El clima de Tàrrega

L’ambient optimista, de retrobada, que es respira a Fira Tàrrega enguany contrasta amb els mons que dibuixen les propostes artístiques. Són avisos agònics, molts dels quals, que sempre proven de trobar-li una sortida esperançadora. Però els paratges que dibuixen són devastadors. Avui s’acaba la fira de la recuperació. Als veïns, no necessàriament espectadors de la fira, se’ls veu tornant de comprar pa, amb un somriure estrany. Com si percebessin que trobaven a faltar aquesta aglomeració (controlada, fins divendres a la nit, com a mínim) des de la darrera edició prepandèmica, el 2019. Aquesta és una selecció d’espectacles vistos en aquesta edició que prenen la temperatura al canvi climàtic.

Projecte Ingenu ha destil·lat el seu llenguatge i ara transita per un univers sonor complex (que es pot seguir des d’uns auriculars) en el muntatge El dia que va morir l’últim panda. La incorporació de nous membres en l’equip els ha donat encara més pel que fa al cant i al moviment. El text és quasi residual. Els personatges s’han fos com els pols. La cançó, en forma de pregària desconsolada, posa el focus en un espai canviant. El públic circula entre els icebergs que afloren com a escenari. Projecte Ingenu planteja un món distòpic, avançat al segle XXI en què les inclemències del temps fan estralls però els governs s’entesten en el simbolisme de salvaguardar els pandes. Gestos de bona intenció que, en realitat, obvien emergències més vitals, potser menys espectaculars, però molt més útils. El repte del grup és notable. El seu treball, que evita ser doctrinari i que aspira a les escenes abstractes, i fins i tot volgudament contradictòries (com ara les celebracions amargues de cada Cap d’Any), és excel·lent.

Roger Bernat proclama la necessitat de deixar de ser productius. De mirar-se la vida amb més contemplació. Per això, va convocar a Sant Eloi la primera Dormifestació, la nit de divendres a dissabte. Com en totes les manifestacions convocades, l’organització pot dir que va vendre totes les entrades i l’agent de seguretat que vetllava pel material hauria de confessar que no superaven la seixantena. I, aquest cop, les dues dades són reals. La manifestació es va desconvocar a les set del matí i, com en algunes manis, al final hi va anar la policia i va fer fora el personal que encara mandrejava. Hi va haver veïns de Tàrrega que s’hi van afegir sense entrada i que van poder aprofitar els llits: a Sant Eloi, hi havia molt menys soroll que a la plaça de les Nacions: el silenci podia compensar ben bé el fred. La nit va ser calmosa. La mandra convidava a no prendre apunts i deixar que el sol s’aixequés pel darrera de l’arbreda. I la comitiva va acceptar els roncs veïns com si fossin consignes inapropiades però que tenien dret d’expressar-se.

Ada Vilaró construeix un quadre cru (S.O.S.): dues escenes i un epíleg. En el primer, plora i expressa la por de la persona vulnerable que no sap afrontar la barbàrie climàtica. En el segon, es revela poderosa, amb un poder que li permet dominar i vanagloriar-se com si el tallagespa fos un ceptre reial. En l’epíleg final, a partir de primeres persones des de l’anonimat (en una participació comunitària molt lleu), exposen quins són els reptes i en què no estan disposades a cedir. Vilaró signa un muntatge que capgira de dalt a baix el plantejament de 360 grams, la seva darrera peça, que ha voltat arreu i ha superat de molt el centenar de bolos. Aviat és dit quan es té en compte que l’obra parla, amb cruesa, sobre l’operació del seu càncer de pit. Vilaró sap imprimir una poètica als discursos més previsibles. I amb un control de la pausa i la dramatúrgia atrapa l’espectador.

També els Escarlata són uns savis que juguen a ser petits. Ara a Grutesca es pregunten sobre la possible extinció del riure (no seria tan estrany si l’home anihila tot allò que necessita per sobreviure per la seva cega ambició). Jordi Aspa i Bet Miralta tornen a ser una parella d’éssers que es pregunten sense filtres sobre el riure, sobre allò inesperat, sobre la llibertat necessària per practicar el riure. No busquen situacions hilarants com aquell còmic Garrick dels Tricicle; només insisteixen en el seu món tendre, quasi ingenu, en un espai reduït (amb els ganivets, la doma i la dona coet que escapa de la gravetat com a rerefons), com aquell Devoris causa o Llenties i marabú. Mostren uns éssers patètics i crèduls que pensen al marge de la lògica utilitarista. Grutesca compta també amb l’ajuda del públic: els riures s’amplifiquen com si fossin gravats i els somriures francs il·luminen els rostres davant d’una llum mínima.

Reverse és una altra de les peces experiencials de Fira Tàrrega. La proposta convida a fer un trajecte (d’uns dos quilòmetres) caminant al revés. El cos s’adona de la dictadura de caminar cap endavant. I fer-ho a l’inrevés (amb els evidents riscos de caiguda i topada mínimament controlada) ofereix una opció de passeig contemplatiu, sigui al carrer o bé al bosc. Els auriculars donen els sorolls dels espais habitats (parcs, escoles, esglésies...) en un trajecte en què tot és pràcticament buit. A Tàrrega no hi ha clima, hi ha caliu. Capítol 2.