Màgia brasilera

És una grata sorpresa que, quan molts dels reactivats festivals d’estiu van repetint noms d’artistes –entre uns i altres o d’anys anteriors– que els garanteixin uns bons resultats econòmics, el Festival de la Porta Ferrada obri la 60a edició amb una artista del nivell de la brasilera Marisa Monte, que és qualsevol cosa menys previsible i convencional. Tota una celebritat al Brasil, on se la considera una brillant successora d’Elis Regina i Gal Costa, a casa nostra Monte no ha deixat de ser mai un tresor reservat a àmplies minories, tot i les seves connexions amb el més popular Carlinhos Brown, amb qui va compartir el projecte Tribalistas, i la repercussió en els anys noranta de discos com ara Verde, Anil, Amarelo, Cor-de-Rosa e Carvão (1994).

Dissabte, de tornada a l’enyorat Espai Port després de dos anys de pandèmia, el públic de la Porta Ferrada va poder assistir a una impetuosa actuació de Marisa Monte i la seva banda de vuit músics: dues hores de concert i una trentena de cançons, de què una tercera part provinents del seu últim disc, Portas (2021), el seu primer treball d’estudi en deu anys. Després d’una breu introducció, va irrompre en escena Monte, amb un vestit llarg negre i brillant i una de les seves característiques corones, com una aparició mariana molt terrenal, per obrir el concert amb les recents Portas i Quanto tempo. Amb el rerefons constant de projeccions de vídeo, d’estances tancades i universos oberts, Marisa Monte, que el dia abans havia fet 55 anys, es va mostrar comunicativa a pesar de les barreres lingüístiques i va anar presentant abastament els músics –des de l’experimentat baixista Dadi (Novos Baianos) al jove Chico Brown, fill de Carlinhos– i es va canviar fins a quatre vegades de vestuari, sovint a l’escenari, sense que el concert perdés el ritme en cap moment. Clàssics del seu repertori, com ara Maria de verdade, Vilarejo, Infinito particular, Ainda bem, O que me importa, Dança de solidão i Na estrada, sempre marcats per l’elegant equilibri entre els aires brasilers i una musicalitat sense fronteres, es van anar intercalant amb alguna visita al repertori de Tribalistas (Velha infância) i noves joies, com ara la vitalista Feliz, alegre e forte i Vento sardo, el seu duet amb Jorge Drexler, reproduït amb la seva veu gravada. La poderosa imatge de Monte, com una princesa de la nit amb guitarra elèctrica, va hipnotitzar el públic, entre què hi havia uns quants brasilers: va quedar clar quan ella va marxar de l’escenari a mitja interpretació d’una despullada Bem que se quis, regalada com a últim bis, i va deixar els espectadors cantant sols i reflectits a la pantalla, com a cloenda d’una nit màgica.