William Hurt, al cine de Kasdan

Quan, fa dues setmanes, va morir William Hurt, no vaig tenir l’ocasió d’escriure’n res i em va quedar una recança. Era un actor que, els darrers anys, no tenia gaire present, però, en saber de la seva mort, vaig recordar que m’havia agradat moltíssim. Hi apreciava una mena de discreció, amb una subtilesa en el gest que l’allunyava de tota temptació de sobreactuació i una mirada que tant podia expressar malenconia com una certa sornegueria. Sobretot, em van revenir les pel·lícules que va fer als últims anys vuitanta amb Lawrence Kasdan: Foc en el cos, El retrobament i El turista accidental.

Com quasi tothom a l’època, vaig descobrir-lo amb Foc en el cos (Body Heat), la primera pel·lícula que va protagonitzar. Crec que va ser la primavera del 1982 al Club Coliseum, l’última sala de cinema de la rambla de Catalunya en tancar les seves portes; quasi no en resta cap de totes aquelles on vaig ser espectadora durant la meva joventut estudiantil a Barcelona. El cas és que Hurt hi encarna Ned Racine, un advocat de poca volada i fàcil de corrompre. Vagarejant una nit calorosa per una ciutat de Florida, Racine veu Matty Walker (Kathleen Turner, també revelada amb aquesta òpera prima com a director de Kasdan) quan surt d’un concert a l’aire lliure d’una big band. La dona, que du un vestit blanc amb un tall que deixa entreveure les cames, s’atura en una barana, davant del mar, i ell s’hi acosta. Fent-se el graciós, li diu que es quedarà al seu costat si no li parla de la calor que fa. Ella se’l mira per sobre i, conversant-hi, s’adona que la paparra no és gaire intel·ligent, cosa que li convé: ell no ho sap, però ha caigut en les grapes d’una femme fatale, en la tradició del cinema negre que Foc en el cos va assumir encetant una certa represa del gènere. Pobre diable, que es pensa que és el seductor i que, amb el foc en el cos, arriba a creure que planeja l’assassinat del marit de Matty. Això quan és l’instrument per tal que ella satisfaci una antiga ambició (ser rica i viure en un país exòtic) que fa que, mentre ell es podreix a la presó, gaudeixi d’un estiu per sempre. Pot semblar una fotesa, però m’atreveixo a dir que em vaig adonar del talent de Hurt en veure com s’estremeix (un pressentiment del personatge) quan sent com es tanca la porta de la presó després de visitar un client, interpretat per Mickey Rourke, abans de fer-se famós amb aquelles “nou setmanes i mitja” amb foc en el cos.

Foc en el cos va ser un film molt seductor i va crear expectatives sobre el pròxim de Kasdan. I és així que recordo que vaig anar amb una colla a veure El retrobament (The Big Hill, 1983), en què Hurt és un dels excompanys d’universitat que, una vintena d’anys després d’acabar els estudis, es reuneixen per assistir al funeral d’un suïcida que havia format part del grup. En aquest retrobament, és clar, s’evoquen els somnis de joventut confrontant-los amb la vida viscuda fins al present. No he tornat a veure la pel·lícula i ara penso que, passats quasi quaranta anys, potser ho hauria de fer: com la veuria ara després d’haver perdut de vista tants companys d’estudis, amb alguns dels quals vaig compartir aquella sessió, de la mort d’uns quants amics i amigues, de tantes il·lusions perdudes? Seria també l’ocasió per retrobar plegats una sèrie d’actors nord-americans fonamentals d’una generació: a més de Hurt, Tom Berenger, Glenn Close, Jeff Goldblum i Kevin Kline.

Arribo a El turista accidental (The Accidental Tourist, 1988), l’últim film d’aquesta trilogia de Kasdan i Hurt. Encara em sembla veure l’actor enconcat, amb les espatlles caigudes com si carregués amb el dolor per la pèrdua d’un fill: quin abatiment, quina apatia, quina desgana... Fins que una dona encantadora i una mica eixelebrada (aquella Geena Davis tan pétillant) fa que retrobi el gust per la vida.