Cultura

Crònica

Sting encara hi és

Amb el fibló, l’energia juvenil exhibida amb la dignitat d’un sènior, evocant la nostàlgia de forma sana

Abans de presentar Brand New Day, cap a la meitat del concert, Sting va recordar que el meravellós de la cançó és l’inici amb l’harmònica de Stevie Wonder. Dilluns a la nit a Cap Roig hi havia l’harmònica de Shane Sager, que va fer un solo de lluïment, igual que Gene Noble, un dels coristes, que amb veu de soul va frasejar Shape of My Heart com si fóssim en un club. O quan Rufus Miller, el segon guitarra i fill de Dominic Miller –més de trenta anys fidel acompanyant, al darrere, de Sting als escenaris– va fer un solo a Fields of Gold, un pèl esbiaixat, diferent, sortint dels cànons que les oïdes més puristes busquen en la cançó, un dels molts himnes que Sting, als 71 anys, va reivindicar dilluns a la nit a la seva cinquena vegada a l’escenari de Cap Roig . Segurament el verb reivindicar no és l’adequat tenint en compte el perfil i la trajectòria musical de qui no ha de demostrar ni exigir res, i que en una nit de lluna en quart creixent i enmig del ferragosto mediterrani es podria quedar a la seva vil·la de la Toscana degustant l’última collita del seu vi.

En comptes de la vida contemplativa o ociosa, o totes dues coses, decideix excel·lir en el que el públic, les 2.400 persones a les graderies, espera de forma madura, serena, tranquil·la, però també amb certa espurna, amb el fibló, l’energia juvenil exhibida amb la dignitat d’un sènior i que evoca la nostàlgia de forma sana, l’esperit d’un concert d’estadi, com quan The Police, el 1983, va presentar Synchronicity al Sant Andreu a Barcelona. Perquè el que s’espera d’un concert de Sting, quaranta anys després, és cantar Every Breath You Take amb els ulls closos i l’eufòria dels vint anys. No va ser però el moment orgàsmic de Cap Roig. És tan bonica i perfecte com usada. I de tan escoltada i petonejada ha perdut aquell encant del primer amor, tot i que sempre, en algun moment d’una nit solitària, i de la vida, s’hi torna perquè vols recuperar les papallones a l’estómac i els pèls eriçats; el clic emocional. De fet Sting la va situar com a cloenda del concert, allargant els agraïments; era l’abraçada necessària perquè la nit fos la que volíem que fos. L’èxtasi va ser amb els bisos, amb Roxanne reclamada pel públic i, abans, amb So Lonely i al primer minut, amb la primera cançó Message in a bottle quan es va intuir que Sting, amb caçadora groc llimona i pantalons negre ajustats, mantenint estil i atractiu, havia posat la jukebok de la banda sonora generacional que va seguir amb Englishman in New York i Every little thing she does is magic.

Concert de traspàs generacional, de vella glòria, com quan va demanar l’edat al jovenet Shane Sager i el va fer lluir a primera línia? No. Concert per presentar The Bridge , cançons com Rushing Water, que recuperen l’estrella pura del pop i,For her love , que va cantar en castellà i no calia? No. Amb l’última, Fragile, sobre el tamboret i amb una llum zenital enfocant l’Sting de sempre, pletòric amb el seu passat, va instar a la introspecció per viure el nou futur, però sobretot va voler recordar que ell encara hi és.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.