Tothom té alguna cosa a amagar. Sovint ens pensem que coneixem els altres i en realitat no és així
Bernat Salvà-Sant Sebastià
Potser hi ha influït la pandèmia i el retard que ha provocat en moltes estrenes, però això no resta mèrits al cineasta japonès Ryûsuke Hamaguchi (Kanagawa, 1978), un home capaç de guanyar, en un mateix any, premis importants en dos dels tres grans festivals internacionals. La ruleta de la fortuna y la fantasía , que avui s’estrena als cinemes, va guanyar l’Os de Plata-Gran Premi del Jurat de la Berlinale, i Drive my car , basat en un conte de Haruki Murakami, el guardó oficial al millor guió i el premi de la crítica de Canes. Els reconeixements, l’entusiasme de públics molt diferents i els elogis de crítics d’arreu del món fan de Hamaguchi una de les grans revelacions del cinema japonès i oriental dels darrers anys. Sant Sebastià va donar cabuda als dos films i vam tenir ocasió de parlar amb ell, juntament amb dos periodistes més.
Hi ha moltes dones protagonistes en les seves pel·lícules. Com ho fa per explicar-les tan bé?
Quan parlem de crear una pel·lícula, no diferencio entre home i dona, sinó que veig cada persona de manera diferent. El que faig és intentar entendre-la bé. És el que en japonès anomenem “portar les sabates dels altres”. Quan es tracta de dones, he hagut de fer entrevistes i una investigació a fons per entendre què pensen, les coses que les preocupen... Les dones apareixen així en la pel·lícula com a conseqüència de tot aquest treball.
Per quin motiu les emocions s’expressen de manera tan continguda en els seus films?
Per a mi, les emocions són molt importants, un factor clau a l’hora de crear els personatges. Això ho han de plasmar els actors, però el que importa aquí és com ho sent el públic, quins sentiments rep de l’actuació dels actors. Perquè el públic ho rebi amb més amplitud i profunditat, al meu parer els actors han d’actuar de manera més continguda.
Mai s’arriben a conèixer bé les persones, tal com es veu en les seves pel·lícules?
Tens tota la raó. Totes les persones tenen alguna cosa a amagar, i sovint ens pensem que coneixem els altres i en realitat no és així. Hi ha coses profundes que queden amagades. Però quan es descobreix aquesta part oculta, no et queda més remei que acceptar-la si vols mantenir una relació.
Quina importància té el passat dels personatges?
Sense passat no hi ha present, totes les persones tenen un passat. Quan expliquem una història, sempre hi ha un passat. Potser en una pel·lícula no s’explica, però hi és. Jo intento caracteritzar els personatges i això implica explicar el seu passat. Explicar una persona automàticament obliga a conèixer el seu passat.
És més amant de les casualitats que de les causalitats? Creu que pesa més l’atzar?
L’atzar et pot canviar totalment la vida, encara que siguin petites coses com ara equivocar-se amb un correu. Això s’ha reflectit bé en aquest film, tot i que donar forma a l’atzar resulta complicat. Ho he aconseguit amb tres històries curtes que tenen com a eix principal l’atzar.
Precisament l’atzar, i també aquests personatges creats des dels diàlegs, fan pensar en Éric Rohmer. És una influència?
Sí que tinc una influència directa d’Éric Rohmer. Vaig conèixer la seva muntadora, Mary Stephen, i em va dir que Rohmer sempre volia històries curtes, les considerava molt importants. I em va ajudar a millorar tècniques de direcció i producció. Per a aquesta pel·lícula, he agafat com a referència Les rendez-vous de Paris [1995].
També admira Cassavetes i Ozu?
Cassavetes té un estil molt lliure, i Ozu és més estructurat. Combinar aquests dos estils és impossible. Però precisament per això vull intentar-ho, m’agrada aquest desafiament.
Considera que necessita fer pel·lícules tan llargues per expressar tot el que vol?
Jo dono importància als diàlegs i a la realitat dels personatges, prioritzo mostrar-los tal com són, no pas l’estructura de la pel·lícula. Els respecto tal com són a través dels diàlegs, i, com a resultat, les pel·lícules són llargues.
És un repte introduir elements fantàstics en una història tan humana i realista?
Jo crec que hi ha dos mons, la realitat i la ficció. La ficció no és comparable amb la mentida, però en certa manera ho és. La mentida no està acceptada per la societat, però la ficció sí que s’accepta. Des del principi ja estàs acceptant la regla que tot això és mentida. Dins aquest món de la ficció, hi ha llibertat d’expressió i pots desenvolupar el que vulguis. Això és el que jo faig, desenvolupar aquest món de llibertat dins d’aquesta ficció.
Crida l’atenció que en les seves pel·lícules molts personatges són vulnerables.
Totes les persones d’aquest món som vulnerables, ningú és perfecte. Quan creo els personatges, els dono vulnerabilitat, i han d’acceptar els seus punts febles, encara que els costi.
Els personatges masculins no tenen les idees tan clares, a ‘La ruleta de la fortuna y la fantasía’.
No ho havia pensat fins ara. Potser els homes, quan són en una societat com la japonesa, estan immersos en el sistema de treball i els falta capacitat de decisió en altres àmbits, perquè normalment no la necessiten. Potser les dones sí que es veuen obligades a prendre decisions en el dia a dia i a ser responsables. No ho havia pensat.
Tinc entès que no condueix, que el porten, com al protagonista de ‘Drive my car’. Aprofita el temps al cotxe per pensar?
Tinc carnet de conduir, però sempre vaig de copilot. La tasca del copilot és que no s’adormi el pilot, li ha de donar conversa. Per a mi, el cotxe és un lloc on s’ha de conversar. Per això apareix en els dos films, em sembla un espai interessant perquè conversin dos personatges.
Fa referència a la màgia en un dels títols dels episodis de ‘La ruleta de la fortuna y la fantasía’. Hi creu?
Sí, crec en la màgia. Les persones tenim unes capacitats, però hi ha coses que ens superen, i les anomenem amb paraules com ara màgia. Hi ha coses que van més enllà del que vivim.