Cinema

Cinema

Mor el llegendari director francès Jean-Luc Godard als 91 anys

Considerat com un dels pares de la Nouvelle Vague, va revolucionar el cinema el 1960 amb ‘Al final de l’escapada’

El director francès Jean-Luc Godard va morir ahir a l’edat de 91 anys, segons ha fet públic aquest matí el diari francès Libération, que el defineix com “història del cinema” i un “cineasta total”. Crític abans que cineasta des de les pàgines de la revista Cahiers du Cinéma, Godard va ser un dels pares del moviment cinematogràfic de la Nouvelle Vague i director d’un dels seus títols fundacionals, el mític Al final de l’escapada (1960), un film revolucionari que trencava amb totes les regles del llenguatge cinematogràfic clàssic.

Pierrot el boig, Viure la seva vida, Banda a part, El desprecio, Week-end, Tot va bé o i Et saludo, Maria són altres títols rellevants d’un cineasta insubornable, que es va mantenir allunyat del cinema convencional, i va mantenir una activitat frenètica fins al 2018, amb 131 títols dirigits (bona part dels quals són curts i documentals) en 63 anys de carrera.

Nascut el 3 de desembre del 1930 a París, Jean-Luc va passar la seva infantesa i adolescència a Suïssa, on treballava el seu pare, doctor en Físiques. De retorn a París per estudiar a l’institut i etnologia a la Universitat de París, va dedicar bona part dels diners que li enviaven els seus pares a freqüentar la Cinémathèque juntament amb altres aspirants a cineastes com François Truffaut, Eric Rohmer i Claude Chabrol. En saber com gastava els diners, els pares van tallar les relacions amb Jean-Luc Godard. Als anys 50 va entrar a la redacció de Cahiers du Cinéma i el 1954 va dirigir el seu primer curtmetratge, Opération Breton.

Godard va estar al capdavant d’un grapat de crítics que, des de Cahiers du Cinéma, van denunciar la mort de la creativitat al cinema nord-americà i van buscar nous camins d’expressió per al cinema. El seu ideari va ser l’embrió del moviment Nouvelle Vague, que va traslladar aquests postulats al cinema i es considera un dels dos moviments, juntament amb el Neorealisme italià, que van transformar decisivament el llenguatge cinematogràfic durant el segle XX. Al final de l’escapada (1960), basat en una idea de François Truffaut, va donar forma a aquesta revolució del llenguatge, amb una càmera en moviment constant, un trencament de la noció d’enquadrament en el sentit clàssic i de les lleis de continuïtat del muntatge.

Després d’El final de l’escapada va alternar èxits i fracassos de taquilla, encara que sempre va ser molt respectat pels crítics i els seus actors, i per festivals i acadèmies: va rebre 76 nominacions a premis i en va guanyar 51. Des de mitjans dels 60 es va endinsar en un cinema molt polític i experimental. Durant uns anys també es va centrar als documentals fins que va tornar al cinema comercial amb Prénom, Carmen, el 1983. Les seves últimes obres van ser dos curtmetratges i un documental, Le livre d’image, totes del 2018.

Entre els premis que va rebre destaquen un Oscar honorífic, una Palma d’Or especial de Canes i dos Cèsar d’honor francesos, guardons que van rendir homenatge a una carrera molt especial. Godard va treballar amb els millors actors de l’època, com Belmondo, Alain Delon, Jean-Pierre Léaud o Anna Karina, la seva musa durant la primera meitat dels anys 6, amb qui va estar casat durant alguns anys. Després va tenir per companya sentimental la seva guionista habitual, Anne-Marie Miéville.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.