Cultura

Rodoreda no és per a covards

Mercè Ibarz rellegeix els llibres que ha dedicat a l’escriptora en un nou retrat que en subratlla la dimensió europea

“Em resulta inexplicable com és que una ‘punk’ ha estat llegida tan sovint com una fleuma”
“Els temes són l’exili i la guerra, com encara no s’estava fent en català ni tampoc potser a Europa”

Si has escrit tres retrats de Mercè Rodoreda en trenta anys, quina necessitat hi ha de publicar-ne el quart? Perquè tu has canviat, potser? Perquè també has crescut llegint-la? Ben mirat, és perquè existeixen els primers que el quart cobra sentit, com a suma d’aprenentatges, com a recapitulació i, sobretot, com a reescriptura de la figura que un dia vas esbossar, que és també una reescriptura de tu mateixa mentre la llegies de nou. Aquesta és la raó per la qual Mercè Ibarz (Saidí, 1954) ha tornat sobre els passos dels tres llibres anteriors, per fixar-los a Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries). És un llibre nascut d’un encàrrec editorial, com ho van ser tots els altres, insisteix l’escriptora, però no està en absolut abordat amb desgana i conté les virtuts del bon retratista: perfila el model sense exhaurir-lo, revela coloracions insòlites allà on semblava que ja estava tot dit i evita subestimar el lector amb un marc purament decoratiu o redundant.

La Rodoreda que pren forma en el nou llibre, que defineix com una “bèstia literària misteriosa i refulgent com les espurnes d’un forat negre”, és una dona de carn i os, que respira entre les pàgines, encara que sigui més d’un cop amb aquell riure de hiena que escandalitzava els que la van conèixer i amb el qual, segons Ibarz, “sublimava el rebuig i la desafecció que percebia al seu voltant”; una forma de protecció, com també ho era la seva reserva tibant enfront d’“un ambient que li havia estat hostil”. Perquè Rodoreda era una escriptora que feia una mica de por, una vampiressa que portava pantalons (com les milicianes i les estrelles de cine), havia tingut un fill amb l’oncle i col·leccionava amants. No és una imatge que s’ajusti del tot a la veritat (“les novel·les que admira –escriu Ibarz– li proposen agafar un amant. Ella buscava una altra mena de certesa personal”), però adquirirà el costum de “fer-se passar per beneita”, assumint el paper de reportera d’“estil nerviós i eixelebrat”.

Avel·lí Artís, que als anys trenta il·lustrava els contes infantils que ella escrivia per a La Publicitat, va explicar fa anys a Ibarz que li atribuïen amors amb qualsevol dels autors que entrevistava per a Clarisme, sovint gent a qui cap altre periodista prestava atenció, afegeix, per irreverents o massa coneguts. El pitjor va venir després, quan a la Barcelona dels anys seixanta es va començar a propagar la maldiença que els llibres, tan diferents dels que havia publicat abans de la guerra i que de fet repudiaria, els hi escrivia Armand Obiols (també dirien que sort en tenia de la tutela de Joan Sales, no fos cas que una dona tingués idees pròpies), la seva parella d’exili, un home, sosté Ibarz, “envoltat de l’atracció que sovint desperten les persones preparades i capaces que acaben no fent res del que poden fer i s’espera que facin”. En contra de l’opinió tan estesa que Obiols va ser fonamental per a Rodoreda, considera que “ella és crucial en la biografia d’ell”. Ho va saber veure amb molta claredat Anna Murià, que el 1991 escrivia: “Entre ells dos hi havia una diferència decisiva: Mercè tenia geni i ell no, i l’explicació de la seva suposada abúlia potser és que ell ho sabia.” Ibarz afegeix que, en tot cas, “el conseller no és l’autor”.

“Catalunya no va pair bé la seva independència”, ni als anys trenta, ni durant l’exili ni al seu retorn. No comprenen la seva independència de dona, i tampoc comprendran la seva llibertat com a escriptora, quan “l’humor de la Rodoreda jove es transformarà en un doll de paraules per dir el dolor i la violència contra el desig”. Ibarz ha constatat que a les memòries i els retrats dels col·legues de la seva generació, és ignorada o citada només de passada, “com si més que una escriptora, fos una dona a evitar”. Durant anys, a més, ha estat llegida com “una autora de soliloquis de personatges sense esma”, ignorant la ironia, l’absurd, el sarcasme i la bestialitat que hi transcorren per dins. Si deien això de novel·les com La plaça del Diamant, que ella era conscient que li havia donat èxit popular, però no prestigi cultural, encara menys entendrien “la imaginació fantàstica i visionària que esclatarà en la Rodoreda última” i que ja havia aflorat en els contes escrits a Llemotges i Bordeus, mentre Obiols era enviat a treballs forçats en una pedrera dels nazis.

És l’època en què es guanya la vida cosint, amb molta traça i imaginació, tanta, que fins i tot va pensar a posar una botiga de modes a París. “La roba, l’última casa de l’exiliat”, dirà Ibarz. Entre una camisa i una combinació (“tinc una màquina i un maniquí, i el meu desig més fervent és veure-ho tot en flames”, escriu fastiguejada a Murià), comença a donar forma als primers contes importants, inspirats en la seva sortida de París sota les bombes, en l’ambient de refugiats on viu (a l’amiga, li explica que porta un abric “herència d’una russa jueva que es va suïcidar amb veronal”) i, aviat, en els supervivents dels camps de concentració que tornen a casa. “Els temes són els de l’exili i la guerra, com encara no s’estava fent en català ni potser tampoc a Europa”, assenyala Ibarz, que afegeix: “Poca broma, amb Rodoreda”, recordant que ‘Nit i boira’ és “un dels primer relats de la literatura concentracionària en qualsevol llengua”.

Trenta anys després de publicar el primer retrat de l’escriptora, Mercè Ibarz comprova com de malament que se la segueix llegint. Entre Aloma, reescrita el 1969, i la inacabada La mort i la primavera, “una perla negra”, editada de manera pòstuma el 1986, Ibarz hi detecta un fil comú: “La societat és fràgil i cruel, els sentiments assetgen, la desraó impera, però parlar ens salva.” Quan el 1980 abordi la seva escriptura més radical en una obra com Viatges i flors, plena d’humor negre i paranys literaris, “serà llegida com un manual de jardineria victoriana”, retreu Ibarz, que al contrari hi detecta “el preludi i alhora la confirmació d’una llibertat insospitada en la història de la literatura catalana moderna”. Aquesta modernitat no es pot desvincular de la dimensió europea en la qual no dubta que convé inscriure la seva obra, estretament connectada amb la literatura del seu temps i que es nodreix de l’experiència de la guerra i l’exili; també de la buidor del retorn. “Creure que el fons negre de les imatges i visions de l’obra major de Rodoreda correspon exclusivament a les seves dificultats amoroses té una significació ben relativa. És més ajustat dir que és històric i col·lectiu i íntim.”

Com molts altres autors de la seva generació, “de la pèrdua del món conegut, Rodoreda no se’n refarà mai”, assegura Ibarz, per a qui resulta incomprensible que “una punk hagi estat llegida tan sovint com una fleuma”. Només s’ho explica per la mesquinesa de la postguerra, insensible a les intermitències del cor: “Hi ha molta gent que no coneix l’amor, que viu com si la guerra no anés amb ells i per qui la sacrosanta família és llei”, diu amb la mateixa convicció amb què la imagina com “una pastora de tigres”, en al·lusió a l’autoretrat com a escriptora de Natalia Ginzburg, per afegir rotunda: “Rodoreda no és per a covards.” Aquest retrat que ens ofereix, tampoc no ho és. Hi plana una certa sospita (ja apuntada per Joan Triadú) sobre com Obiols se’n va sortir tan bé, primer a la Unesco de Ginebra i després a l’Agència Atòmica de Viena, tot i haver treballat per als nazis al camp Lindemann de la base submarina de Bordeus; s’hi reafirma la importància de la pintura i el cinema en la construcció del seu món literari, i s’hi remarca que l’obra cabdal va ser tota planejada entre finals dels cinquanta i mitjan seixanta, quan emprèn quatre novel·les quasi a la vegada i reescriu Aloma, de 1938. “Una lectura global de novel·les, proses i contes fa l’efecte de trobar-hi arreu les molles de pa de La mort i la primavera”, sosté Ibarz, “aquesta perla negra de la imaginació desolada de la segona meitat del segle XX”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.