Cultura

Vicky Luengo

Actriu

“En el conflicte també s’ensenya com s’estima”

Amb ‘Suro’ he après que les persones tenim moltes cares, i no només les que volem tenir

Vicky Luengo (Palma, 1990) va presentar fa dos anys al Festival de Sant Sebastià Antidisturbios, de Rodrigo Sorogoyen, una sèrie que ha marcat un abans i un després en la seva carrera. Ahir va presentar a concurs a la secció oficial Suro, film en versió original catalana dirigit pel basc Mikel Gurrea i protagonitzat també per Pol López. Hi interpreten una parella que comença una nova vida en una masia de l’Empordà i es troba amb dificultats. Pelar el suro de les alzines sureres de la seva propietat resulta més complicat del que havien previst, i el perill del foc en un estiu calorós plana sobre les seves vides.

Sant Sebastià li porta sort?
És un festival que m’ha regalat els moments més macos de la meva vida professional. No sé si em porta sort, crec que en tinc jo de venir aquí. Vaig estar aquí fa dos anys per primera vegada amb Antidisturbios i la meva vida ha canviat molt. Estic molt contenta de ser aquí a la secció oficial, amb el Mikel Gurrea i el Pol López.
El concepte d’‘ascensor social’ sembla pensat també per a actrius com vostè, que canvia de classe social a cada treball.
Una de les coses que m’agraden molt és fer personatges molt diversos en projectes diferents. He estat un any i mig sense rodar, fent molt teatre, he fet Suro, una producció petita amb molta personalitat i ànima, i ara estic rodant una macroproducció d’Amazon, Reina roja. M’agrada poder ficar-me en tots aquests escenaris i aprendre de tots aquests tipus de personatges.
L’Helena de ‘Suro’ és una persona “més de fer que de parlar”, com diuen al principi de la pel·lícula?
És una de les seves característiques. Una de les coses que he après durant aquesta pel·lícula, o que potser ja sabia i hi he posat paraules, és plantejar-te com pots saber qui ets. Amb aquesta pel·lícula m’he adonat que el que som no és el que volem ser. Em plantejava quina és la veritat: el que intentes ser?, com et veu la gent?, el que tu projectes?, les teves expectatives? Què és el tronc del que som? Sí que l’Helena és algú més de fets que de paraules, però he après que les persones tenim moltes cares, i no només les que volem tenir o les que la gent projecta en nosaltres. Al final és molt difícil descriure un personatge amb una sola frase.
Les situacions complicades ens ajuden a conèixer-nos?
Estar al límit t’ensenya com ets en aquella situació. No crec que faci falta el dolor o la crisi per saber qui ets. En l’amor, en els moments bons, també s’ensenya qui és algú. Els meus amics íntims, la meva família escollida, no els tinc pels moments que he estat malament. Aleshores és molt fàcil acompanyar algú. En els moments bons es veu bé com la gent acompanya. La complexitat d’una persona no es veu només en el dolor.
Deia que el seu personatge de ‘Chavalas’ no necessitava sortir del barri per ser feliç. Helena sí que ho necessita?
Més que sortir, ella necessita arribar, arrelar, pertànyer a un lloc. El personatge de Chavalas tornava al barri i trobava una identitat que sempre havia estat allà. Rilke té una frase que m’encanta, la pàtria és la infància, i Helena va a aquest poble que és on ha tingut la infància, la família, i en certa manera està tornant al seu lloc d’origen. Però crec que l’Helena va més a construir la seva identitat allà.
La seva ‘pàtria’ és Mallorca?
Hi vaig néixer, però vaig marxar de molt petita. Hi he tingut la meva família, però si la pàtria és la infància, la meva infància és Barcelona.
És important per a una parella saber superar les proves d’estrès com les que pateixen Helena i Ivan?
No sé si és important, però és just. Una de les coses que explica aquesta pel·lícula és que són una parella de resistents. Per mi s’ensenya com s’estima en una separació, també. L’amor no té només una part bona, també està en el conflicte. En el conflicte també s’ensenya com s’estima, i això és el que explica aquesta pel·lícula: és una parella que fa esforços per surar, per no enfonsar-se. Per això es titula Suro. En aquests esforços hi ha la fortalesa de la parella i la sinceritat de l’amor que senten l’un per l’altre.
La pel·lícula recorda una frase d’Antònia Font: “Les coses no són fàcils per a ningú.”
Absolutament, és molt complicat. Cada parella s’inventa un llenguatge. Per això és tan complicat entendre les relacions de parella dels altres, perquè tenen un llenguatge extern. Les relacions de l’amor romàntic són molt maques, però són difícils, perquè no ens han ensenyat.
Les crisis arriben sempre a les parelles i el que cal és saber superar-les?
Sí, és absurd viure amb la idea que mai vindrà una crisi a la parella. Jo tinc crisis amb els meus amics i amb la meva mare, també. L’important d’una parella no és no tenir conflicte, és com el gestiones. L’interessant és trobar algú amb qui comparteixis la mateixa manera de resoldre els conflictes i que us estimeu quan apareixen.
‘Suro’ parla també d’identitat?
Sí, parla sobretot d’identitat: de qui som, com decidim mostrar-nos al món, com l’expectativa del que volíem ser se’n va a fer punyetes... Hi ha un paral·lelisme interessant: Helena és arquitecta, hereta una casa en ruïnes i l’arregla. A mesura que es construeix la casa es desconstrueix la relació. És una pel·lícula d’identitat i de forces que estirem d’un extrem a l’altre, de tensions per la por de perdre l’altre o que deixi de ser el que li estàs demanant. L’Helena decideix com vol que sigui l’Ivan, vol que faci el que li està dient, que complexi les seves expectatives. De vegades pensem que podem triar qui ha de ser l’altre, i l’amor és acceptar qui tens al davant, i saber marxar, no voler canviar l’altre.
Encara que passi en una masia, la pel·lícula parla també dels problemes del món exterior.
Absolutament. És una pel·lícula que parla de la decadència de la parella en un context amb molta micropolítica: parla d’adaptar-se a la vida rural perquè d’aquí a un temps serà impossible viure a les ciutats, del racisme que tenim tots, de com el discurs d’odi pot córrer com la pólvora, parla del canvi climàtic, dels incendis... Em va semblar que Mikel Gurrea havia escrit un guió preciós en un context molt ben construït.
Què l’ha ajudat a preparar el paper?
Ens vam reunir amb una cooperativa d’arquitectes, ens van ajudar molt a entendre com funcionaven, vaig llegir molt sobre arquitectura, perquè creia que pensava que era una persona que havia de tenir el cap organitzat d’una determinada manera. M’agrada pensar com pensen els personatges per construir-los. Però amb Helena he fet una cosa que no acostumo a fer, que és no anar tant a buscar a fora com a dins. M’he preguntat què em passaria en tal situació, què faria, quina opinió tindria sobre això... És una pel·lícula on s’havia de ser transparent i valent, per expressar els meus dubtes sobre les relacions, les identitats, i sobre mostrar-me com soc... He intentat no mentir, ficar-m’hi a mi mateixa.
Com en la seva anterior pel·lícula, ‘Chavalas’, continua treballant amb joves directors...
Em sembla que és molt important donar veu a tota aquesta gent que està començant, però que té un talent desbordant. A mi m’enriqueixen, creixo i aprenc molt treballant amb ells. Em fan enveja per la seva valentia i talent. Treballar en aquest tipus de productes m’inspira molt i em fa molt feliç.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.