Tres ‘mides’ de teatre

Andrea Díaz Reboredo juga a la proximitat i l’acumulació d’objectes a M.A.R. (19 de novembre). A Silencio prefereix que el públic divisi “un paisatge quasi buit amb prou perspectiva”, comenta a aquest diari. Per la seva banda, la companyia mexicana Lagartijas Tiradas al Sol presenta avui, en streaming, Lázaro (20 h), una peça en què han comprovat que el teatre es pot produir en una mateixa confluència temporal, però no és necessari el contacte físic. Les tres mides es programen en breu al Temporada Alta i busquen una relació diferent amb el públic, sempre provant de seduir-lo i que es converteixi en un element actiu per a la comprensió final de la dramatúrgia.

Lázaro explica la voluntat de transformar-se de Gabino Rodríguez, que des d’aquesta aventura es fa dir Lázaro Gabino Rodríguez. El seu passat coincideix amb el de la companyia però lluita per construir una nova vida a partir del canvi d’identitat. Es resisteixen a fer el muntatge en viu per poder-lo anar actualitzant, sessió a sessió. La pandèmia, diu Pardo, ha permès que hi hagi una generositat dels festivals cedint material als espectadors gratuïtament i, alhora, ha estat l’oportunitat perquè moltes comunitats accedeixin a la cultura. Molts dels que poden veure avui Lázaro ho faran des de l’Amèrica Llatina i no ho podrien veure al Temporada Alta. En la sessió a distància deixen obert si la felicitat és aconseguir la transformació o bé lluitar per aconseguir una meta. Luisa Pardo fa de narradora, mentre que Lázaro expressa els seus desigs i evoca els seus records.Lagartijas Tiradas al Sol és una companyia de teatre documental mexicà (rebutgen aquesta etiqueta perquè és parcial) habitual al Temporada Alta. L’any passat, van aconseguir representar Tiburón, tot i que va estar a punt de cancel·lar-se diverses vegades. La pandèmia els ha provocat un allunyament dels teatres europeus on actuen habitualment. Si les institucions europees van ser ràpides a trobar mesures de protecció als artistes que es quedaven sense possibilitat de treballar, a l’Amèrica Llatina va ser més traumàtic perquè la burocràcia va anar molt més lenta. Són crítics amb la proposta que les companyies artístiques no agafin avions per no perjudicar el canvi climàtic. Defensen una mesura diferenciada, “que es posi en perspectiva” cada cas, proposa Rodríguez. Consideren que és “neocolonialista” que s’imposin des d’Europa les condicions artístiques de tot el món. Luisa Pardo reclama que viatjant es poden conèixer i donar suport a comunitats que estan en l’oblit i fora dels cercles culturals (ella està, ara mateix, treballant en una comunitat invisibilitzada als entorns de Lima, al Perú).

L’artista plàstica Andrea Díaz signa dos treballs de manipulació d’objectes. Escultora i dramaturga (des de fa deu anys), va descobrir la manipulació d’objectes a partir d’Insomni, de Xavier Bobés . M.A.R. arrenca d’una indagació similar a objectes trobats i les diferents mirades que evoquen a nostàlgia i record. Silencio, en canvi, integra el cos de les intèrprets i el seu moviment i redueix els objectes i la paraula. També indaga el llenguatge de signes, una altra forma de comunicar-se a través de les mans. En el seu procés de creació, “són els objectes els que s’expressen”. La investigació s’engega a partir d’una imatge, una intuïció que revela diferents camins durant el procés de creació.