Intel·ligent massa fina per a massa crèdula

La comèdia de Cris­tina Cle­mente i Marc Ange­let sap mani­o­brar bé per asse­gu­rar que el pa els surti crui­xent de l’obra­dor. Es riuen del pate­tisme dels per­so­nat­ges (que tenen tant d’humans com els espec­ta­dors) a par­tir d’un supo­sat curs d’auto­a­juda par­ti­cu­lar. Exposa en cru la fórmula d’un coach espa­vi­lat i és el públic el que deci­deix si és un cant a la fe o una cari­ca­tura. Són dues cares de la mateixa moneda. Per ser un coach (o un mossèn, o un dra­ma­turg) és impres­cin­di­ble dis­po­sar d’infor­mació que els altres no tenen, intuir bé què por­tarà el futur i, per si de cas, sem­pre tenir una sor­tida hon­rosa per no picar-se els dits. O cre­mar la for­nada. O dei­xar massa tova la comèdia. Una teràpia inte­gral entra molt bé. Per­met dis­fru­tar d’una comèdia ama­ble i hi posa sufi­ci­ent sal perquè reposi el riure i la molla de la peça gua­nyi den­si­tat.

El duet Cle­mente/Arti­gau han sal­tat de fer broma de la màgia (Lapònia) a la fe. Si en la seva ante­rior comèdia ridi­cu­lit­za­ven la creença i no creença del Pare Noel, ara s’ator­guen poders de coachi d’avançar-se als esde­ve­ni­ments per des­pu­llar els meca­nis­mes d’alli­be­ra­ment per­so­nal: creure és una de les for­ces més potents ínti­mes i pot esde­ve­nir revo­lu­ci­o­nari si con­venç una massa, una turba o, en aquest cas, els tres alum­nes (Àngels Gonya­lons, Roger Coma i Andrea Ros). La fe és com el lle­vat, o com la lla­vor d’una espiga: ha de caure en terra fèrtil, en un temps i unes con­di­ci­ons deter­mi­na­des perquè arreli i fer­menti. Els tres alum­nes són la farina i l’aigua sobre la qual es cons­truirà aquesta faula moderna: hi ha la duresa de la crosta i el gust de la molla tova, amb uns per­so­nat­ges excèntrics, que volen saber-ne més que els altres i que sem­pre són més mani­pu­la­bles que la massa mare.