Aire fresc

En la pro­posta que es pot veure al Lliure de Gràcia aquests dies topa la memòria amb la vista: l’art és efímer i la memòria, capri­ci­osa. Per això, quasi deu anys després de l’estrena, la peça reco­bra nous sig­ni­fi­cats. És un fet deter­mi­nant que no actuïn Blai i Cami­lle. Aquesta trans­missió, podríem dir que bene­fi­cia la peça, perquè la desen­ganxa dels pre­ju­di­cis del 2012. Julien Cas­sier, Marlène Ros­taing i el gos Patc­houka res­se­guei­xen les tra­ces mar­ca­des, però ens des­lliura de la tra­jectòria dels dos cre­a­dors. Quan es va pre­sen­tar Mazùt, Blai era el fill artista d’en Tor­tell Pol­trona, que ja havia ense­nyat el seu solo inci­pi­ent Ï, i que ara feia un pas més cap a un art total. De Cami­lle, encara ho havíem de saber tot (a Ï hi inter­ve­nia des de fora l’escena). Ara l’obra queda molt més com­pen­sada. I ense­nya, en brut, en cru, en verd, ele­ments carismàtics de Baró d’Evel. Com, sobre­tot, el joc amb la veu de l’actriu. I la cre­ació d’uns per­so­nat­ges blancs que bus­quen, que sobre­vi­uen, que s’inter­ro­guen, que es recon­ci­lien amb si matei­xos. I que es dei­xen endur per la intuïció i pels raigs de pin­tura que tenyei­xen el qua­dre final.

Costa enqua­drar-la dins d’una peça de circ tot i que es desen­vo­lu­pin exer­ci­cis d’acrobàcies de pare­lla. Tam­poc s’encerta en par­lar de dansa, tot i l’evi­dent tre­ball core­ogràfic. No és un tea­tre de trama, però sí de per­so­nat­ges i de situ­ació. És una pin­tura feta i des­truïda, apa­rent­ment, a l’ins­tant. L’apa­rició fan­tas­magòrica del gos mos­tra la volun­tat en l’ale­a­to­ri­e­tat. Cami­nar per un camí ines­ta­ble, com les pri­me­res pas­ses del cavall, o la inca­pa­ci­tat d’orde­nar l’escrip­tori. Men­tres­tant, a fora plou i com­plica la feina per una orques­tra de gote­res dins de l’estudi que cal anar tapant amb cubells i gots. Res­so­nen com una peça mini­ma­lista musi­cal en un ballet diver­ti­da­ment vul­ne­ra­ble. Aquest tre­ball que fixa refle­xi­ons de la sala d’assaig sobre la mateixa peça, des­til·larà, anys més tard, retalls com Le sort du dedans, Bèsties, Là (un altre cop el duet des­pu­llat, ara amb un corb) i, final­ment, Falaise. Julien i Marlène són els Blai i Cami­lle del 2012, de bell i de nou: aire fresc.