Art

Explicar (bé) l’art

Enric Nogueras aplega en un llibre les emocionants històries que hi ha al darrere d’obres que les polèmiques i les burles simplifiquen

“Això el meu fill també ho sap fer!” Quantes vegades ho hem escoltat de persones, i de ben cultes, que es miren amb recel l’art que s’aparta dels cànons convencionals? Potser a vostè mateix, lector, se li ha escapat davant d’un quadre que (aparentment) no són més que quatre gargots. En aquesta frase tan popular s’hi amaga la sensació de sentir-se estafat, que és la que va sentir tot d’una el periodista Enric Nogueras (Barcelona, 1972) escodrinyant del dret i del revés una instal·lació de pedestals i marcs, sense cap escultura, pintura o fotografia ni a dalt ni a dins, de l’artista Jan Vercruysse, exposada al CaixaForum. Però li va donar una oportunitat o, millor dit, la hi va donar a la guia que en aquell moment explicava el sentit de la peça a un grup de visitants desconcertats. “Va ser una cura d’humilitat”, etziba, perquè el cas és que en tenia, i molt, de sentit, i vàlid per a altres obres que a primer cop d’ull ens poden causar rebuig: en l’art hi ha molt més del que hi veiem.

Per a Nogueras, aquella experiència va ser un estímul per començar a imaginar-se un llibre que fes aflorar les històries que hi ha al darrere de l’art del nostre temps, travessat d’incomprensions i escàndols que el simplifiquen. L’empenta definitiva la hi va donar el confinament per la pandèmia. A partir del segon dia, va començar a penjar diàriament el relat d’una obra a Instagram, amb reaccions molt positives fins i tot entre els més escèptics. L’editorial Columna s’hi va fixar i el va animar a aplegar-ne 30 a L’art d’explicar l’art. La majoria són contemporànies, però també s’hi escola alguna obra antiga amb sorpresa, és a dir, en la qual tampoc és ben bé evident el que ensenya.

“Tendim a jutjar el resultat final d’una obra sense saber què ha dut l’artista a fer-la”, indica Nogueras, que ha defugit l’habitual llenguatge críptic i hermètic del món professional de l’art, que tan poc connecta amb el gran públic. Un resultat final que pot ser una esquerda de més de 160 metres al terra de la Tate Modern de Londres o una muntanya de caramels a la cantonada d’una sala d’algun altre museu reputat. Dit i vist així poden semblar una presa de pèl, però ambdues obres, icòniques de l’art contemporani, tenen rerefons emocionants i dramàtics. La gegantina fissura, de Doris Salcedo, és una denúncia del racisme i l’exclusió. La pila de dolços, de Felix Gonzalez-Torres, una declaració d’amor.

Un parquet de dolor

Aquesta darrera l’ha exposat recentment el Macba, on fa més temps va lluir una altra de les peces que ha inclòs Nogueras al seu volum, Mar negro, de Carlos Aires, un parquet sobre el qual els visitants podien caminar, amb indiferència en un primer moment, amb neguit quan descobrien que els llistons de fusta procedien d’embarcacions d’immigrants abandonades a les costes espanyoles. Qui s’atreviria a qualificar aquest treball tan colpidor, tan ple de dolor humà, de farsa?

Provocadors? “Valents”, engalta Nogueras per defensar els artistes que s’han enfrontat a enceses polèmiques per materialitzar un art que al cap i a la fi parla de la vida i de com som amb objectes quotidians. Un cas sonat va ser el de Tracey Emin quan va exposar el seu llit, amb els llençols rebregats i bruts de restes de nits desbocades de sexe i drogues en què va refugiar-se de les seves depressions. Un brillant autoretrat en què tots, amb més o menys graus autodestructius, podem reconèixer els nostres períodes d’angoixes i turments. “Algú el va qualificar encertadament de rèplica del Sant Sudari. Però també hi ha molta gent que ho veu com una marranada. No és fàcil treure’t de sobre els prejudicis”, sosté Nogueras.

Prejudicis, masclistes i racistes, han afectat el reconeixement d’una altra artista immensa, Yoko Ono, present al llibre amb el seu famós joc d’escacs blancs (ergo, impossible de jugar en clau competitiva) amb què va fer un cant a l’antibel·licisme el 1966, el mateix any que va conèixer John Lennon. Ella ja era una artista de l’avantguarda conceptual, cosa que s’acostuma a obviar quan se l’acusa despietadament d’haver-se carregat els Beatles. “M’apunto al carro dels que creuen que la lletra d’Imagine no és només de Lennon. Si més no la influència d’aquesta obra és molt clara”, raona Nogueras.

Als entesos de l’art no els agafaran per sorpresa les històries que ha brodat aquest periodista, però n’hi ha una que desconeixen per complet perquè era un secret de la família Nogueras dels durs temps de la postguerra. És la història de la Nena amb un càntir d’aigua, de Miquel Viladrich, que per si sola donaria per a un llibre. La besàvia de Nogueras va comprar el quadre a l’artista per ajudar-lo a exiliar-se a Argentina. Molts anys després la vídua del pintor es va presentar a casa del seu fill per suplicar-li que l’hi vengués perquè volia obrir un museu. Commogut, hi va accedir (i pel mateix preu que en va pagar la seva mare). De museu Viladrich no se’n va fer mai cap, però la Nena amb un càntir d’aigua s’exhibeix en una institució artística que és una atracció mundial (qui sap el preu que en va pagar). No farem spoiler: s’explica tot i més al llibre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Ramon Coll
Arqueòleg. Autor d’ ‘El santuari ibèric de la cova de les Encantades del Montcabrer’

“La cova de les Encantades és l’únic santuari dels laietans”

PREMIÀ DE MAR
MÚSICA

Documenten les intèrprets no vocalistes de les formacions de ball dels anys 30

GIRONA

Un concurs de curtmetratges amb mòbil al festival de cinema de Blanes

blanes
patrimoni

Distinció europea per a l’Hort Petit del monestir Pedralbes

barcelona
llengua

Plataforma per la Llengua homenatjarà els seus socis en els onzens premis Martí Gasull

barcelona
PATRIMONI

Enllestida amb èxit la fosa de la nova campana ‘Carme’ de Mataró

MATARÓ
Crònica

Guillem Gisbert, la primera masurca

música

‘Eufòria’ torna al palau Sant Jordi el 30 de juny amb un doble concert

Barcelona
música

Lluís Figueras & The Demons estrena el videoclip de ‘Lagarto Lagarto’

girona