La modernitat és un deliri

Una qua­ran­tena d’artis­tes rein­ter­pre­ten el món de Lídia Noguer, la dis­pe­sera i vene­dora de peix de Cadaqués que va cons­truir-se com a ficció en que­dar atra­pada per l’ima­gi­nari d’Eugeni d’Ors, en una expo­sició que com­me­mora l’ani­ver­sari de la seva mort, avui fa 75 anys. Lídia, que fou i no fou la Ben Plan­tada s’inau­gura avui mateix al mig­dia a la sala de plens de l’ajun­ta­ment d’Agu­llana, i al maig es podrà veure a la sala L’Amis­tat de Cadaqués. Cada artista, segons explica el comis­sari, Enric Tubert, ha inter­vin­gut damunt un retrat litogràfic de Lídia, el mateix que tenia Fede­rico García Lorca sobre el seu piano, de manera sem­blant a l’home­natge que una vui­tan­tena d’artis­tes, coor­di­nats en aque­lla ocasió per Pere Vehí, ja van retre al per­so­natge per l’Any Dalí, el 2004, a l’expo­sició Lídia redi­viva, en la qual van tre­ba­llar damunt una seri­gra­fia del pin­tor que la mos­tra d’esquena, sen­sual ide­a­lit­zada, con­tor­ne­jant-se amb un doll al cap.

L’expo­sició, que també docu­menta la vida sin­gu­lar de Lídia i el seu pecu­liar mètode d’inter­pre­tació para­noica dels senyals que la pre­fi­gu­ra­ven com a model de la Ben Plan­tada, a més del paper que va tenir com a ins­pi­ra­dora d’artis­tes i intel·lec­tu­als fas­ci­nats per la seva ima­gi­nació, es com­ple­menta amb altres acti­vi­tats que tin­dran lloc també avui des de les 11 del matí fins a les 2 del mig­dia: l’audició de la Sere­nata a Lídia de Cadaqués, de Xavier Mont­sal­vatge, a càrrec d’Adri­ana Mon­tor­tano (flauta) i Jordi Cañon (piano), als jar­dins de l’Asil Gomis (aca­bat de decla­rar Bé Cul­tu­ral d’Interès Local); un espec­ta­cle de dansa de la com­pa­nyia El Paller i la lec­tura de tex­tos de Dalí i García Lorca sobre Lídia Noguer; la inau­gu­ració d’una de les naus de l’asil com a sala poli­va­lent bate­jada amb el seu nom; una con­ferència de l’escrip­tora Cris­tina Masanés, autora de l’estudi de referència sobre el per­so­natge, amb el títol Es par­larà molt de mi, que jo ja ho sé, i la visita a la tomba on és enter­rada, amb l’epi­tafi que va dedi­car-li Ors, res­tau­rada i endreçada amb un ajut del Con­sell Comar­cal.

“És una dona fas­ci­nant que aixeca pas­si­ons”, comenta Enric Tubert, que veu més per­ti­nent que mai aquest home­natge “ara que el tema de la salut men­tal i del paper de la dona són tan d’actu­a­li­tat”. Entre els artis­tes que par­ti­ci­pen a l’expo­sició, oberta a Agu­llana fins a finals de gener, hi ha Laia Bedós, Car­les Bros, Mònica Camp­de­padrós, Gus­tau Carbó Bert­hold, Quim Domene, Ignasi Esteve, Pilar Farrés, Antoni Fede­rico, Jaume Geli, Jordi Gis­pert, Nobuko Kihira, Koyama, Claude Lam­bert, Daniel Lleixà, Assumpció Mateu, Josep Minis­tral, Mercè Riba, Lluís Roura, Carme San­glas, Tura San­glas, Sebi Subirós, Alícia Viñas o Juanjo Viñuela. És una manera de reno­var l’admi­ració per aquesta dona que no hau­ria estat recor­dada més que com a cui­nera excel·lent (i com la matri­arca d’un drama fami­liar: l’home se li va pen­jar i els dos fills van aca­bar al psi­quiàtric) si no hagués estat perquè el 1904 va tenir Eugeni d’Ors a dis­pesa, com hi ani­rien també Picasso, Agustí Duran Rey­nals o André Derain, i va sucum­bir a la retòrica pro­to­angèlica del seu hoste, ales­ho­res un intel·lec­tual pro­me­te­dor que pot­ser al seu torn va reconèixer en la ser­vi­cial pei­xa­tera una pro­jecció edípica de la seva pròpia mare morta. El cas és que Lídia Noguer, la filla de la Sabana, con­si­de­rada l’última bruixa de Cadaqués, va dedi­car la resta de la seva vida a lle­gir fanàtica­ment tot el que escri­via Xènius i a inter­pre­tar-hi entre línies mis­sat­ges xifrats que li ana­ven diri­gits. Dalí, que la conei­xia des de petit, diria d’ella que “posseïa el cer­vell para­noic més magnífic, fora del meu, que mai hagi cone­gut”, i no tar­da­ria a pre­sen­tar-la als seus amics, cap­ti­vats igual­ment per la seva per­so­na­li­tat, i a apro­piar-se algu­nes de les seves engi­nyo­ses sentències, com la que va fer ser­vir per titu­lar el qua­dre La mel és més dolça que la sang. Amb Ors, només consta que es van tor­nar a veure l’any 1922, durant uns Jocs Flo­rals a Cas­telló d’Empúries en què ella es va dedi­car a seguir-lo per­tot arreu, fins i tot en una excursió a Sant Pere de Roda: ell, mun­tat a cavall; ella, a peu tot dar­rere, en una imatge que Pla va qua­li­fi­car de tristíssima. Durant la post­guerra, el seu estat men­tal i físic es va anar degra­dant fins que Anna M. Dalí va acon­se­llar, el juliol de 1944, el seu ingrés a l’Asil d’Agu­llana, on va morir el 30 de desem­bre de 1946. Només morta va des­per­tar per fi l’interès del des­denyós Ors, que va dedi­car-li el seu últim lli­bre, La ver­da­dera his­to­ria de Lidia de Cadaqués.