Cinema

Albert Serra: "Em vaig començar a merèixer presentar els meus films a Canes des que hi vaig anar per curiositat"

El cineasta presentarà dijous vinent a concurs al festival de Canes ‘Tourment sur les îles’ / ‘Pacifiction’

“Puc dir que almenys hi ha un parell de coses que no s’han vist mai abans”, diu Serra del film

“És una pel·lícula sobre la soci­e­tat actual i, per tant, sobre el males­tar i l’escom­bra­ria con­tem­porànies”, comenta Albert Serra a propòsit de Tour­ment sur les îles o, segons el títol inter­na­ci­o­nal, Paci­fic­tion, que ha rodat a Tahití, a la Polinèsia Fran­cesa, amb Benoît Magi­mel com a pro­ta­go­nista. L’actor francès hi inter­preta un alt comis­sari de la República Fran­cesa que intenta con­tro­lar la població local, que cova una ràbia a punt d’escla­tar, men­tre, d’altra banda, la presència d’un sub­marí fa córrer el rumor que es repren­dran pro­ves nucle­ars a prop de l’illa. “No faig un cinema didàctic, sinó, com sem­pre, una recerca artística, de manera que la cor­rupció, la podri­dura, els interes­sos del món con­tem­po­rani es volen reflec­tir a través d’una atmos­fera mal­sana amb la qual apor­tar imat­ges ori­gi­nals: puc dir que almenys hi ha un parell de coses que no s’han vist mai abans”, explica el cine­asta, que per pri­mer cop com­pe­tirà a la secció ofi­cial de Canes després que bona part dels seus films ante­ri­ors s’hagin pre­sen­tat al fes­ti­val: Honor de cava­lle­ria, que va reve­lar-lo l’any 2006, i El cant dels ocells a la Quin­zena de Rea­lit­za­dors, men­tre que, el 2016, va entrar a la secció ofi­cial, però fora de con­curs, amb La mort de Louis XIV i, el 2019, Liberté va pro­jec­tar-se a Un cer­tain regard.

El cine­asta creu que ha arri­bat a con­cur­sar a la secció ofi­cial del fes­ti­val de Canes perquè, sense ales­ho­res saber-ho perquè ni pen­sava que faria cinema, va apos­tar pel fes­ti­val quan, amb 20 anys, hi va anar amb un grup d’amics, als quals va convèncer men­tre pas­sa­ven la tarda en un bar de Banyo­les. D’això fa uns 25 anys. “No sé si vaig arri­bar a veure-hi cap pel·lícula, però el que importa és que hi vaig anar. L’altre fes­ti­val on vaig anar de jove és Locarno, on, pas­sats els anys, hi vaig gua­nyar el Lle­o­pard d’Or amb Història de la meva mort. Això no deu ser per res. És com una pre­des­ti­nació. O allò que, amb el sen­tit pragmàtic d’un gran capi­ta­lista, diu Char­lie Mun­ger, el soci de War­ren Buf­fett: «L’única manera de tenir èxit és merèixer-lo.» Sé que molts ho dis­cu­tei­xen, però jo hi estic d’acord. Em vaig començar a merèixer pre­sen­tar els meus films a Canes des que hi vaig anar per curi­o­si­tat. Però també he tre­ba­llat molt per acon­se­guir-ho.”

Serra dubta que, entre tots els altres cine­as­tes que duen aquest any els seus films a Canes, n’hi hagi cap que hagi tre­ba­llat tant com ell i el seu equip reduït, dins del qual Artur Tort, direc­tor de foto­gra­fia i mun­ta­dor, és un gran còmplice: “Tot ho fem nosal­tres. Després del rodatge, hem mun­tat els set dies de la set­mana durant set mesos seguits. Amb tres càmeres, vam rodar 540 hores, de les quals n’hem extret 2 hores i 45 amb una des­til·lació i una exigència màximes. La trans­cripció dels diàlegs ocupa 1.276 pàgines. Vaig escriure 270 pàgines de notes.”

Per què va rodar a Tahití? “Si la intenció era reflec­tir el males­tar del món actual, amb les desi­gual­tats i la sepa­ració entre la població i l’estat, això es fa més evi­dent en un lloc colo­nial”, comenta Serra. Tan­ma­teix, hi inter­ve­nen altres cri­te­ris: “Els llocs són molt impor­tants perquè, junt amb les per­so­nes, és allò que es fa més visi­ble a les pel·lícules. Aquesta illa dona molt de joc visual i n’hem tret imat­ges extra­or­dinàries, de gran bellesa.” A més, pre­fe­reix rodar en llocs dis­tants: “Cada cop anem més lluny. La idea és crear un micro­cos­mos, estar junts i aïllats durant el rodatge per viure en un món de ficció. Si la gent pogués anar a dor­mir a casa seva, això no pas­sa­ria. Aquesta elecció també fa que hi hagi més impre­vis­tos i fins més pro­ble­mes que poden can­viar total­ment el punt de par­tida del film. Això també m’agrada: el que n’ha sor­tit és molt dife­rent del guió ini­cial.”

Actors pro­fes­si­o­nals

Després de rodar les seves pri­me­res pel·lícules amb actors natu­rals, Albert Serra n’ha anat incor­po­rant de pro­fes­si­o­nals. En aquesta ocasió, a més de Benoît Magi­mel, hi par­ti­cipa Sergi López i torna a fer-ho el francès Marc Susini, que apa­reix en els dos films ante­ri­ors del cine­asta. Tan­ma­teix, inter­ve­nint també actors de la zona de rodatge, seguei­xen pre­sents mem­bres de la troupe ori­gi­nal, com ara Lluís Ser­rat (Sanxo) i Montse Tri­ola, sòcia de Serra en l’empresa Ander­graun Films, que pro­du­eix el film amb la fran­cesa Les Films du Losange i par­ti­ci­pació ale­ma­nya i por­tu­guesa.

El direc­tor no creu que, amb actors pro­fes­si­o­nals i més pro­ducció, el seu cinema s’hagi tor­nat més con­ven­ci­o­nal: “Al con­trari, no deixo d’arris­car-me i sor­pren­dre. En tot cas, cada cop hi afe­geixo més capes de com­ple­xi­tat. Però segueix essent un cinema dife­rent, únic i molt per­so­nal.” Per això mateix creu que el seu lloc és Canes: “Encara que faci con­ces­si­ons a la comer­ci­a­li­tat i a la gran indústria, és el fes­ti­val que més defensa el cinema d’autor.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia