Cultura

JOSÉ MANUEL ÁLVAREZ

COREÒGRAF

“Rosalía és un exemple de crear lliurement”

L’espectacle ‘Bailes colaterales’, per a mi que no he estudiat cap carrera, ha estat com treure’m un màster
L’estudi de ¡La Capitana! deu ser l’únic lloc on ens trobem els professionals de la dansa espanyola i del flamenc tradicional

Diu que és el seu debut a Barcelona, tot i haver actuat sovint en tablaos i també al Palau de la Música. Demà (21 h) presenta Bailes colaterales, en sessió única. És, efectivament, el primer cop que fa un espectacle de la seva companyia estable (sempre ell amb les mateixes tres ballarines bailaoras) i un mateix acompanyament al cante i a la música. Rosalía va fer classes de dansa amb ell per construir el seu propi llenguatge. El mateix coreògraf va muntar-li algunes transicions de les seves primeres intervencions. Admet que la cantant s’ha propulsat tant a les xarxes socials que sembla quasi irreal. Com a ballarí i coreògraf, sap la diferència entre tenir el públic a tocar en un tablao i rebre, com una marea immensa, l’energia del públic en un teatre de milers de localitats. Rosalía, que va passar pel seu estudi, ¡La Capitana! (en honor a una altra dona incommensurable, Carmen Amaya), està en una altra dimensió.

Veí de l’Hospitalet de Llobregat, diu que debuta a Barcelona però ha sovintejat ‘tablaos’ i també el mateix Palau.
Parlem de debut perquè és el primer cop que actuarem com a companyia. Hem ballat a l’Hospitalet, però quan vam estrenar Bailes colaterales, al Teatre Joventut el 2019, després va venir la pandèmia i va ser impossible fer una presentació a Barcelona.
A ‘Cruces’ ja reivindicava un flamenc obert, que no es tanqués en els ‘palos’ i que connectés amb altres estils, com ara la dansa espanyola. És important conèixer o el que compta és que el públic s’emocioni sense necessitat de saber quina tècnica s’utilitza?
La companyia treballa un llenguatge híbrid entre flamenc i dansa espanyola. Avui, el flamenc interessant és el que suma la dansa espanyola, perquè l’enriqueix en qualitat de moviment. Per exemple, jo treballo amb ballarines que són de dansa espanyola. Per a mi, és com un flamenc allargat. Em permeto el luxe d’estirar també de la dansa espanyola quan coreografio. És que, de fet, el flamenc és dansa espanyola.
Per què marquen tant encara aquestes etiquetes?
Pel que sé, fins als anys cinquanta no hi havia un estil determinat. L’artista ballava lliurement i podia ser més o menys flamenc, però en si era dansa espanyola. Amb el temps s’ha anat separant. Hi han tingut molt a veure els tablaos, que marquen uns codis per a cada un dels balls que remarquen la identitat flamenca. Però, per a mi, una ballarina de dansa espanyola també pot ser molt flamenca. Entenc el flamenc com un ventall immens en què tant hi pot haver una ballarina de dansa contemporània o una d’escola bolera que puguin ser molt flamenques. Ho veig així.
I dins del flamenc encara es marca cada ‘palo’, que deu ser cabdal pel que fa a ‘cante’, guitarra i percussió, suposo.
Molts cops, quan coreografio un espectacle (a Cruces, per exemple), sovint partim dels palos, perquè és un punt de partida molt positiu. I des d’allà pots jugar. A Bailes colaterales hi ha una farruca que potser no és molt flamenc però és habitual dels tablaos. O introduïm una milonga a piano. Pot ser molt flamenc en si, però donem cabuda a noves formes de dansa, no el volem limitar.
Aquest concepte de ‘ballarina bailaora’ ja trenca aquestes limitacions. Rocío Molina, habitual del Temporada Alta, també es reivindica amb el concepte de ‘danzaora’, oi?
La paraula danzaora és perfecta per definir el llenguatge actual. Ara el flamenc el vivim diferent i el retroalimentem amb altres estils.
A quin lloc preteníeu arribar a ‘Bailes colaterales’?
Vaig conèixer les tres ballarines a l’estudi i vaig veure el moment d’entrar a assajar sense saber què podia passar. Anàvem improvisant, coreografiàvem petits fragments. M’interessava treballar un llenguatge propi i que fos reconeixible. Com que no he estudiat una carrera, per a mi aquesta coreografia ha estat com fer un màster. Amb la meva dona vam demanar un crèdit per muntar-lo i també la col·laboració de tres coreògrafs (Marco Flores, David Coria, Ana Morales) i també vam demanar la codirecció a Fernando López i l’assessorament a Tanya Beyeler d’El Conde de Torrefiel, una persona que admiro molt. Volíem crear sense cap tipus d’etiquetes ni una direcció preestablerta. Va ser un treball un punt innocent (sent la meva primera creació). Avui segurament ho faria diferent perquè ja tinc un altre recorregut. En tinc un record molt bonic perquè, abans que vingués l’equip artístic, vam estar tres mesos assajant i ballant durant hores a l’estudi. Volia que respirés com a companyia. Hi ha molts solos perquè tothom s’ho senti seu. Que hi hagi molta llibertat i mirar-nos entre nosaltres. Aquella primera trobada va servir per a una versió low cost: Movimento colateral.
Té mèrit que hi hagi aquesta voluntat de mantenir el pinyol de ballarines. Això us genera confiança, no?
Totalment. I pel fet que jo fos home i elles tres dones, volia evitar la jerarquia. Potser no arriba a ser un treball col·lectiu, perquè les decisions al final les prenc amb la meva dona, Marta Piñol (participa en el concepte dels muntatges), però sí que donem molta llibertat a opinar i a crear perquè hi ha molts solos i els donem oportunitat de ser lliures. Ens cal garantir les mirades entre nosaltres que ens ajudin a veure que hi ha un pòsit fèrtil.
I, en l’escena, aquesta relació desigual, de tres a un, implica que cadascuna es concreti en un caràcter diferent? Què hi ha de personatge i què hi ha d’artista en aquest equilibri?
És cert. En aquest temps, cadascú s’ha fet el seu propi personatge, tant a l’escenari com a la vida. Però sí que s’encreuen aquests vincles amb duos, o en conjunt. Però jo he tingut sort perquè tenim un equip d’artistes meravellosos, que són els mateixos. Els músics de Cruces també repeteixen. S’ha creat com una petita família dins la companyia.
Els ballarins us vau conèixer treballant amb la Fura dels Baus.
Vaig coincidir amb Carmen Muñoz i amb Miranda Alfonso en un espectacle al Palau de les Arts de València. Va ser l’embrió. Des de llavors som molt amics. Compartim el nostre treball, les opinions. Som com un matalàs: ens protegim entre nosaltres.
Va ser també assessor de Rosalía, al principi de tot.
Vaig col·laborar-hi puntualment. Em va trucar per muntar a Madrid unes transicions del Malamente que ho feia amb una música de Parrita. Després va venir a Barcelona, on li vaig fer classes de flamenc. Ella volia tenir material per segellar el seu estil, per desenvolupar-se en escena. També la vaig ajudar amb una actuació a la Biennal de Sevilla del 2018, on li vaig muntar una coreografia a partir d’un tanguillo. Ja era més una acció d’acting, més que de classes de flamenc. No li interessava tant aprofundir sinó tenir una actitud i una mirada flamenca.
Els cantants estel·lars desenvolupen una maquinària coreogràfica en els seus concerts, des de Michael Jackson i els seus vídeos.
Jo m’identifico amb ella, amb la llibertat que té de crear. Jo venia d’un altre camí, el del flamenc tradicional. Vaig començar a ballar en tablaos als 17 anys. Però avui Rosalía és una inspiració per a tots els artistes, tant de música com de dansa, perquè ella s’està permetent crear el que ha viscut i com ella se sent. Avui Rosalía és un bon referent.
Ara sembla que estigui en una altra dimensió, com si hagués deixat de ser real. Pràcticament es consumeix en pantalla.
És clar. Ella s’ha convertit en un personatge a les xarxes socials. Abans passava amb la televisió: quan veies algú a la tele, ja et semblava que passava a ser irreal.
Fins a quin punt avui un concert és un espectacle?
Avui és primordial la posada en escena, la il·luminació, el concepte, el vestuari, en els concerts d’aquests artistes. Abans prevalia la veu, ara molts cops domina més el xou. Ara Rosalía ha acabat fent dansa contemporània amb un coreògraf de Los Angeles. Però això també ho estan fent altres músics.
Hi deu haver un gran contrast entre l’actuació de proximitat i la que es fa en grans estadis, amb milers d’espectadors.
M’he trobat artistes acostumats a treballar en un tablao que quan salten a un teatre no hi estan a gust, perquè l’energia canvia, el ball canvia. Quan estàs en un teatre de 3.000 persones t’arriba una onada de la gent. L’aplaudiment quasi et despentina, és impressionant. Per contra, el tablao et garanteix la proximitat. I el públic, que està quasi a tocar dels artistes, també pot fer un viatge artístic. És un espai d’autenticitat, d’improvisació, que no es pot mantenir al teatre.
El seu estudi s’anomena ¡La Capitana!, recordant Carmen Amaya...
Amaya és la inspiració. El seu nom hauria d’estar en boca de la gent. A l’estudi, realment, no hi tenim ni una sola foto seva però hi és en esperit. Ballem com ho fem ara gràcies a la seva renovació. En aquest espai, a més de fer classes, també assajo, es lloga a altres grups... La vam obrir el 2017 i ha estat el punt perfecte per connectar-me amb altres artistes, generar material coreogràfic... Em dona la llibertat d’estar-hi hores assajant i de fer classes, que és fonamental, perquè és on llauro amb alumnes que són companys, dels quals també aprenc. ¡La Capitana! deu ser l’únic lloc on ens trobem els professionals de la dansa espanyola i els del flamenc tradicional. Jesús Carmona ha passat aquest estiu per ¡La Capitana!, però abans també Ana Morales, Rosalía o Guillermo Baker, per exemple.
També ha assessorat Roxane Butterfly, balladora de ‘tap’. Quina semblança i diferència hi ha entre el ‘zapateado’ del flamenc i el claqué?
A part de l’apartat musical (en què el flamenc té un altre univers), en la tècnica del ball el claqué és aire, mentre que el flamenc és tant terra com aire. Per fer el zapateado utilitzem el pes en brut del cos per picar a terra, ells en canvi ballen com si volessin.
I al flamenc també són els braços els que aporten aquest aire, no?
És clar. El flamenc és contingut i combina tensió i distensió. El claqué és molt més fluid, encara que també pugui tenir molta força.
Quin projecte té per al 2023?
Estic il·lusionat per estrenar un espectacle nou la tardor del 2023; probablement serà a fora, arran d’una residència artística en un festival d’Àustria. Vull treballar amb un altre context fora dels cercles habituals. Tinc confirmada la presència de la cantaora de Triana Esperanza Fernández. Serà un solo de ball. Però seguirem el 2023 projectant la companyia.
Carmen Amaya, per cert, també va revolucionar el vestuari flamenc. I vosaltres hi reincidiu a ‘Bailes colaterales’.
A Bailes volíem un vestuari sense cap ornament, despendre’ns dels volants. Les tres artistes estan encantades del repte de fer flamenc així. Una bailaora no t’ho diria pas, segurament.
Per acabar, una controvèrsia. A Twitter es debatia si calia muntar actuacions castelleres per als turistes especialment o si el que calia és que les descobrissin ells mateixos en plena festa popular. Amb el flamenc i el turisme passa una cosa semblant. Què hi faria?
Avui el turisme que ve a visitar-nos s’informa per internet. I tot depèn molt si estàs ben posicionat a les xarxes. Realment, és molt poca la gent que consulta l’agenda cultural, s’improvisa a partir dels dos primers reclams del TripAdvisor. Ara depèn més del posicionament que no pas del que proposis ensenyar. Però jo m’alegro, igualment, que es faci flamenc al Palau i al Poliorama, perquè són els únics teatres que fan flamenc. Tota la resta són els tablaos.
El coreògraf Ramon Oller va estrenar a l’Aquarella una peça de flamenc per a públic autòcton i també turista.
No he pogut anar a veure’l però tinc molts companys que l’han vist i me n’han donat bones referències. De fet, alguns artistes que feien temporada a l’Aquarella també estaven assajant a ¡La Capitana! aquest mes de juliol.

Barcelona-París-Àustria

La companyia José Manuel Álvarez ‘s’ha autoprogramat’ al Palau de la Música de Barcelona. Volien fer una presentació de la formació amb la coreografia ‘Bailes colaterales’ en un espai simbòlic de la ciutat. Ballarí flamenc de tradició (amb moltes nits als ‘tablaos’ de Barcelona practicant el gènere més pur), Álvarez ha anat ampliant la mirada cap a la dansa espanyola, sobretot arran d’haver destapat la seva faceta de coreògraf. El ballarí també ha treballat amb Rosalía, assessorant-la en moviments flamencs. Tots dos han forjat paral·lelament el seu estil de moviment, cadascú el seu llenguatge propi: l’un obrint-se camí en el teatre i l’altra, en els grans estadis i les xarxes socials. Veí de l’Hospitalet de Llobregat, va estrenar el muntatge al Teatre Joventut el 2019. Al mes de juny el presentarà a La Villette de París (un altre temple del flamenc contemporani). I ja prepara un muntatge internacional per a la tardor del 2023.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.