Molinera embellida

La vetllada inaugural no va ser la prevista, però la divuitena edició de la Schubertíada a Vilabertran va començar de la millor manera possible. El possible desencís per l'absència fa una setmana de Matthias Goerne, comprensible atesa la (justificada i compartida) idolatria pel baríton alemany, no ens ha de fer oblidar que hi ha altres vies possibles en la interpretació del lied romàntic alemany, com els programadors del festival empordanès bé ens mostren any rere any. I una de les més estimulants és sens dubte l'exemplificada per Christoph Prégardien.

Les escasses actuacions del tenor alemany a casa nostra sempre han justificat la magnífica impressió obtinguda per una discografia exemplar: vet aquí un intèrpret d'exquisida elegància, d'un fraseig natural que sorgeix més de la recerca del detall significatiu que de l'explotació de l'efecte superficial, amb un timbre lluminós i un domini impecable de les mitges veus. Totes aquestes virtuts van ser presents en el concert a Vilabertran, amplificades per una obra que li escau com un guant. I és que en la veu clara d'un tenor la dissort del protagonista de Die schöne Müllerin pren una dimensió més propera i emotiva, la qual cosa no obsta que molts barítons, i fins i tot una mezzosoprano com Brigitte Fassbaender, hagin sabut aprofundir en les belleses del cicle schubertià.

Per a Prégardien, el moliner no està condemnat de bon començament, el seu Das Wandern està ple d'optimisme i energia, d'ingenuïtat fins i tot, i en les cançons subsegüents la il·lusió del jove enamorat està tractada amb les justes dosis d'introspecció i efusió poètica. Només és de forma gradual que l'angoixa i la desesperació van apoderant-se del seu esperit. Ja en l'impetuosa Mein! podem dubtar si aquesta passió no és, en realitat, obsessió mentre que els sons eteris amb què Prégardien ens va regalar a Die liebe Farbe ens parlaven d'un dolor interioritzat que colpia l'esperit, una subtil premonició del final que espera al moliner.

En aquest viatge, Prégardien va tenir com a a company no només el rierol que tanta importància té en els poemes de Wilhelm Müller i la música de Schubert, també un Michael Gees al piano exemplarment reactiu amb el cantant, de fet sovint el mirava (i l'escoltava) més que a la partitura. Cert és que el so a vegades era un xic borrós en els passatges més agitats i forts i, essent objectius, també hem de comentar que a Prégardien se li va escapar alguna nota destemprada, per no dir quasi gallejada. Però qui vol objectivitat davant l'enaltidora sintonia dels dos artistes? Una sintonia que es va traslladar a l'element més original de la seva interpretació: l'ornamentació.

Tant Gees com sobretot Prégardien no van dubtar a introduir embelliments tan discrets com efectius, sobretot en les cançons estròfiques i en algunes cadències, evitant així el possible risc de tedi davant la repetició de les mateixes fórmules musicals, una praxi, per altra banda, amb justificació històrica per a una època on la partitura encara era un punt de partida sobre el qual l'intèrpret podia aplicar la seva imaginació.

Dins d'uns límits, és clar, límits que Prégardien no va franquejar en cap moment. Ben al contrari, les seves ornamentacions no van ser l'aplicació mecànica d'una lliçó d'història, sinó un recurs expressiu més en una lectura d'un rigor només equiparable a la seva força poètica, una força que va arribar al seu zenit en les peces finals.

El contingut patetisme de l'avís que l'hivern és fora amb què es tanca Trockne Blumen ens indicava que el moliner estava ja en una altra esfera, de retorn al rierol que l'embolcalla i el bressola a Das Baches Wiegenlied, i que, amb un efectiu canvi d'èmfasi en veu i piano, el protegeix del caçador i la ingrata molinera. Dos extractes del Schwanengesang van ser una agraïda, tot i que innecessària, addició a una vetllada que ja havia estat memorable.