Art

Un Picasso profund

El museu barceloní de l’artista exposa els resultats d’una investigació científica que ha descobert els ‘picassos’ ocults en quatre teles reciclades de l’època blava

L’artista no va tapar del tot les imatges preexistents per fer jocs visuals

A Picasso no ens l’acabarem mai. I més ens val no donar per fet que tota la veritat de les seves obres la coneixem pel que hi veiem a la superfície. Picasso és molt profund en un sentit radical i alhora desconcertant. Els experts sabien que, sobretot en temps de penúries, va reutilitzar algunes teles ja pintades per crear-hi altres imatges a sobre. Gairebé, o del tot, invisibles a ull nu, ara les noves tecnologies han fet emergir aquests picassos inèdits soterrats amb una nitidesa emocionant. El museu barceloní de l’artista n’ha liderat una investigació pionera amb quatre de les obres més icòniques de la seva col·lecció. Els resultats, tan sorprenents com els que obté un arqueòleg que excava la terra rica en vestigis del passat, es presenten en l’exposició Picasso. Projecte Blau (fins al 4 de setembre).

El conjunt examinat amb diferents tècniques combinades (radiografia, infrarojos, rajos X, fotografia d’alta resolució, microscopia...) pertany a l’època blava de l’artista, en la qual va treballar a cavall de Barcelona i de París entre el 1901 i el 1904. Són els anys en què Picasso exorcitza la pena pel suïcidi del seu amic Carles Casagemas –es va disparar un tret al cap en un restaurant de París– privilegiant el color blau en unes obres amarades d’aquest estat d’ànim melancòlic.

El quadre culminant d’aquest període va ser La vida, propietat del Museu de Cleveland. Fa pocs anys es va descobrir que ocultava una altra obra que es donava per perduda, Últims moments, que Picasso va presentar en la seva primera exposició individual als Quatre Gats i en l’Exposició Universal de París. El Projecte blau del Museu Picasso encara ha anat més enllà amb les anàlisis que ha fet en l’emblemàtica Terrats de Barcelona (1903). En les entranyes d’aquesta composició que l’artista va realitzar des del seu taller del carrer de la Riera de Sant Joan just abans d’instal·lar-se definitivament a París, hi ha una capa de pintura inferior que va desestimar: una parella nua amb moltes similituds amb La vida.

També n’hi ha sepultats dos, de personatges, a Natura morta (1901). És l’estil de figures típic d’aquest Picasso trist: no es miren ni es comuniquen entre elles. L’artista les va acabar substituint per un bodegó, però va preservar alguns motius de la primera idea, com la taula en què s’asseien. “Picasso no hauria fet la mateixa natura morta si hagués partit d’un llenç blanc”, subratlla Reyes Jiménez, cap del departament de conservació preventiva i restauració del museu del carrer Montcada, que no creu que l’única explicació del reaprofitament de les teles siguin les estretors econòmiques del Picasso jove. A parer seu, l’artista volia reptar l’espectador amb jocs visuals. “Hauria pogut tapar per complet les imatges preexistents, però en lloc d’això s’hi adapta i les metamorfosa. Deixa intencionadament pistes de les pintures primerenques”, raona Jiménez.

La copa blava (1903) és un altre cas lluminós de mutació interna. Aquesta peça no en custodia una sinó dues, d’iconografies prèvies. Picasso hi va pintar primer un home barbut amb un ram de flors a la mà i, després, un altre rostre masculí, potser com a provatures d’un marc decorat per a un estudi de xemeneia –que no va es va acabar fent– que conserva el museu. Finalment, va sobreposar-hi el definitiu vas amb la flor, el centre de la qual coincideix amb l’ull d’una de les figures primigènies.

El famós Retrat de Jaume Sabartés amb pinçanàs (1901) també guardava un munt de secrets que la tecnologia digital ha desvelat. Per començar, un retrat anterior d’una reclusa de la presó parisenca de Saint-Lazare, amb la característica toca que duien les internes. Per continuar, les lletres d’un diari amb el qual Picasso va embolicar la pintura quan encara no s’havia assecat del tot, amb les presses que tenia per traslladar-la a Barcelona. La recerca científica del museu ha permès visualitzar la data del periòdic que va deixar aquests subtils rastres de tinta, que era Le Journal: 18 de gener del 1902, cosa que vol dir que l’artista va arribar a la capital catalana a partir d’aquest moment i no abans, una informació que fins ara no se sabia. I per acabar, una inscripció que encara no s’ha pogut desxifrar del tot i que probablement no és de Picasso.

“Haurem de continuar investigant”, exclama Jiménez, feliç d’haver treballat en xarxa per poder penetrar en aquest Picasso recòndit. El museu català ha fet pinya amb la National Gallery of Art de Washington, l’Istituto di Fisica Applicata Nello Carrara de Florència i la Universitat de Barcelona. L’exposició té per punt fort uns breus vídeos que resumeixen els complexos processos de descoberta dels picassos blaus camuflats.

I encara hi ha un al·licient més per visitar-la: s’hi estrena el darrer Picasso d’aquest període que ha ingressat en les col·leccions públiques del país, el dibuix El cec (1903), que va comprar l’Ajuntament de Barcelona la tardor passada



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cultura

Jusèp Boya, Gemma Carbó i Rosa Lluch Bramon seran els experts que assessoraran el procés per escollir el nou director del Muhba

barcelona
LLIBRES

Litterarum dedicarà la propera fira a reivindicar l’art com a teràpia

BARCELONA
Cultura

Mor als 89 anys el periodista i escriptor francès Bernard Pivot

ART

Torrent Pagès “reneix” en una exposició a la Fundació Valvi

Girona
TEATRE

Joan Lluís Bozzo torna al teatre amb un documental sobre salut mental juvenil

BARCELONA
TEATRE

El TNC furga en la comèdia dramàtica de família a ‘Amnèsia’

BARCELONA
Cinema

El Truffaut dedica un nou cicle de la Fimoteca a Wim Wenders

Girona
Joan Safont
Periodista i escriptor

“Els polítics tenen pànic de semblar massa intel·lectuals”

Barcelona
festival

Un segon maig amb la força de la paraula

barcelona