Lleugereses

Congratulem-nos de la tornada de Lali Ayguadé a escenari. Té un pes específic inequívoc. Aquesta peça de sala està cridada a ser el bateig d’una gran part del públic a la dansa contemporània. És tendra, còmplice, abstracta i molt agradable de veure, amb uns moviments amplis, de compenetració dels dos intèrprets que rodolen per terra amb un vestuari ample, volàtil, com la mateixa coreografia. És volàtil amb molts fils de narració oberts.

L’expressivitat i plasticitat en els treballs de Lali Ayguadé estan més que contrastades. La seva trilogia de l’ànima (Kokoro, iU an Mi i Hidden) li ha forjat una base més teatral. La mirada externa del dramaturg Jordi Oriol es pot intuir també a Runa. Aquesta peça es construeix a partir de dos personatges concrets que deuen tenir un relat, una relació, una situació. Però aquests elements que assenten el moviment, que el situen en un espai i temps real reconeixible, són també vaporosos. I és cada espectador el que vibra i connecta en punts diferents fins a construir sentits metafòrics amb els objectes que van més enllà d’una sola lectura.

Ofereix al públic la llibertat amb el que crea. L’aura d’aquesta parella, romàntica, somniadora i tràgica, envaeix l’espai i el carrega d’alt voltatge de moviment. Es produeix una màgia amb la qual s’empatitza directament.

El recurs del fosc permet imaginar els quadres (sobretot a l’inici) en una mena d’el·lipsi temporal que imagina una trobada de l’espai i les dues ànimes bessones, transitant dins de l’amagatall i, puntualment, fora amb una mena de boira que tot ho cobreix i que podria ser mortal. El moviment precís, l’emoció que es reflecteix al rostre (davant de la neutralitat de l’NDT a la inauguració del Grec, per cert) i l’espai caòtic i transformador (com ara el sofà que té dues posicions) recorden les inquietants peces dels Peeping Tom (À louer, Moeder, Vader...).