Gestionar l’inesperat a Tàrrega

Fira Tàrrega és, per definició, inabastable. Perquè la graella sempre és incontrolable i també per les sorpreses inesperades que es produeixen en el camí d’espectacle a espectacle o voltant per la llotja. Les ganes de Fira han tornat amb molta força. I ha sabut congeniar els espectacles de sala i els de carrer multitudinaris amb les perles que apareixien misteriosament (que ni la premsa controlava).

La directora artística Anna Giribet ha incorporat un perfil de peces en una nova capa: que no són off (aquests artistes s’autogestionen els llocs i hores previstos en una votació assembleària els matins a la plaça de les Nacions), però tampoc els pots trobar anunciats. Són com els coixins sitculs (genial i recicladora aventura d’oferir coixins perquè el públic segui i hi hagi molt millor visió de cada funció i que es van recollint per a properes sessions). Entre els imprevistos hi ha va haver l’aparició dels de Kamchatka, que van celebrar 15 anys deixant-se veure (fins a emocionar a espectadors que els recorden del primer cop que van sortir amb l’abric i es maletes voltant per l’Ateneu), sempre silenciosos i amb una mirada expressiva, que explica les ganes de socialitzar-se.

També hi va haver propostes previstes però fora del programa. És el cas de Crop!, un duet de ballarines capaces de crear una coreografia a partir d’un gest cedit per algú del públic amb la música pescada aleatòriament. Una sorpresa que ben bé es mereixia una estona de gaudi.

En un món en què es dissolen les jerarquies, es confonen i s’amunteguen situacions cabdals polítiques socials i íntimes, la Fira viatja cap a un horitzó que ofereix una oportunitat i deixa que la vida s’hi adapti. Per això, avui, a més de les càmeres dels reporters gràfics, hi ha contínues fotos fetes amb els mòbils que deambulen per les xarxes i els grups de Whatsapp. És un univers en expansió que s’autoregula per no col·lapsar i que permet que Tàrrega sigui un punt neuràlgic per a les experiències dels espectadors, per a la viabilitat del espectacles i per a la collita dels programadors d’arreu. Enguany, a més de la visita de les autoritats inicials (municipals, de la Generalitat i de l’Inaem), també hi va haver la del ministre de cultura, Miquel Iceta, ahir al matí.

En aquesta gestió de l’imprevist es teixeix, any a any, una xarxa de complicitats entre artistes i la resta de l’ecosistema escènic. Zloty, després de dos anys de working progress, va ser una de les obres més representades a la Fira. Maña, de Manolo Alcántara, va captivar com a coreografia mecànica i màgica alhora, a Sant Eloi. La companyia Dyptik (Mirage) va desplegar una explosió de moviment vistós, amb una connexió extraordinària amb el públic i una necessitat de ballar sons amb ressonàncies de música raï, de Bollywood i de sambes brasileres. També va ser molt aplaudit el circ dels Ronaldo (Swing, amb uns mestres de pista còmics i pals de paller de la dramatúrgia). Els enèrgics Sound de Secà es van fer seva la nit amb + (Suma), el seu segon treball. I va sorprendre el treball de circ en un espai escènic que es mereix una distinció per la capacitat de transformació i joc amb Èxit, dels Circumstances. En la collita de la sorpresa, dins de la tria (més enllà dels muntatges citats en les cròniques dels dos dies anteriors) atrapen l’energia del Born to protest i la potència sonora de Nu.A (de Núria Andorrà). Aquest títol es mereixeria tenir l’oportunitat en el Sismògraf (en un espai natural i sense necessitat de vídeo) o en la programació de Fira Mediterrània 2023. L’univers d’Engruna Teatre (que molt probablement ja deu estar programat en el festival El més petit) és un cant a la reconciliació cultural. Els ulls de la canalla absorts i els dels pares, que aplaudeixen els bateigs escènics d’un títol carregat de sensibilitat, fan que tot recomenci de nou, que l’imprevist sigui el condiment necessari per fruir de la vida (i de la Fira).