I les ales?

Estre­nada en el Tem­po­rada Alta de la tar­dor pas­sada, els rao­na­ments topen amb l’argu­men­tari d’Els angels no tenen fills, que fa petar el sis­tema: emer­geix una vari­a­ble per la qual el sis­tema no està pre­pa­rat. El sis­tema és molt garan­tista, però deixa des­em­pa­ra­des les opci­ons que sur­ten del marcs refe­ren­ci­als. Aquesta obra és necessària perquè obliga a obrir el marc men­tal, a rela­ti­vit­zar els apri­o­ris­mes i pre­ju­di­cis.

Hones­te­dat i pen­sa­ments direc­tes, sense que pas­sin pels fil­tres de la cor­recció política. Esce­na­ris Espe­ci­als i la dra­ma­turga i direc­tora Clàudia Cedó van ata­car el desig de la mater­ni­tat en les per­so­nes de diver­si­tat fun­ci­o­nal a Mare de sucre. Ara, Andrea Álva­rez i Marc Buxa­de­ras (que inter­ve­nien en aquesta peça ante­rior) es fan la pre­gunta direc­ta­ment, amb Berta Camps, una com­pa­nya d’Esce­na­ris Espe­ci­als, amb qui com­par­teix joven­tut però no té el handy­cap de l’estigma social de la diver­si­tat fun­ci­o­nal. L’obra porta a fer una recerca docu­men­tal pre­gun­tant als seus pares, a espe­ci­a­lis­tes, però també a tes­ti­mo­nis que es van plan­te­jar ser mare i pare. S’uti­litza la fórmula del ver­ba­tim, pro­ducció de La Pla­neta que ja n’ha impul­sat d’altres com el de la subro­gació (Els diners, el desig, els drets), el suïcidi juve­nil (No m’obli­deu mai), o els abu­sos a menors (Serà el nos­tre secret). Aquest té la par­ti­cu­la­ri­tat que la recerca la fan els matei­xos interes­sats. Les res­pos­tes dels entre­vis­tats no són només mate­rial de reflexió intel·lec­tual, sinó camins per acon­se­guir un desig molt con­creta i deba­tuda.

El punt de par­tida és el més rea­lista pos­si­ble. Tot emer­geix com a real encara que es vagin cosint opi­ni­ons de tes­ti­mo­nis, sovint antagòniques a les que tenen els intèrprets. Andrea Álva­rez (actriu reve­lació als Pre­mis de la Crítica) té un domini de la pausa, que fa espe­rar que el public desitgi una res­posta, un ins­tant més de l’habi­tual. Ho fa sense arti­fici, de forma natu­ral, i venç la impaciència. Marc Buxa­de­ras fun­ci­ona d’antagònic, pel seu espe­rit opti­mista, de gust per l’acu­dit oportú. Però també té ins­tants de denúncia posant en boca seva situ­a­ci­ons injus­tes dels tes­ti­mo­nis. Final­ment, la jove Berta Camps és un per­fil impres­cin­di­ble per ampliar la mater­ni­tat, més enllà de la diver­si­tat fun­ci­o­nal. Si un àngel té ales, per què no pot volar?