Un actor amb un gran dol

En els seus últims quasi vint anys, en part també marcats pel càncer que va patir llargament, Jean-Louis Trintignant va viure declaradament el dol per la mort violenta de la seva filla, Marie Trintignant: en una nit de finals de juliol del 2003, l’actriu va ser colpejada a Vílnius, on rodava una pel·lícula, pel seu amant, Bertrand Cantat. L’actor no va perdonar mai Cantat, que va mantenir que la mort havia sigut accidental malgrat que l’informe forense deixava clar que va ser provocada per una pallissa brutal, i va indignar-se quan, només quatre anys després dels fets, el cantant de la banda Noir Desir va sortir de la presó en llibertat condicional. Una de les experiències més colpidores que he viscut en un teatre (primer a Perpinyà i després a Girona, al Temporada Alta) va ser amb la lectura dramatitzada de Jean-Louis Trintignant d’uns poemes d’Apollinaire. Va ser el 2004, un any després de la mort de la filla, amb qui havia començat a fer aquest espectacle. Sol a l’escenari, en penombra, l’actor invocava la filla absent. Sempre més va llegir Apollinaire. Sempre més va invocar Marie.

Sentint-la tan pròxima al final de la seva vida, la mort ha arribat a Jean-Louis Trintignant, actor que, amb una discreció allunyada de l’exhibicionisme interpretatiu i la fanfarroneria personal, va transitar força harmoniosament entre el cinema francès més comercial i el d’autor (com ara amb les seves col·laboracions amb directors de la Nouvelle Vague) fins arribar a ser còmplice d’alguns experiments fílmics de l’escriptor Alain-Robbe-Grillet. És així que, a l’inici de la seva carrera, va ser partenaire de la sex-symbol Brigitte Bardot a Et Dieu... créa la femme (1956), de Roger Vadim, mentre que va adquirir fama interpretant el pilot de carreres (ell mateix ho havia sigut, arribant a guanyar una cursa de les 24 hores de Le Mans) que s’enamora d’una vídua (Anouk Aimée) amb sentit de culpa, per no ser fidel a la memòria del marit mort, a Une homme et une femme (1965), film amb el qual Claude Lelouch va enganxar amb una estètica publicitària i la música de Francis Lai. Un any abans, però, havia treballat (Compartiments tuers) amb Costa-Gravas, que l’any 1970 va incorporar-lo al seu cinema políticament compromès oferint-li el personatge, a Z, del jutge instructor que en un país (la Grècia innominada, però identificable, de la dictadura dels coronels) investiga inútilment l’assassinat d’un diputat interpretat per Yves Montand.

Molts anys després, el 1994, Trintignant va encarnar, al film Roig de Kieslowski, un altre jutge en un dels seus papers més memorables: un voyeur que espia els seus veïns mentre explica a Irène Jacob el seu escepticisme respecte la condició humana i la possibilitat d’arribar a saber la veritat de qualsevol fet. Hi ha altres personatges memorables, com ara el feixista d’Il conformista (1970), de Bertolucci; el catòlic que discuteix de tot (incloses la filosofia i les matemàtiques de Pascal) amb una dona lliure (Françoise Fabian) durant Ma nuit chez Maud (1967), d’Eric Rohmer; l’home que, acusat injustament d’un doble assassinat, s’amaga en un soterrani (des del qual admira les cames de Fanny Ardant) a Vivament le dimanche! (1983), de Truffaut; i també l’ancià que no sap com afrontar la malaltia degenerativa de la seva esposa a Amour (2012), de Michael Haneke. És clar que n’hi ha més susceptibles de ser afegits per la memòria de qui ho llegeix. Per part meva, una cosa més que pot semblar un fàcil joc de paraules: Trintignant sempre m’ha semblat una mica intrigant. I també un actor honest.