Dir les coses pel seu nom

“Ara, l’incivisme és un fet consentit i tolerat, perquè queda malament condemnar conductes que estan fora de la norma. I el mateix passa amb el moviment okupa, que en molts casos ocupa espais privats només perquè queda xulo, però això no es pot dir perquè si ho fas passes a ser un retrògrad, un fatxa, un antisocial. Molta gent pensa així, però ho diu amb la boca petita”, diu el periodista i escriptor gironí Daniel Vivern (Salt, 1959), amb motiu de la publicació del seu llibre Pi. Políticament incorrecte, que l’any passat va guanyar el I Premi Pere Calders d’assaig, convocat per l’Ajuntament de Llançà, la família Calders i l’editorial Comanegra . “Ja tinc edat per poder dir les coses pel seu nom”, hi afegeix. I aquest és el propòsit d’aquest llibre.

Vivern s’ha proposat “denunciar la falsedat que fan servir els polítics, també a través dels mitjans de comunicació, per mantenir un cert ordre sense haver de fer servir la violència que estava de moda fa uns segles”. La política i els mitjans de comunicació centren bona part de la seva anàlisi, però aquesta va més enllà, per tractar aspectes que defineixen la nostra societat en conjunt, especialment visibles a les xarxes socials: “Tots ens veiem obligats a controlar el llenguatge en àmbits públics, a autocensurar-nos per deixar clar sempre el nostre posicionament. Determinats col·lectius, per exemple, semblen intocables, i tots els seus integrants són bons, segons l’opinió pública majoritària, quan és evident que a tot arreu hi ha bons i dolents. En realitat, discriminar positivament no deixar de ser discriminar.” En tot això, hi juga un paper fonamental el llenguatge, que, com subratlla Vivern, “és un dels camps en què es nota molt aquesta insídia de la correcció política”. Posa l’exemple del llenguatge inclusiu, que segons ell “reforça la idea que hi ha dos gèneres”, més que no pas la seva pretensió oposada. “No sóc un antifeminista”, aclareix, per evitar possibles equívocs.

El punt de partida d’aquest llibre va ser un blog a internet, amb petits articles d’opinió, que Vivern va començar a escriure fa uns deu anys. “El meu pare em va animar a fer el llibre. I, amb el temps, vaig veure que hi havia un fil conductor: la correcció política, l’incivisme, els mitjans de comunicació i, especialment, l’educació. Quan es va convocar el premi Calders, vaig veure que les bases coincidien força amb el que jo tenia mig embastat, i el vaig vestir amb uns aforismes, una espècie d’aperitiu, per fer-lo més passador.” Un altre recurs que utilitza sovint en el llibre és la ironia, que li serveix tant per deixar anar la seva visió desacomplexada sobre l’art contemporani i sobre el doble vessant de les xarxes socials, com a eina de suport i de crítica al poder.

Entre els referents de Vivern per analitzar la relació entre el text (el llenguatge) i el significat, hi ha el filòsof francès d’origen algerià Jacques Derrida (1930-2004) i la seva desconstrucció del llenguatge “com a eina per donar la volta a les idees”. A més, Vivern reconeix una altra influència: “El llibre té un punt d’inspiració, tant en la forma com en el fons, en els escrits de Manuel Castaño, perquè l’admiro motíssim i compartim idees en molts aspectes.”

“El pi és un número incorrecte, perquè és infinit i no hi ha cap lògica aparent en els seus decimals. Em va semblar una simbologia adequada”, explica sobre el títol d’aquest llibre, en què rep una mica tothom, de diferent manera: “Hi ha avisos contra la pujada de l’extrema dreta, però també alguna conyeta respecte a la CUP, perquè es passen d’utòpics.” Les coses clares.