“Rosalía és un exemple de crear lliurement”

Parlem de debut perquè és el primer cop que actuarem com a companyia. Hem ballat a l’Hospitalet, però quan vam estrenar Bailes colaterales, al Teatre Joventut el 2019, després va venir la pandèmia i va ser impossible fer una presentació a Barcelona.

La companyia treballa un llenguatge híbrid entre flamenc i dansa espanyola. Avui, el flamenc interessant és el que suma la dansa espanyola, perquè l’enriqueix en qualitat de moviment. Per exemple, jo treballo amb ballarines que són de dansa espanyola. Per a mi, és com un flamenc allargat. Em permeto el luxe d’estirar també de la dansa espanyola quan coreografio. És que, de fet, el flamenc és dansa espanyola.

Pel que sé, fins als anys cinquanta no hi havia un estil determinat. L’artista ballava lliurement i podia ser més o menys flamenc, però en si era dansa espanyola. Amb el temps s’ha anat separant. Hi han tingut molt a veure els tablaos, que marquen uns codis per a cada un dels balls que remarquen la identitat flamenca. Però, per a mi, una ballarina de dansa espanyola també pot ser molt flamenca. Entenc el flamenc com un ventall immens en què tant hi pot haver una ballarina de dansa contemporània o una d’escola bolera que puguin ser molt flamenques. Ho veig així.

Molts cops, quan coreografio un espectacle (a Cruces, per exemple), sovint partim dels palos, perquè és un punt de partida molt positiu. I des d’allà pots jugar. A Bailes colaterales hi ha una farruca que potser no és molt flamenc però és habitual dels tablaos. O introduïm una milonga a piano. Pot ser molt flamenc en si, però donem cabuda a noves formes de dansa, no el volem limitar.

La paraula danzaora és perfecta per definir el llenguatge actual. Ara el flamenc el vivim diferent i el retroalimentem amb altres estils.

Vaig conèixer les tres ballarines a l’estudi i vaig veure el moment d’entrar a assajar sense saber què podia passar. Anàvem improvisant, coreografiàvem petits fragments. M’interessava treballar un llenguatge propi i que fos reconeixible. Com que no he estudiat una carrera, per a mi aquesta coreografia ha estat com fer un màster. Amb la meva dona vam demanar un crèdit per muntar-lo i també la col·laboració de tres coreògrafs (Marco Flores, David Coria, Ana Morales) i també vam demanar la codirecció a Fernando López i l’assessorament a Tanya Beyeler d’El Conde de Torrefiel, una persona que admiro molt. Volíem crear sense cap tipus d’etiquetes ni una direcció preestablerta. Va ser un treball un punt innocent (sent la meva primera creació). Avui segurament ho faria diferent perquè ja tinc un altre recorregut. En tinc un record molt bonic perquè, abans que vingués l’equip artístic, vam estar tres mesos assajant i ballant durant hores a l’estudi. Volia que respirés com a companyia. Hi ha molts solos perquè tothom s’ho senti seu. Que hi hagi molta llibertat i mirar-nos entre nosaltres. Aquella primera trobada va servir per a una versió low cost: Movimento colateral.

Totalment. I pel fet que jo fos home i elles tres dones, volia evitar la jerarquia. Potser no arriba a ser un treball col·lectiu, perquè les decisions al final les prenc amb la meva dona, Marta Piñol (participa en el concepte dels muntatges), però sí que donem molta llibertat a opinar i a crear perquè hi ha molts solos i els donem oportunitat de ser lliures. Ens cal garantir les mirades entre nosaltres que ens ajudin a veure que hi ha un pòsit fèrtil.

És cert. En aquest temps, cadascú s’ha fet el seu propi personatge, tant a l’escenari com a la vida. Però sí que s’encreuen aquests vincles amb duos, o en conjunt. Però jo he tingut sort perquè tenim un equip d’artistes meravellosos, que són els mateixos. Els músics de Cruces també repeteixen. S’ha creat com una petita família dins la companyia.

Vaig coincidir amb Carmen Muñoz i amb Miranda Alfonso en un espectacle al Palau de les Arts de València. Va ser l’embrió. Des de llavors som molt amics. Compartim el nostre treball, les opinions. Som com un matalàs: ens protegim entre nosaltres.

Vaig col·laborar-hi puntualment. Em va trucar per muntar a Madrid unes transicions del Malamente que ho feia amb una música de Parrita. Després va venir a Barcelona, on li vaig fer classes de flamenc. Ella volia tenir material per segellar el seu estil, per desenvolupar-se en escena. També la vaig ajudar amb una actuació a la Biennal de Sevilla del 2018, on li vaig muntar una coreografia a partir d’un tanguillo. Ja era més una acció d’acting, més que de classes de flamenc. No li interessava tant aprofundir sinó tenir una actitud i una mirada flamenca.

Jo m’identifico amb ella, amb la llibertat que té de crear. Jo venia d’un altre camí, el del flamenc tradicional. Vaig començar a ballar en tablaos als 17 anys. Però avui Rosalía és una inspiració per a tots els artistes, tant de música com de dansa, perquè ella s’està permetent crear el que ha viscut i com ella se sent. Avui Rosalía és un bon referent.

És clar. Ella s’ha convertit en un personatge a les xarxes socials. Abans passava amb la televisió: quan veies algú a la tele, ja et semblava que passava a ser irreal.

Avui és primordial la posada en escena, la il·luminació, el concepte, el vestuari, en els concerts d’aquests artistes. Abans prevalia la veu, ara molts cops domina més el xou. Ara Rosalía ha acabat fent dansa contemporània amb un coreògraf de Los Angeles. Però això també ho estan fent altres músics.

M’he trobat artistes acostumats a treballar en un tablao que quan salten a un teatre no hi estan a gust, perquè l’energia canvia, el ball canvia. Quan estàs en un teatre de 3.000 persones t’arriba una onada de la gent. L’aplaudiment quasi et despentina, és impressionant. Per contra, el tablao et garanteix la proximitat. I el públic, que està quasi a tocar dels artistes, també pot fer un viatge artístic. És un espai d’autenticitat, d’improvisació, que no es pot mantenir al teatre.

Amaya és la inspiració. El seu nom hauria d’estar en boca de la gent. A l’estudi, realment, no hi tenim ni una sola foto seva però hi és en esperit. Ballem com ho fem ara gràcies a la seva renovació. En aquest espai, a més de fer classes, també assajo, es lloga a altres grups... La vam obrir el 2017 i ha estat el punt perfecte per connectar-me amb altres artistes, generar material coreogràfic... Em dona la llibertat d’estar-hi hores assajant i de fer classes, que és fonamental, perquè és on llauro amb alumnes que són companys, dels quals també aprenc. ¡La Capitana! deu ser l’únic lloc on ens trobem els professionals de la dansa espanyola i els del flamenc tradicional. Jesús Carmona ha passat aquest estiu per ¡La Capitana!, però abans també Ana Morales, Rosalía o Guillermo Baker, per exemple.

A part de l’apartat musical (en què el flamenc té un altre univers), en la tècnica del ball el claqué és aire, mentre que el flamenc és tant terra com aire. Per fer el zapateado utilitzem el pes en brut del cos per picar a terra, ells en canvi ballen com si volessin.

És clar. El flamenc és contingut i combina tensió i distensió. El claqué és molt més fluid, encara que també pugui tenir molta força.

Estic il·lusionat per estrenar un espectacle nou la tardor del 2023; probablement serà a fora, arran d’una residència artística en un festival d’Àustria. Vull treballar amb un altre context fora dels cercles habituals. Tinc confirmada la presència de la cantaora de Triana Esperanza Fernández. Serà un solo de ball. Però seguirem el 2023 projectant la companyia.

A Bailes volíem un vestuari sense cap ornament, despendre’ns dels volants. Les tres artistes estan encantades del repte de fer flamenc així. Una bailaora no t’ho diria pas, segurament.

Avui el turisme que ve a visitar-nos s’informa per internet. I tot depèn molt si estàs ben posicionat a les xarxes. Realment, és molt poca la gent que consulta l’agenda cultural, s’improvisa a partir dels dos primers reclams del TripAdvisor. Ara depèn més del posicionament que no pas del que proposis ensenyar. Però jo m’alegro, igualment, que es faci flamenc al Palau i al Poliorama, perquè són els únics teatres que fan flamenc. Tota la resta són els tablaos.

No he pogut anar a veure’l però tinc molts companys que l’han vist i me n’han donat bones referències. De fet, alguns artistes que feien temporada a l’Aquarella també estaven assajant a ¡La Capitana! aquest mes de juliol.