Iggy contra les cadires

És gairebé antinatural un concert d’Iggy Pop amb el públic assegut, però així són els mànagers i les seves estranyes clàusules. Potser perquè Iggy Pop venia d’actuar en llocs tan solemnes com el Teatro Real de Madrid, al Guíxols Arena de Sant Feliu també s’hi van posar cadires, aquest divendres en una de les grans nits del Festival de la Porta Ferrada . Però, després d’una breu introducció instrumental –el tema Rune, de Noveller, el projecte de la sofisticada i efectiva guitarrista del grup, Sarah Lipstate, armada amb un arc com si fos Jimmy Page–, Iggy va sortir a escena per cantar la trepidant Five foot one, de New values (1979), del qual també va interpretar poc després The endless sea, i el públic va embogir al moment: onades d’espectadors de les files posteriors van deixar la seva cadira i, com si anessin a prendre la Bastilla en massa, es van dirigir al davant de tot per estar ben a prop de la Iguana. Magnífica escena, si no fos perquè hi havia gent que havia pagat uns 60 euros per seure a les primeres files i poder veure millor el concert i van acabar amb una muralla humana al davant. Però Iggy i el seu públic són com fenòmens de la natura: incontrolables.

Va ser un concert, com la resta d’aquesta gira, marcat per tres principis: una presència testimonial de l’últim disc d’Iggy, Free (2019), representat per la dramàtica Loves Missing al principi i James Bond (“She wants to be your James Bond”) i la curta cançó homònima, en què diu poc, però ho diu tot: “Vull ser lliure”; una important presència dels seus primers discos en solitari, els de finals del 70 en plena explosió punk, concretament The Idiot (1977), amb Sister Midnight i Mass production formant un bloc; Lust for life (1977), també amb la cançó del mateix títol, impulsada per la banda sonora de Trainspotting (1996) seguida de Passenger, convertida en el seu gran èxit, amb tot el públic fent els cors; i com a tercer i fonamental principi, la presència ingent de temes de The Stooges, el grup on va néixer la llegenda d’Iggy ara fa mig segle. Dels Stooges van sonar fins a 8 temes, sobre un repertori total de 17: TV Eye, la primera, recuperada de l’apoteòsic Fun House (1970), del qual també van sonar en els bisos Down on the street i el tema titular, amb la sòlida secció de vent del septet actual de Pop, formada per Corey King (trombó) i Leron Thomas (trompeta), fent les funcions huracanades dins del mur de so del grup que en el disc assumia el saxofonista Steve Mackay. De Raw Power, l’últim episodi de la trilogia clàssica del grup, Iggy va triar les apocalíptiques Death trip, Gimme danger i, com a gran cloenda de la nit, Search & Destroy. Això sí, res comparable a la recepció entusiasta per part de tot, absolutament tot el públic, que va tenir el clàssic I wanna be your dog: enorme bogeria col·lectiva i canina! Prèviament, Iggy va presentar la seva cançó favorita dels Stooges, I’m sick of you, d’aquells temps en què era jove, pobre i brut. Això últim, va dir, encara ho és.

I així, saltant-se a la torera tres dècades completes de la seva producció, va transcórrer un concert brutalment esplèndid, de poc més d’una hora i mitja ben aprofitada, en què Iggy va vestir durant alguns minuts una jaqueta negra al principi i una altra de cuir més endavant sobre el seu tors nu, que va ser el seu ‘vestuari’ principal, amb les arrugues i les cicatrius d’una vida intensa al descobert. Ningú fa volar el micro com ell, ningú (ens) diu ‘motherfuckers’ amb tanta elegància i simpatia. Després d’haver-nos fet sentir el perill de l’autèntic rock’n’roll, va acabar el concert passejant-se sol per l’escenari i llançant petons a l’aire. Fins la propera, Iggy, t’estimem!