Ferrater, reportatge en el record

El poeta de Palamós Josep-Miquel Servià recupera en versió en línia gratuïta el seu reportatge sobre Gabriel Ferrater, publicat per Pòrtic el 1978 i absolutament introbable. Servià ens explica que vol ser la seva petita aportació al centenari de Ferrater, que coincideix aquest 27 d’abril amb el seu suïcidi a Sant Cugat. El llibre resulta complementari amb la biografia, assajos d’aproximació i reedicions de la seva obra que s’estan publicant o reeditant.

Hauria estat molt bé que alguna editorial hagués reeditat aquesta edició de poc més de cent pàgines, amb pròleg de Josep Maria Castellet i infinitat de declaracions d’amics, coneguts i admiradors, des del seu editor Joaquim Horta als J.V. Foix, Jaime Gil de Biedma, Antoni de Senillosa, Xavier Amorós, Maria Aurèlia Capmany, Narcís Comadira, Carlos Barral, Joan Vinyoli, Antoni Comas, J. Agustín Goytisolo, Salvador Oliva, Josep Maria Nadal, Helena Valentí, Anna Bofill, Joaquim Molas, Ramon Barnils i el seu germà, Joan Ferraté. Tots reflexionen sobre la pèrdua de l’influent poeta reusenc i algunes de les causes de la mort. El seu germà Joan opina: “La gent atribueix al meu germà dues obsessions que són falses: les dones i l’alcohol. Les dones eren tan importants per a ell com per a qualsevol home heterosexual. I les relacions que hi tenia eren tan freqüents o infreqüents com ho són les d’un altre. La gent creu que es passava el dia perseguint noietes. Mentida! Justament en Gabriel les respectava moltíssim. Si t’hi fixes, en la seva obra surten tres noms femenins només. Quant a l’alcohol, sí, és cert que bevia molt, però en això també se l’ha mitificat. A la gent els agrada fixar-se en aquestes coses. Així els dona com a resultat una imatge més romàntica. Mira, del que estic segur és del fet que no es va suïcidar perquè fos un alcohòlic, ni perquè estigués malalt. Els perquès no hi ha manera de saber-los. Potser cal relacionar-los amb l’edat.”

Servià ens explica: “No el vaig conèixer personalment. Sí, per descomptat, literàriament: fins al punt d’haver-me après, de memòria, alguns dels seus poemes! No vaig tenir, però, per exemple, el goig de fruir de les seves classes a la Universitat Autònoma –jo estudiava a ««la Monòtona»», com en dèiem aleshores, divertidament–, i tampoc fora d’aquesta, talment com ho feren companys meus, avui coneguts poetes, entre els quals esmentaré Lluís Urpinell, Vicenç Altaió, Jaume Creus, Miquel Desclot, etc., que, d’una manera o altra, quedaren impactats pel seu tan personal mestratge.” També que “per acabar de decidir-me, només em faltava el panegíric que me’n feia, ben sovint, el gran poeta Joan Vinyoli, ja fos, a l’estiu, a Begur, on jo, fill de Palamós, hi pujava sovint i hi passava algunes nits, o, a l’hivern, al bar de la plaça de Sarrià, de Barcelona, on uns quants lletraferits fèiem, al voltant de Vinyoli, el nostre vermut dominical. I vaig pensar que la millor manera d’escatir com era, –amb les seves clarors i les seves ombres la controvertida personalitat de Ferrater, més enllà o més ençà dels versos que jo ja li coneixia–, era indagar quina opinió en tenien els que més de prop l’havien conegut o tractat: des del seu germà, el també poeta i traductor Joan Ferraté (aquest, sense la erra final), fins a la gent més pròxima a ell en l’àmbit professional o, fins i tot, afectiu.”

El resultat va ser un llibre que als lectors de Les dones i els dies ens va revolucionar. El retrat final és molt pròxim i encertat, lluny d’aspectes de mal gust, que també circulaven aleshores, especialment entre els estudiants que ens avorríem sobiranament a l’Autònoma. Valdria la pena recuperar Gabriel Ferrater. Reportatge en el record. Es faria justícia amb un llibre de periodisme poètic tan encertat.