Una actriu, un caràcter

Kat­ha­rine Hep­burn va morir fa poc menys de qua­tre anys. Avui es com­pleix el cen­te­nari del nai­xe­ment d'aquest mite del cinema, un alè d'aire fresc dins la pan­ta­lla i tot un caràcter en una intensa vida real. Qua­tre Oscars d'un total de dotze nomi­na­ci­ons són un rècord difícil­ment supera­ble per a una actriu. La pro­ta­go­nista de Quina fera de nena! va mar­car aquesta fita i, a més, en uns anys, l'època dau­rada d'Hollywood, en què cotit­zen espe­ci­al­ment aques­tes dis­tin­ci­ons.

Com acos­tuma a pas­sar, el vere­dicte dels mem­bres de l'Acadèmia no coin­ci­deix amb les millors pel·lícules de l'actriu, però les esta­tu­e­tes que va rebre per la noia que aspira a tri­om­far a Bro­adway a Glo­ria de un día, la mare pos­ses­siva d'Ende­vina qui ve a sopar, la sòlida reina d'Angla­terra a El león en invi­erno o la vete­rana pare­lla de Henry Fonda a En el estan­que dorado dei­xen un ampli marge per a les veri­ta­bles joies de la seva fil­mo­gra­fia.

Sòlida fil­mo­gra­fia

La gran aven­tura de Sil­via (George Cukor, 1931), Damas del tea­tro (Gre­gory La Cava, 1937), Quina fera de nena! (Howard Hawks, 1938), Històries de Filadèlfia (George Cukor, 1940), La mujer del año (George Ste­vens, 1940), La cos­ti­lla de Adán (George Cukor, 1949), La reina d'Àfrica, (John Hus­ton, 1951) o Temps d'estiu (David Lean, 1955), cons­ti­tu­ei­xen la sòlida columna ver­te­bral que immor­ta­litza Kat­ha­rine Hep­burn a la pan­ta­lla.

No era fàcil diri­gir-la, però, a canvi, elec­trit­zava les esce­nes en les quals apa­rei­xia. Abans calia, tan­ma­teix, polir el dia­mant en brut que, als anys trenta, va aparèixer al men­ja­dor de la RKO de la mà de George Cukor. Adela Rogers St. John, cro­nista de soci­e­tat d'aque­lla època, recor­da­ria que "alguns exe­cu­tius gai­rebé es van des­ma­iar". "El senyor Selz­nick es va empas­sar sen­cera una ala de pollas­tre. Vam con­tem­plar una noia alta i magra, com­ple­ta­ment coberta de pigues, que por­tava la roba més increïble­ment espan­tosa que mai no hagi vist, i això no obs­tant, era clar que allò pre­te­nia ser l'últim crit".

Ele­gant i incon­for­mista

Filla d'una de les famílies més anti­gues de Bos­ton i d'un metge libe­ral de Virgínia que va fer que Ber­nard Shaw li pro­logués un lli­bre sobre malal­ties de trans­missió sexual, la futura actriu va here­tar aquesta bar­reja d'elegància i incon­for­misme que sem­pre la va carac­te­rit­zar dins i fora de la pan­ta­lla. Rebel amb causa, Kat­ha­rine Hep­burn va arri­bar a Hollywood pro­ce­dent del tea­tre. El 1932 va debu­tar amb Doble sacri­fi­cio a les ordres de Cukor, un dels seus direc­tors favo­rits, i un any després ja gua­nyava el seu pri­mer Oscar per Glo­ria de un día. La història del cinema la recor­darà com a pare­lla de Cary Grant i d'un esque­let de dino­saure a Quina fera de nena!, però, al seu dia, el fracàs d'aquesta comèdia exem­plar va pro­vo­car que els pro­duc­tors pen­ges­sin de l'actriu una eti­queta que la qua­li­fi­cava de "verí per a la taqui­lla". Quan es va pre­sen­tar al càsting d'Allò que el vent s'endugué, Selz­nick la va rebut­jar amb aques­tes parau­les: "Fran­ca­ment, no veig Clark Gable cor­rent dar­rere teu durant deu anys".

L'his­to­rial d'imper­tinències de Kat­ha­rine Hep­burn davant figu­res tot­po­de­ro­ses de Hollywood tam­poc no queda curt. Va dis­cu­tir amb Cukor el ves­tu­ari de Doble sacri­fi­cio, es va dis­fres­sar d'home per pro­ta­go­nit­zar La gran aven­tura de Sil­via, va esco­pir a la cara del pro­duc­tor Sam Spi­e­gel i del direc­tor Joseph L. Manki­ewicz tan aviat va aca­bar el rodatge de De repente el último verano i quan aquest últim li va pre­sen­tar Spen­cer Tracy als pas­sa­dis­sos de la Metro Goldwyn Mayer, ella li va dir: "Em sem­bla que sóc una mica alta per vostè". "No s'amoïni, Miss Hep­burn. Ja la posaré a la meva alçada", li va res­pon­dre un actor que ja lla­vors tenia el poder de vetar direc­tors i actrius de les seves pel·lícules. No va ser el cas. Ben al con­trari, La mujer del año va ser l'inici d'una llarga relació immor­ta­lit­zada per títols com Mar de hierba, La cos­ti­lla de Adán o El estado de la Unión. Spen­cer Tracy va morir poques set­ma­nes després del rodatge d'Ende­vina qui ve a sopar. Quan ella va reco­llir el seu ter­cer Oscar, va dir que se sen­tia com si l'hi hagués robat a ell.

Mol­tes con­ques­tes

Spen­cer Tracy va ser el gran amor d'una actriu que només es va casar un cop, amb Lud­low Ogden Smith, però col·lec­ci­o­nava con­ques­tes entre cele­bri­tats: des del seu repre­sen­tant, Leland Hayward, fins al mag­nat Howard Hug­hes, pas­sant pels direc­tors Geor­ges Ste­vens i John Ford, sota les ordres dels quals va tre­ba­llar.

Humph­rey Bogart va que­dar al marge d'aques­tes con­ques­tes, però junts van com­par­tir l'acci­den­tat rodatge de La reina d'Àfrica. L'actor va dir del per­so­natge de Kat­ha­rine Hep­burn que "comença fent de mis­si­o­nera però, després de nave­gar riu avall amb mi al cor d'Àfrica, es con­ver­teix en una dona". Amb l'enginy que la carac­te­rit­zava, l'actriu el va cor­re­gir: "Jo diria que començo com una dona i acabo fent de mis­si­o­nera, mirant de sal­var Bogart".

Als dar­rers anys de la seva vida, quan ja eren evi­dents els pri­mers símpto­mes de la malal­tia de Parkin­son, encara va tenir ànims per rea­parèixer en una breu escena d'Un asunto de amor i al tele­film One Christ­mas. També va publi­car les seves memòries, en les quals equi­para la mort amb una pau eterna: "Ja ningú més et dirà: has de repe­tir aquesta escena". Va ser la seva dar­rera frase, sense rèplica.