt d’un pintor: “Tinc la impressió que el comportament dels artistes visuals és bastant pitjor, més dràstic, que el dels escriptors homes. Opten per un abús de poder o per comportaments extrems.” En un fragment de la novel·la, escriu: “Sovint he pensat que hi ha determinats caràcters que no poden o no volen aprendre les lliçons de la vida i que viuen entre nosaltres com una nosa, o bé com un regal. Són els causants d’allò que podríem anomenar problemes, o bé canvis, però la qüestió és que, encara que no vulguin o no pretenguin fer-ho, alteren les coses.”